viernes, 31 de octubre de 2008

PROMESAS DEL ESTE


Molt s’ha parlat sobre si les dues últimes pel·lícules de David Cronenberg (Una historia de violencia i Promesas del Este) trenquen amb el particular món creat pel director canadenc. Certament, la temàtica de Promesas del Este s’allunya del cinema de ciència-ficció que Cronenberg ens acostuma a oferir, però no per aquesta raó la qualitat del producte se’n ressenteix.

Promesas del Este tracta principalment sobre la màfia rusa a Londres i l’especial relació que s’estableix entre un xofer de la màfia (Viggo Mortensen) i una llevadora anglesa filla d’un rus (Naomi Watts). Evidentment, l’entorn de la capital britànica és un element important, i necessari en l’argument de la pel·lícula. De fet, la mirada de Cronenberg és força oposada a la d’altres directors nord-americans. Cronenberg ens confon i moltes vegades no sabem si realment ens trobem a Londres o a alguna altra ciutat (Per exemple, en les escenes que passen a la vora del riu, ens dóna més la sensació que podem estar als canals de Sant Petersburg que no pas al riu Thames).

Un dels principals temes que tracta la pel·lícula és l’oposició entre la tradició, el respecte a la familia i uns còdigs que no es poden trencar (encarnats per la generació dels patriarques) amb el respecte pel no-res i l’obsessió capitalista del diners (encarnats pels fills d’aquests). És com si amb la generació de Semyon (interpretat brillantment per Armin Mueller-Stahl) s’acabés una forma d’entendre la vida.

Cronenberg és molt directe, com ja és habitual en ell, en la manera en què ens mostra tant la violencia com el sexe, però ho fa d’una manera plenament justificada (l’escena dels banys públics n’és un brillant exemple). Tot i això, les escenes entre Viggo Mortensen i Naomi Watts estan filmades amb molts casos amb detalls de sutilesa i elegància, com quan ella li entrega el diari, i les excel·lents interpretacions de tots els personatges estan repletes de matisos.

A nivell visual, la forma en què filma la familia del personatge interpretat per Naomi Watts (amb primers plans curts de cada un dels membres de la família) i els colors que utilitza (blancs i blaus, colors més aviat suaus, de puresa, d’innocència) contrasta amb l’escena en què es filma el restaurant amb llarg plans amb travelling de tota la família russa i on el color que domina és el vermell (relacionat directament amb la sang). Cronenberg aconsegueix que tant els ambients com les situacions ens semblin molt reals, possiblement per la investigació realitzada tant pel que fa als còdigs com als símbols (especialment remarcable és el tema dels tatuatges).

Menció apart mereix l’interpretació de Viggo Mortensen. Transmet una intensitat que ens atrau i ens allunya al mateix temps, degut possiblement a l’actuació dins de la pròpia actuació. És una sensació similar a la que podem experimentar amb el personatge de Robert Mitchum a La noche del cazador: la seva ambigüitat moral, els seus tatuatges, la seva presència física… L’escena final, sense diàlegs, ens deixa amb un dubte més que considerable sobre la ètica del seu personatge.

Surveillance

Director: Jennyfer Chambers Lynch

Guión: Jennyfer Chambers Lynch, Kent Harper.

Reparto: Julia Ormond, Bill Pullman, Pell James, Ryan Simpkins, French Stewart, Ken Harper.

País: EE.UU

Año: 2008


Para sorpresa de muchos, Surveillance resultó la película ganadora del Festival de Cine Fantástico de Sitges de 2008. El filme esta dirigido por Jennyfer Chambers Lynch, hija de David Lynch, quien no había dirigido una película desde hacía 9 años.
La trama de Surveillance se va desgranando mediante flashbacks que nos muestran los horribles acontecimientos que ocurrieron en una carretera solitaria. En ellos están implicados una mujer, una niña y dos policías, y dos agentes del FBI acuden al lugar para averiguar que ha ocurrido. Los implicados son entrevistados por la agente del FBI (Julia Ormond) mientras su compañero (Bill Pullman) los observa mediante cámaras de vigilancia.

Es una película bien dirigida, que tiene una notable y cuidada producción pero que falla en su esencia: el guión. Llegando a mitad de película uno descubre el pastel antes de tiempo, y teniendo en cuenta sus características como thriller, eso es una gran decepción. Por otra parte, las innumerables posibilidades y efectos que podían aprovecharse para enriquecer su realización y no han sido utilizados llevan al espectador a un estado de frustración, pues es una película que podía tener todas las papeletas para deslumbrar. Por otro lado, el gran trabajo de Julia Ormond y, sobretodo, de Bill Pullman, hacen de esta película un trabajo entretenido y curioso, aunque le sobran varios minutos de metraje.
De la película se pueden destacar algunos momentos del más cruel humor negro, la actuación de Bill Pullman y la escena en la carretera donde se nos revela todo.

UNSER TÄGLICH BROT (EL PA NOSTRE DE CADA DIA)

Títol: UNSER TÄGLICH BROT
Títol en català: EL PA NOSTRE DE CADA DIA
Direcció: Nikolaus Geyrhalter.
País: Àustria.
Any: 2005.
Duració: 92 min.
Génere: Documental.
Guió: Nikolaus Geyrhalter i Wolfgang Widerhofer.
Producció: Nikolaus Geyrhalter, Markus Glaser, Michael Kitzberger i Wolfgang Widerhofer.

Fotografia: Nikolaus Geyrhalter.

Montatge: Wolfgang Widerhofer.

En una societat on es viu depresa i sense pauses, la majoria de nosaltres hem estat desposseïts del contacte directe amb el que mengem; el pernil surt de blisters de plàstic quadrades, la carn bé en safates de poliestiré, i l’enciam es manté sempre fresc, tallat i en una “atmòsfera protectora”. Pocs són, avui en dia, els que han pogut donar de menjar a les gallines, els que han cultivat per tal de nodrir-se i encara menys els que han hagut de matar una conill, oca, porc...


