martes, 30 de septiembre de 2008

MONSTRUOSO




Imaginem-nos un guionista amb paranoies sobre l’11 S, entusiasmat per la visualitat cinematogràfica de La Bruja de Blair i influenciat per històries d’adolesencents rics i almivarats, tipus “Sensación de Vivir”. A priori podríem témer un projecte senzillament lamentable, però assoleix el qualificatiu de monstruós quan ens adonem que els causants del desastre són una espècie d’escamarlans mutants fills d’un poll gegant.

Els fets es desenvolupen a Manhattan, Nova York. Un grup de joves que estan finalitzant la seva etapa universitària organitzen una festa. De sobte, explosions per tota la ciutat anuncien l’inici d’un desastre que els precipitarà a fugir en l’intent de no ser mastegats per uns engendros inclassificables. Això si, per aconseguir una major identificació per part de l’espectador, tota l’epopeia està rodada càmera en mà per un dels protagonistes que, com faríem tots si fuméssim herbes habitualment o tinguéssim un perfil psicopàtic, no deixa de gravar totes les massacres que es succeeixen al seu voltant. El ritme és bo, el dramatisme intens i els efectes especials aconseguits, tot i que potser és massa evident el recurs de la foscor excessiva i la tremolor de càmera com a mitjà per abaratir-ne la inversió.

Com sempre, el nivell d’ansietat que passeu a la pel·lícula dependrà del vostre grau d’identificació amb els personatges. Si us impressiona la festa esnob inicial i us corprèn veure com se’ls embruten el polos Ralph Lauren, patireu molt. Sinó, potser se us escapa algun riure maliciós que segurament serà malinterpretat com a falta de sensibilitat.
Sigui d’una manera o d’una altra, us durarà més la indigestió de les crispetes que no el record de la pel·lícula.

2 comentarios:

NANDO BERMEJO dijo...

Me encantó tu comentario final ("us durarà més la indigestió de les crispetes que no el record de la pel·lícula"). Muy aguzado, de verdad. JEJEJE.

A mi, personalmente, la película no me gustó. Me pareció como si a REC le aumentaran el presupuesto exponencialmente. La única diferencia es que en la película de Balagueró el uso de la cámara al hombro tenía justificación narrativa, y resultaba verosímil. En Monstruoso, como tú bien dices, el motivo por el cual los protagonistas cotinúan grabando no existe, y eso obra en detrimento dela credibilidad.

Jordi Sánchez Navarro dijo...

Polèmica habemus. Monstruoso em sembla una de les millors pel·lícules de l'any passat. Veritable cinema connectat amb la seva època. Ara bé, no tinc res en contra de la teva crítica. Sobre la frase final del teu comentari, s'ha de reconèixer l'enginy, tot i que crec que els que obliden Monstruoso al cap d'una estona és perque no l'han entés.

Nando: Respeto tus comentarios, pero creo que conceptos como "justificación narrativa" o "credibilidad" están claramente sobrevalorados.