El documental El pa nostre de cada dia, planteja una finestra oberta a aquesta realitat desconeguda -per molts de forma voluntària, ja ens va bé no tenir ni idea d’on prové el que mengem- i ens convida a fer una reflexió sobre la situació actual de la indústria alimentària. Com a tal, és tracta d’un exercici personal, cosa que dóna lloc a l’aspecte més interessant del film: la relació que establim en el dia a dia amb allò que menjem és crucial per a definir-nos com espectadors del metratge.


Per dur a terme aquest exercici, Nikolaus Geyhalter utilitza uns recursos arriscats però demostra que els controla a la perfecció i aquí radica el principal encert de la pel·lícula com a tal. En un joc de picar l’ullet a les empreses alimentàries que diàriament ens presenten sota una forma enganyosa allò que comprem per menjar -amb formes i colors que no es corresponen a la realitat, fins i tot adornades amb il·lustracions infantiloides- desproveint de tot dramatisme les imatges, plantejant Planols estèticament molt cuidats, sempre que és possible simètrics, amb una certa distància del que estem veient, amb un ritme narratiu molt pausat (sense cap comentari de cap veu en off, cap entrevista, ni tan sols banda sonora), on trobem Planols que ronden el minut de duració, cosa que evita el rebuig que podria suposar un plantejament més escabrós i a la vegada genera cert estat hipnòtic en l’espectador, que es situa davant d’escenes desconegudes per ell, que molts cops ratllen el límit amb el surrealisme, on s’equipara amb el tractament de forma els processos duts a terme pels aliments provinents de vegetals i els animals, amb els moviments invariables de les cintes transportadores, el ritme marcat pel soroll de les màquines, i en aquest ambient tan fred i artificial ens mostra la realitat de l’origen del que mengem.

Aquesta obra va ser celebrada per col·lectius vegetarians, perquè en la seva forma d’entendre es tracta d’una crítica fulminant contra el consum de carn; realment però, dubto que el plantejament sigui el rebuig del consum càrnic, ja que la distància i neutralitat formal mostrada al film no és un recurs gratuït, sinó una molt recomanable eina per poder arribar a una conclusió personal i pròpia.



Sergi López Graells

Los falsificadores

La recuperació de la memòria històrica alemanya està donant molts fruits darrerament. En aquest sentit, la guanyadora de l’Òscar a la millor pel•lícula de parla no anglesa d’aquest any no és un film de camps de concentració nazis a l’ús: és una proposta diferent i estimulant que posa el focus en el dilema moral. Després de les infinites versions que ens ha ofert el cinema sobre aquest subgènere, és francament estimable una nova perspectiva. Així, el film evita els grans trets de la tragèdia jueva durant la dictadura nazi i la Segona Guerra Mundial per a oferir-nos una intriga que sustenta el dilema moral, intriga conduida per la necessitat d’aconseguir el dòlar, i dilema personificat pel protagonista, Solomon Sorovich (un convincent Karl Markovics, de rostre impagable): la lluita per la supervivència obliga a la col•laboració amb l’enemic, mentre el compromís amb els companys comporta el sabotatge.

La caracterització del personatge protagonista és la principal virtut del film: veiem la seva evolució des del pur hedonisme no compromès fins a la presa de partit per raons inusuals en el cinema de nazis. La línia que delimita ambdues postures és tan fina com el mur que separa els jueus privilegiats dels ocupants normals del camp de concentració. I, contràriament a tants films carcelaris, no trobem aquí els típics personatges-estereotip.

L’absència d’un clar antagonista és una alenada d’aire fresc: la contrafigura del protagonista és clarament Burger, la consciència compromesa i qui condueix Sorovich cap a l’engagement. Herzog, el cap del camp de concentració, no és res més que el punt de suport (gairebé la intendència) que permet Sorovich erigir-se en salvador. Tanmateix, el balanç entre els personatges és palesament equilibrat.
Ruzowitzky filma amb seqüències curtes d’estructura gairebé teatral (espai tancat i reiteratiu, amb composició escenificada), amb un ritme trepidant que fa avançar la intriga. La força de les imatges configura un film efectiu (i de vegades efectista), i la barreja de textures i el color d’un cert to sèpia contrasta amb el blanc de les bates dels impressors: és més intens aquest contrast que el més radical i assumit entre nazis i jueus. Segurament Ruzowitzky pretén, amb aquest efecte, ressaltar la condició gremial que és el que, al capdavall, porta el protagonista a la presa de consciència.

Tanmateix, un començament sincopat i de textura bruta intenta mostrar-nos –novament- la joia de viure del Berlín dels anys trenta: potser necessari per a la caracterització del personatge però no pas per un públic ja avesat. I la trobada dels jueus falsificadors amb els habitants fantasma del camp de concentració després de l’abandonament nazi és probablement un xic massa sentimental i efectista en un film que havia sabut mantenir l’equilibri entre la duresa necessària d’algunes imatges i el manteniment lúcid de la intriga.

Carme Ors Puig

jueves, 30 de octubre de 2008

JUST MY LUCK, 2006

“Per alguna raó el destí t’ha donat unes cartes molt dolentes però la roda de la fortuna tornarà a girar.”

Aquesta frase de caire mitjaval és l’eix central de Just my Luck. Una obra que a priori pot semblar del tot poc interessant (una altra gran producció estatunidenca per a públic adolescent) però que gràcies a una realització adient i la cura per un producte ben acabat, ens sorprén gratament.

Just my Luck és l’excepció que confirma la norma i és un bon exponent del suc que es pot treure a un producte si es compta amb bons guionistes, bons realitzadors i una enganxosa banda sonora. Tres elements que, al meu parer, han estat clau a l’hora d’aconseguir el ritme adequat i la posada en escena d’una idea que, de fet, és una reinterpretació de la concepció del món com a equilibri entre oposats. Quan hi ha algú popular també hi ha algú no popular. Quan hi ha algú que té molt bona baraka, hi haurà algú que estarà sempre de pega. Quan.. Resumint, si hi ha un Bé hi ha un Mal. Insisteixo en aquesta idea perquè a Just my Luck podem veure com pot canviar l’existència humana segons “la sort” que l’individu tingui (es cregui o no en aquesta).

La història és la trobada casual dels dos personatges principals jugats per Lindsay Lohan i Chris Pine; aquests, conflueixen atzarosament enmig d’una festa de disfreses (no deixem el món de la cultura popular mitjaval amb el tema del Carnaval i tot el que aquest representa) i en fer-se un petó (en trobar-se els dos oposats) s’intercanvien, sense saber-ho, “la sort”. Ella comença a anar de malalment a pitjor i ell, aconsegueix finalment que un magnat de la indústria musical de Nova York escolti el grup del qual ell és mànager (mànager sense cobrar, per cert).

No desvetllaré el desenllaç ja que aquesta és la tasca de l’espectador/a. Només apuntar tres aspectes del treball de Donald Petrie. El primer, dir que el registre emprat per l’humor, va des d’un Ace Ventura a un film dels germans Marx. El segon, la capacitat de creació d’atmosferes imaginàries que és com un ullet cap els grans musicals com Show Girls o An Americain in Paris. El tercer, que a partir de l’amistat i la bona fe entre els diferents personatges aconseguiran un bé comú (molt rousseaunià) i un “Happy Ending” sense excès d’edulcorant; fet que.. s’agraeix.



Tres curiositats:

1--> Bona estratègia per part del màrqueting a l’hora d’incloure a la història el grup McFly; del que es pot comprar el disc: Just my Luck (estratègia molt a la Boliwood però d’estil pop-rock).

2--> Una conjugació ben trobada d’estrelles de productes destinats al públic adolescent com poden ser dos actors de la sèrie Newsport Beach. (Serà l’espectador/a qui haurà de descobrir qui són).

3--> Enllaç a Just my Luck (
single+ imatges del film).

The Sky Crawlers, el regreso de Mamoru Oshii

Desde la magistral Ghost in the Shell 2: Innocence (2004), no habíamos tenido el placer de disfrutar en las pantallas de nuestro país de ningún otro trabajo del genial Mamoru Oshii. The Sky Crawlers llegó a las pantallas del pasado Festival de Sitges donde cosechó tres premios (Premio de la Crítica Jose Luís Guarnier, premio a la Mejor Banda Sonora y el Premio del Jurat Jove) tras haber pasado por el Festival de Toronto y haber recibido el premio Future Film Festival Digital Award en la reciente edición de la Biennale de Venecia.

The Sky Crawlers es la adaptación al anime de la novela homónima de Hiroshi Mori, la cual forma parte de una serie de cinco libros que cuentan con un gran seguimiento entre la juventud japonesa.

La acción transcurre en un retrofuturo alternativo en el cual reina la paz y la guerra ha sido convertida en producto de consumo. Las guerras ya no suceden entre países, sino que los diferentes bandos los conforman empresas bélicas, las batallas se libran siempre en el aire y son retransmitidas por televisión de la misma manera que podría retransmitirse un partido de fútbol al tiempo que los ciudadanos apoyan a un bando u otro de la misma manera que apoyarían a su equipo. La guerra se ha convertido en un entretenimiento en época de paz para hacer sostenible esta situación de paz mundial. Para librar estas batallas aéreas se cuenta con pilotos de gran habilidad, los llamados Kildren, humanos geneticamente modificados para permanecer siempre en un estado de eterna adolescencia. La historia se centra en uno de esos llamados Kildren que llega a una de las bases bélicas para sustituir a otro piloto aparentemente desaparecido en combate.

Oshii combina con gran maestría la animación tradicional bidimesional -reservada para personajes y paisajes- de colores suaves y trazo delicado, con una potente y muy realista animación 3D, aplicada en este caso a los aviones y las batallas aéreas. Respecto a estas últimas, podrían muy bien ser, hasta la fecha, las mejores escenas de batallas aeronavales jamás rodadas. Acompañadas de un potente sistema de sonido, los giros de cámara y los cambios de punto de vista de una nave a otra y de un piloto a otro, dotan de tal realismo a las escenas que casi olvidamos que lo que estamos viendo es una película de animación. Sin embargo, el dinamismo de estas escenas contrasta fuertemente con el ritmo pausado de la historia cuando ésta transcurre en tierra firme. La vida de los protagonistas fuera del campo de batalla pasa de manera lenta y pausada, casi como un reflejo de la propia naturaleza de los Kildren, destinados a permanecer siempre iguales, a no cambiar nunca. A este lento devenir contribuye también el hermetismo de los protagonistas, parcos en palabras, misteriosos y de aire melancólico (¿podría ser que se tratara de una alegoría de la juventud que ha perdido toda esperanza?). Es quizás en este punto dónde la película "pincha" un poco, ya que en ocasiones tenemos la sensación de que no ocurre nada, un riesgo nada desdeñable para una película de dos horas de duración (121 minutos). La historia, por otra parte, incide demasiado en la relación que se establece entre el piloto protagonista y la directora de la base, sin apenas profundizar en los otros temas que apunta (la manipulación genética, el hecho de que la guerra produzca un beneficio económico,...), aunque quizá esto no sea del todo culpa de Oshii, ya que la novela, aunque fue la primera en publicarse de la serie, fue ideada para ser publicada en último lugar. A pesar de todo ello, es una película que los amantes del anime no deberían dejar escapar, aunque nos deje con ganas de más.

Por último, me gustaría mencionar el gran acierto que ha supuesto el contar con el maestro Kenji Kawai para la banda sonora; el tema principal, bellísimo, es sin duda el envoltorio perfecto para esta delicada joya.

EL CABALLERO OSCURO



EL CABALLERO OSCURO





Título V.O.: The Dark KnightAño de producción: 2008Distribuidora: Warner BrothersGénero: AcciónEstreno: 13 de agosto de 2008Director: Christopher NolanGuión: Bob Kane, Christopher NolanMúsica: Hans Zimmer, James Newton HowardFotografía: Wally PfisterIntérpretes: Heath Ledger (El Joker), Michael Caine (Alfred Pennyworth), Morgan Freeman (Lucius Fox), Gary Oldman (Lt. James Gordon), Maggie Gyllenhaal (Rachel Dawes), Christian Bale (Bruce Wayne / Batman), Eric Roberts (Salvatore Maroni)
En el 2005 Christopher Nolan revisionó al clásico héroe creado por Bob kane y Bill Finger en 1939, Batman. El director londinense nos ofreció su particular visión sobre el hombre murciélago, mostrándonos un personaje más introspectivo y menos caricaturesco que sus anteriores representaciones cinematográficas. Nolan, que impresionó a público y crítica con un nuevo modelo narrativo en su segundo film, Memento (2000), ha reestructurado la filmografía del personaje. Aunque se han realizado varias revisiones cinematográficas desde su creación en cómic, no fue hasta 1989 que el personaje de Batman fue recuperado por Tim Burton para el gran público ofreciéndonos una versión del personaje muy cercana al universo personal del director. En las posteriores entregas de la saga, una más dirigida por Burton y las dos siguientes dirigidas por Joel Schumacher, las aventuras del héroe de DC Comics fueron convertidas en unos films más próximos a la popular serie de los años 60 donde destacaban los disfraces más que vistosos de los villanos ( recordemos a Jim Carrey con su mono de lycra verde con estampados de interrogantes), las luces de neón, el humor facilón y la acción por doquier. La aniquilación de la saga cinematográfica se produjo en 1997 con la olvidable Batman y Robin. Afortunadamente en 2005 apareció la nueva aportación de Nolan con Batman Begins. En esta nueva primera entrega el director reconstruyó a Batman según las directrices que el dibujante Frank Miller estampó en la nueva revisión del cómic. De esta manera pudimos ver a un personaje repleto de dudas existenciales, torturado por la soledad que conlleva su clandestinidad y marcado por su pasado hecho que le induce a realizar un viaje de iniciación para convertirse en el héroe que necesita la ciudad de Gotham. De esta manera Nolan sigue la estela del héroe poliédrico que tan exitosamente inició George Lucas con la Guerra de las Galaxias, creando la tipología de personaje heroico que lucha contra su propio destino y contra la responsabilidad que significa ser quien es. El caso del Batman de Nolan no es único en el cine actual ya que otros directores han intentado explorar la naturaleza más introspectiva del héroe como por ejemplo la famosa triologia de los hermanos Wachowski Matrix.
En esta nueva nueva entrega de Batman, el caballero oscuro decide unirse con el teniente Jim Gordon y el nuevo fiscal antimafia Harvey Dent para emprender una cruzada contra el crimen organizado. Sin embargo lo que no saben los tres es que deberán de enfrentarse con Joker, un terrorista urbano amante del caos que pondrá en jaque a toda la ciudad de Gotham incluidos los propios delincuentes. A parte de reinventar cinematograficamente hablando al personaje de Batman, Nolan recrea nuevas personalidades para el resto de personajes. De esta manera podemos ver en el film personajes que aparecieron en anteriores entregas como el de dos caras ( el fiscal Harvey Dent) o el del propio Joker interpretado magistralmente por el malogrado Heath Ledger. El actor australiano dota al villano de una nueva personalidad que no tiene nada que envidiar al Joker representado por Jack Nicholson en 1989. Si el Joker del film de Burton era más cercano al personaje caricaturesco y burlón de la serie de los 60 ( aunque con un toque sádico), el Joker de El caballero oscuro es un psicópata de los pies a la cabeza sin planteamientos morales que aprieta el gatillo con tanta facilidad como la que tiene para hablar. A la cinta no le faltan otras características comunes a los otros films de la saga como la acción a raudales, no obstante todo lo que aparece en el film, aunque sea ficción, no deja de ser mas cercano para el espectador. El Batman de Nolan no se esconde en una oscura cueva secreta , sino que tiene un moderno y luminoso escondite donde prepara su equipo, Gotham ya no es aquella ciudad oscura e imposible sino que es una ciudad contemporánea que se podría identificar con cualquier metrópoli, incluso los batgadgets son más verosímiles que en anteriores entregas.
En definitiva, El caballero oscuro, es uno de los films más destacables de las aventuras del hombre murciélago y tan interesante tanto para los fans como para el espectador que le interese algo más que el cine de acción.

Full Monty



Any: 1997
Gènere: Comèdia
Director: Peter Cattaneo
Actors principals: Robert Carlyle, Mark Addy, Tom Wilkinson, Lesley Sharp, Paul Barber, William Snape, Steve Huison, Hugo Speer, Emily Woof, Deirdre.
Guió: Simon Beaufoy
Música: Anne Dudley
Productora: Channel Four Films/Redwave Films
Premis: Oscar en 1998 a la millor banda sonora en el gènere comèdia i Goya 1998 a la millor pel·lícula europea



Com que ens trobem en dies de crisi econòmica he decidit fer una ullada enrere a aquest film per tal de recordar com es les van enginyar aquests aturats de la ciutat de Sheffield (Regne Unit) per traure's uns dinerets... qui sap, potser hi hauríem de prendre nota.


Abans la crisi, Sheffield era una ciutat en plena expansió, hi havia industria, es fabricava el millor acer del món, hi havia tallers, fundicions, clubs nocturns on passar-ho be, vivenda nova ... en definitiva, feina i bona vida per tots. Però passats 25 anys des d'aquells feliços dies la fàbrica d'acer va tancar i va deixar sense feina a quasi tota la població masculina d'aquesta ciutat. Gaz és un aturat més, però per no tenir 700 lliures per pagar la pensió de son fill està a punt de perdre'l. En mig d'un ambient fosc, sense massa esperances, Gaz veu com les dones malgasten els diners en espectacles de boys, i veu ací una oportunitat de negoci, està decidit a formar un grup de striptease. Només li caldrà reunir uns col·legues i posar-se a assajar per al gran dia.


El film reflexa situacions conseqüència de l'atur com la inseguretat individual i d'autoestima davant els problemes. El més interessant i a la vegada més divertit del film és veure com una situació en principi ridícula, fa front als problemes econòmics d'aquest grup d'aturats i els fa superar la seva timidesa i orgull.


Petter Cattaneo va sorprendre i va omplir les taquilles amb el seu primer film, Full Monty, que va arribar a orelles de tots en el seu moment. Les darreres pel·lícules de Cattaneo no han tingut massa ressò entre elles hi han “Lucky Break”, “Opal Dream” i “Un roquero de pelotas”.
El guió de Full Monty te també molt de mèrit, hi han silencis a la pel·lícula que parlen més que un milió de paraules, està fet amb gràcia i ingeni. Aquest mix acompanyat d'una excel·lent banda sonora i bons actors fa que el resultat sigui immillorable. Crec que és un bon film per tornar a veure.

El Gran Lebowsky

El Gran Lebowsky és una gran pel·lícula escrita i dirigida per Joel i Ethan Cohen al 1998, tot i que menys coneguda que els grans èxits de Fargo i “No és país para viejos” . Està protagonitzada per Jeff Bridges, John Goodman, Steve Buscemi i Julianne More.

Es tracta de la història del “Nota” d’un antiheroi que viu una vida una mica hippy, fumador de marihuana, bevedor de rusos, a l’atur i que viu a los Àngeles, sense cap pretensió professional. És confós per una sèrie de mafiosos amb un personatge suposadament ric que es diu Jeff Lebowsky, anomenat el Gran Lebowsky. En aquesta confusió li entren a casa, li donen una pallissa i li orinen a sobre de la catifa. Animat pels seus amics, companys de bolos, decideix buscar aquest Gran Lebowsky per veure de solucionar el problema de la catifa. Un cop el troba, aquest li ofereix una recompensa, si troba a la seva dona suposadament segrestada.

És, sens dubte, una gran comèdia dels germans Cohen, amb personatges que juguen al disparat i amb intrigues surrealistes, que segueix la trajectòria de Arizona Baby. Es tracta d’una desmadrada sàtira i crítica sobre la societat d’EEUU. La història comença amb un absurd i aquest desencadena uns quants més: primer es tracta d’un tema de deutes pendents, que passa a ser un segrest, amb intent d’intercanvi amb els segestradors, desprès diferents persecucions, el robament del destrossat cotxe del Nota, amb el sopitós nen de 12 anys que suspèn en història, amb un pare en estat vegetatiu assistit artificialment, més endavant, l’aparició d’un productor de cinema porno i matons que volen tallar-li la tranca al Nota i, finalment, el climax, una baralla, un tant surrealista, protagonitzada pel Nota i els seus dos amics, per protegir-se del robatori de les seves carteres sense diners.

Entorn a la història també giren uns personatges peculiars, a més del Nota: Walter (John Goodman), un dels seus col·legues, irascible i exsoldat del Vietnam, que pot treure de polleguera a qualsevol (sobre tot al Nota); Donny, un altre col·lega, però que mai li fan cas; les dues dones fatals, la dona florer, nimfòmana i estrella del porno i la fillastra del potentat Gran Lebowsky, artista esperpèntica a qui no li agrada la roba interior.

Els diàlegs són absurds, però divertits i amb un gran ingeni burlesc, que retraten un temps on potser el “glamur de Hollywood” està en decadència i on el Nota, potser sigui el més capdal de la ciutat.

Quin és el ganxo? Doncs que res en la història és creïble i per això pot passar qualsevol cosa, ningú espera que es tracti d’una situació real. Es gaudeix, justament, de l’absurd de la història. La història no és creïble, però els personatges si, almenys, simbòlicament per allò que representen i, és per això, que els germans Cohen aconsegueixen que ens identifiquem amb ells, sobre tot amb el Nota. Un tipus entranyable, lliure, mandrós que no creu en les normes. El cop d’efecte: una part de nosaltres vol ser, en part, ni que sigui per unes hores, el Nota.

Happy – go -lucky: Felicitat no apta per a tots els públics



Una bona amiga em va explicar que quan era petita, a l'escola els van preguntar si eren feliços. Ella va treure tot el valor que va poder per aixecar el braç i dir que sí. Va ser l'única. Evidentment va recollir les mirades incrèdules de tota l'audiència, inclosa la de la professora que va deixar anar un menyspreatiu “il·lusa!”. Mai més es va atrevir a fer una afirmació com aquella en públic. Als seus 65 anys, Mike Leigh ha decidit aixecar la mà, o com a mínim ha obligat a fer-ho a la protagonista de Happy, un cuento sobre la felicidad, l'última cinta d'aquest director britànic que ens tenia molt poc acostumats a tanta llum i color. Després de la tragèdia de Vera Drake o d'anteriors obscuritats com la història d'un violador a Nacked, Leigh ha volgut apartar les ombres per il·luminar la vida de Poppy –magnífica Sally Hawkins–, una professora de jardí d'infància que reparteix amabilitat i bon humor fins a tal extrem que segurament irritarà a més d'un espectador. Sobretot a aquells que, com els exfumadors que condemnen als que encara són addictes, menysprearan l'heroïna d'aquesta cinta per allò que ja no són o que mai van ser, feliços. L'encert de Leight, la valentia, rau en col·locar-se en una banda de la balança, posant-hi tot el pes per declarar allò que Montaigne va proposar tantes vegades: l'única felicitat possible –i pràctica– és la felicitat individual. Perquè la protagonista de Happy troba el seu camí sent feliç, simplement. No intenta fer feliços als altres? Sí, però només fins al punt que puguin afectar al seu estat pletòric. Hi ha més encerts: els diàlegs aparentment improvisats que sempre ens regala Leight, un conjunt de personatges que encaixen en un Londres cromàtic, i la incorporació d'un malvat (l'altra cara de la felicitat), un professor d'autoescola que intenta sobreviure a la irritació que li produeix la seva alumna per pur antagonisme i que ofereix els moments més delirants del film. Però també hi ha errors. El cineasta ha aixecat la mà molt de pressa i no s'ha parat a pensar com justificaria el seu entusiasme. I encara que puguem passar una bona estona al cinema i ens vulguem creure que es pot ser Poppy, com a mínim una vegada a la vida, no acabem de saber per què; la recepta màgica ens queda massa amagada. Malgrat això, la visió de Happy és recomanable per aquells que ja han superat el mono i poden conviure tranquil·lament amb éssers d'un altre planeta, extraterrestres que somriuen constantment i combinen roba estrafolària sense donar massa importància a les veus que es queixen des del fons de la sala: “il·lusa...”.

KNOCKIN' ON HEAVEN'S DOOR (1997)

¿Quién conoce el cine alemán? Pocas historias nos llegan desde el país germano y las que lo hacen pasan desapercibidas aunque reciban galardones y nominaciones en festivales de cierto renombre. Un film que pasó sin pena ni gloria por algunas salas de exhibición de nuestro país es la propuesta de hoy.

Pudiéndose tratar de un film de lágrima fácil debido a la amarga situación que viven Martin Brest (Til Schweiger) y Rudi Wurlitzer (Jan Josef Liefers), el director alemán Thomas Jahn nos presenta una historia impregnada de dramatismo con momentos cómicos que nos hacen olvidar las penas. Se trata de un road-movie en el que intuimos el final desde los primeros minutos del metraje. Este género, que nació en los años 60’, ha perdido su pureza. En la década de los 70’ las historias en la carretera, dónde el coche tiene todo el protagonismo, vivieron su esplendor. Mad Max fue un claro exponente de este género.

En su primera obra para la gran pantalla, dos jóvenes germanos insatisfechos con lo que la vida les depara deciden perseguir su sueño. Cuando emprenden el viaje tienen la mala fortuna de cruzarse en el camino de una banda de mafiosos que los perseguirá hasta llegar a su destino, con el objetivo de recuperar lo que es suyo. Durante el trayecto, como en cualquier clásico de carretera, se sucederán situaciones comprometidas que pondrán en “peligro” las vidas de nuestros desafortunados protagonistas.

No pasará a la historia como el mejor metraje de la década, pero quién esté dispuesto a verlo guardará un agridulce recuerdo de este viaje.

HEROES

HEROES
Director: Tim Kring
Any: 2006-actualitat
Heroes pertany a aquesta nova generació de sèries a la que ens està (mal) acostumant la televisió americana els darrers anys.

L’argument: persones corrents arreu del món que un bon dia descobreixen que tenen poders sobrenaturals, i les seves vides es veuen marcades per sempre. A través de les diferents temporades, els diferents personatges busquen respostes, s’entrecreuen i, s’enfronten als dolents, als anti-herois.

Amb Herois ens creiem l’impossible de manera completament normal. Personatges amb l’adn modificat que desenvolupen poders sobrenaturals. Bons i dolents que es creuen en les diverses temporades i interactuen.

Rera el tema genètic, de poders i destrucció del món, realment ens trobem amb una reflexió sobre la condició humana, la conducta, la solidaritat, el bé i el mal. Una sèrie coral i que se succeeix a diferents parts del món (si bé és cert que, com de costum, la major part es redueix a EEUU).

A nivell narratiu, a Heroes s’exploren les diferents dimensions narratives, i trobem un important treball del temps jugant amb salts temporals (amb els canvis de passat i futur que impliquen), que sempre resulta complicat.

Potser el fet que allà la televisió es paga fa que l’audiència no sigui l’ítem principal i es permetin el luxe d’innovar i oferir productes com Herois.

Un treball excel·lent excel·lent de guió fa que quedin pocs elements que deixin lloc a un dubte de l’espectador. Si que podem dubtar de les explicacions teòriques genètiques i els perquès dels seus poders. Però així no té gràcia, s’ha d’entrar en el joc, i comprendre la sèrie més enllà d’allò que diu literalment. I sobretot gaudir de l’espectacle que se’ns ofereix amb una curada posada en escena, que configura els elements perquè, un cop dins el joc, no ens qüestionem absolutament res.

Aquesta és la diferència. Amb Heroes, ens creiem que aquella gent té poders. A les sèries espanyoles ens és difícil de creure que el que ens mostren és un hospital, o una comissaria, encara que tingui intenció realista.

Una altra clau de l’èxit són les interpretacions. Heroes és una sèrie coral on tots els actors (en general cares poc conegudes que de seguida identifiquem amb els personatges) estan a l’altura.

Amb Heroes mirar la tele (o baixar d’internet, el mitjà pel que es difon més i on es pot conseguir abans el proper capítol), val la pena. Val la pena i il·lusionar-se, creure i gaudir. Qui no ha volgut ser un heroi alguna vegada?

The Women

The Women és un inoportú remake de la pel·lícula Mujeres de George Cookor del 1939, que la directora novell Diane English ha decidit actualitzar. Aquest film però, ha arribat a les nostres pantalles després de que no fa molts mesos s’estrenés una altra pel·lícula del mateix tarannà, Sexo en Nueva York. Aquest fet, ha acabat suposant una sobredosis cinematogràfica de “pomposa glamurositat femenina”.

La història es desenvolupa al voltant d’un grup d’amigues madures de Manhattan. Després d’una celebració benèfica una d’elles, interpretada per Meg Ryan, descobreix que el seu marit l’enganya. A partir d’aquí ella decideix canviar la seva vida i començar a fer coses per si mateixa per fer front a la nova situació, ja que inicialment és incapaç d’afrontar el que li ha succeït. La resta d’amigues intenten ajudar-la fer-li encarar-se als problemes. Així doncs, poc a poc, la nostra protagonista va recobrant el control de la relació amb la seva filla, decideix iniciar un negoci propi i canviar la seva imatge. Al final de la història Mary, l’esposa traïda, decideix replantejar-se la seva relació matrimonial de nou.

Globalment ens trobem en un pel·lícula més d’un manual de dones modernes americanes. Les relacions establertes entre elles, així com moltes de les situacions i escenes de la pel·lícula, acaben resultant excessivament típiques i tòpiques. Els perfils de les protagonistes estant massa estereotipats i classificats. La dona de ferro a qui inicialment no agraden els nens, que només viu per la feina i per les compres; la intel·lectual bohèmia; la mare perfecte d’una família model... Fins i tot la incorporació de la homosexualitat acaba resultant massa comuna: l’amiga lesbiana de comportament masculí i sexualment promíscua. A més a més, les comparacions amb l’altre pel·lícula citada anteriorment, són inevitables ja que mantenen moltes de les estructures narratives semblants. Són quatre amigues, de la mateixa ciutat, amb edats semblants i fins i tot personalitats semblants. No hi ha cap factor sorpresa, ni cap desencadenant de cap història. El film es desenvolupa lentament sense cap raó de ser. Els personatges estan limitats i acotats, no hi ha lloc per a l’espontaneïtat d’un caràcter real, no hi ha proximitat amb l’espectador que no els pot entendre. Són més emblemes i objectes que personatges.
El repartiment de la pel·lícula compta amb algunes actrius molt consagrades en el món del cinema i la televisió com: Meg Ryan, Annete Benning i Debra Messing. Però tot i així, ni elles ni la pròpia directora han aconseguit mostrar-nos res que no haguem vist abans.

Rosales apunta de nou


El nou film que el controvertit i també premiat Jaime Rosales - Goya 2008 a la millor pel·lícula i direcció – ha estrenat recentment apunta novament cap a un terreny abrupte, desconcertant i estimulant alhora. Tiro en la cabeza suposa la seva nova munició per fer seure l’espectador a la butaca – ja sigui del cine o la de casa seva gràcies a l’estrena simultània als cines i per internet, cosa que celebrem – i posar la seva paciència a prova de… bombes culturals, concepte amb el que ell mateix defineix l’esperit de la seva nova obra.

Basada en fets reals, tot i que la pel·lícula no faci esment d’aquesta condició per gaudir de major llibertat, Tiro en la cabeza narra la senzilla vida de Ion Arretxe, un home que no tindria res d’especial si no fos per la seva pertinença a la banda terrorista ETA. Durant la seva quotidianitat a la regió francesa de Las Landas, a Capbreton, una casual trobada amb una patrulla de la Guàrdia Civil provoca que el protagonista es vegi implicat en l’assassinat dels seus dos integrants, esdevenint així un improvitzat atemptat i del que es veu obligat a fugir a corre cuita. La força terrorífica que emmana de la fortuïtat de l’atemptat, fet que el diferencia de la resta de tragèdies protagonitzades per la banda terrorista, va captivar al director, que ha utilitzat el cas per transmetre la seva particular visió sobre el terrorisme.

La peculiaritat amb la que Jaime Rosales (Barcelona 1970) ha tractat el tema fan d’aquesta una proposta amb un interés que va més enllà del merament ideològic, doncs és gràcies a la seva posada en escena en el sentit més ampli del concepte el què ens porta a concebre l’obra des d’un punt de vista més obert del que és habitual i el que acaba sent el principal motiu d’interés de la pel·lícula.

Basant-se en postulats d’estil transcendental, com ho demostren la manca d’identificació amb els personatges juntament amb una austeritat formal més que accentuada, Rosales porta el conflicte basc a terrenys que aquest mai havia trepitjat. No es tracta d’una simple recreació dels fets ocorreguts l’any 2007, sinó que mitjançant l’ús d’una escenificació radicalment “vouyerista”, doncs ni tan sols se senten els diàlegs, diluïts per un sobredimensionat so ambiental, i rodada íntegrament amb grans teleobjectius des de la llunyania de l’acció, l’autor transmet l’absurditat i la falta de contingut que actualment caracteritza el terrorisme d’ETA.

Si a les seves anteriors propostes - Las horas del día i la Soledad - es decantava majoritàriament per emplaçar-nos fora del radi d’acció dels personatges, en aquest nou atreviment narratiu Rosales exagera acusadament aquest punt fins a aconseguir una singular abstracció dels fets, cosa que aconsegueix, paradoxalment, apropar-nos com a espectadors cap al dia a dia de la “bèstia”, idea que repesca de la seva primera pel·lícula i amb la que comparteix missatge, tractant al “monstre” com a una persona normal amb una vida d’allò més habitual i quotidiana, tot i que aquesta vegada aconsegueix ampliar la reflexió gràcies al motiu terrorista del protagonista.


La càmera sembla respondre al moviment natural dels nostres ulls i amb la comentada ausència del diàleg, porta al màxim exponent la visió cinematogràfica de C.Theodor Dreyer, un dels clars referents del director i amb qui també comparteix la seva concepció artística del mitjà; prova d’això és la significativa projecció que es fa de la película també al Museu d’Art Contemporani Reina Sofia de Madrid.

Tot i això, aquesta concepció artística que Rosales aporta al seu discurs fan que aquest quedi restringit a un segment limitat de públic – només l’ha aconseguit estrenar a 18 sales en tot l’estat espanyol, molt lluny de les seves pretensions – i parcialment “elitista”, fet que no facilita precisament l’objectiu del director, que no és ni més ni menys que crear la bomba cultural a la que fèiem referència al començament. No parlem en cap cas de números de taquilla, sinó d’expansió cultural tal i com demana una obra que s’acull a la vesant més artística de la cinematografia, o cinematògraf com diria el seu admirat Bresson, i que Rosales sembla no voler cedir en cap cas, encara que per a produir una pel·lícula s’hagi d’acollir a totes les subvencions públiques possibles.

Així doncs, és precisament aquest risc formal que ha desenvolupat al llarg de la seva carrera i que ha portat a l’extrem a Tiro en la Cabeza el que li ha donat, per a uns, l’estatus d’autor incombustible i artista irreverent dins el nou cine espanyol, mentre que per d’altres és considerat un mer pupil de l’escola cahierista (o de la de Barcelona fins i tot, com apunta Romà Gubern) amb postura pretenciosa i afany crispador.

Amb aquest nou darrer treball queda clar doncs, que tot i comptar amb un ampli suport de la crítica – recentment ha rebut el premi Frispeci de la crítica a la millor pel·lícula al Festival de Cine de Sant Sebastià i la revista Cahiers-espanya centra el número d’Octubre entorn la nova proposta del català – aquest continuarà generant caluroses discusions sobre la seva capacitat artística i el seu personal discurs narratiu, atrevit fins al punt de posar en perill la seva pròpia naturalesa, i és que aquesta llibertat narrativa pot acaba ficant límits a l’abast del seu reclam.

OBSESIÓN POR LAS ESTRELLAS MICHELÍN

Título orginal: FUERA DE CARTA
Dirección: Nacho García Velilla
Guión: Nacho García Velilla, David Sánchez Olivas, Oriol Capel Mir y Antonio Sánchez Olivas
Fotografía: David Omedes
Producción: Daniel Écija, Tedy Villalba y Nacho G. Velilla
Nacionalidad: España, 2008
Interpretación: Javier Cámara (Maxi), Lola Dueñas (Alex), Fernando Tejero (Ramiro), Benjamín Vicuña (Horacio), Luis Varela (Jaime), Chus Lampreave (Celia), Cristina Marcos (Marta), Alexandra Jiménez (Paula), Junio Valverde (Edu)


Fuera de Carta es la ópera prima de uno de los guionistas de exitosas series de televisión como Aída o 7 vidas. Una comedia romántica que cuenta los enredos sentimentales y profesioanles de un histriónico y afeminado cocinero (interpretado por Javier Cámara), dueño de un exquisito (y adeudado) restaurante del barrio de Chueca en Madrid, y ansioso por conseguir la valiosa estrella michelín, al que la vida le da un vuelco cuando su ex-mujer fallece y debe hacerse cargo de sus desconocidos hijos.

Nacho García Velilla lleva al cine la fórmula de comedia que tan bien le ha funcionado en el cine, donde los personajes de la historia se ven envueltos en un sinfín de malentendidos por lo que tiene que sortear múltiples obstáculos para conseguir la tan preciada felicidad y el amor. En este caso Javier Cámara encarna al jefe de cocina, Lola Dueñas a la jefa de sala, Fernando Tejero al eterno pinche y Benjamín Vicuña un famoso ex-jugador de fútbol argentino que aún no ha salido del armario con el que Javier y Lola mantendrán una relación llena de malentendidos.

Destacar el trabajo de Javier Cámara que consigue sostener toda la historia gracias a su reconocida y demostrada vis cómica en series como 7 vidas. También encontramos a un acertado Fernando Tejero que mantiene su papel de series como Aquí no hay quien viva o comedias como Días de fútbol o la actual Gente de mala calidad. No sucede lo mismo con Lola Dueñas cuyo personaje no hace justicia a la entrañable Sole de Volver de Almodóvar o Rosa de Mar adentro de Amenabar. Lola Dueñas no se ve cómoda en esta comedia en la que su interpretación anda un tanto carente del sentido del humor que emana la película rozando el patetismo.

Gracias al personaje del jefe de cocina Maxi, Javier Cámara repite el Biznaga de plata al mejor actor en el Festival de Malága, donde el film ha conseguido el premio del público y ha sido nominado al Biznaga del Oro por mejor película, aunque finalmente se lo llevó 3 días de Fco. Javier Gutiérrez.

El director y guionista nos ofrece una historia cargada de humor pero con un ritmo entrecortado con algunas secuencias bastante flojas o azucaras en exceso. Aunque la película no vaya a ser recordada como la mejor comedia, esta opera prima obtiene buena nota en humor y en saber hacer las cosas sencillas y bien. Destacar a la incomparable Chus Lampreave y locuaz Luis Varela (Cámara Café) que encarnan a los surrealistas padres de él.

REFLEJOS



Título original: Mirrors.
Dirección: Alexandre Aja.
País: USA.
Año: 2008.
Duración: 110 min.
Género: Terror, thriller sobrenatural.
Intérpretes: Kiefer Sutherland (Ben Carson), Paula Patton (Amy Carson), Amy Smart (Angela Carson), Cameron Boyce (Michael Carson), Erica Gluck (Daisy Carson), Jason Flemyng (Larry Byrne).
Distribuidora: Hispano Foxfilm.

El cine asitático de terror está demostrando ser un aunténtico filón para Hollywood. Y cuando el binomio del cine de género se completa con el rostro de una estrella televisiva (en este caso Kiefer Sutherland, actor redimido gracias a su papel de Jack Bauer en la serie 24) el éxito parece estar garantizado.


Reflejos, película que inauguró la última edición del Festival Internacional de Cinema de Catalunya, es el remake de Into the mirror, filme surcoreano que también se presentó en Sitges, aunque en la edición de 2003. La dirección corre a cargo del galo Alexandre Aja quien, tras debutar con Alta tensión (película que se alzó con los galardones de Mejor Película y Mejor Dirección en el Festival de Sitges -esta vez en 2004-), cruzó el charco para ponerse tras la cámara en la nueva versión de Las colinas tienen ojos.

En su nuevo proyecto la historia se desarrolla en la ciudad de Nueva York. Kiefer Sutherland interpreta a un policía suspendido a raíz de un tiroteo que vive una importante crisis personal. Mientras espera que se resuelva el expediente sancionador para poder reincorporarse al cuerpo acepta un trabajo de vigilante nocturno en un antiguo centro comercial abandonado tras un trágico incendio. Pronto descubre que algo maléfico se esconde dentro de los cientos de espejos que hay en el edificio, dispuesto a destruir todo aquello que le importa.

Deliberado o no, el filme es un guiño constante a los grandes clásicos del género: desde Amytiville, pasando por Poltergeist y El Resplandor, con una pizca de El Exorcista y Re-Animator. No falta ninguno de los clichés que cabría esperar en este tipo de películas: tétricos hospitales, niños con expresión ausente, personas poseídas, monjas de aspecto inquientante y casas encantadas...
Reflejos, por tanto, ni sorprende ni innova. Estéticamente, se aleja de la elegancia visual de otros remakes del estilo (como La señal o El grito) y cae con frecuencia en excesos efectistas que ahondan más en la náusea fácil que en la angustia psicológica de "lo que no se ve" (algo que tan buenos resultados le ha dado a la saga de Saw). La película desaprovecha de este modo la oportunidad de empatizar con nuestros miedos generando esa inquietud e intranquilidad que consigue que el espectador se sienta incómodo durante el visionado. Gran parte de responsabilidad cabría achacársela al propio Sutherland, razonablemente sólido en los momentos de mayor dramatismo y presión psicológica, pero que no alcanza a transmitir auténtico terror ante lo que los reflejos le muestran. Narrativamente, además, resulta errática (sobre todo en su desenlace) y cuenta con alguna que otra acrobacia argumental difícil de tragar.

La truculencia de las escenas, junto con un guión que cumple su propósito de mantener el interés por la historia y un final bien resuelto (argumental y, sobre todo, visualmente), son las claves para comprender por qué la cinta ha recaudado más de 30 millones en la taquilla estadounidense y ya ha superado la barrera de los tres y medio en España. Pero digamos que le corresponde a cada uno la decisión de si es una película de butaca, sofá o siesta.
Elena Neira

miércoles, 29 de octubre de 2008

Morir malgrat estimar

LEAVING LAS VEGAS

Mike Figgis va dirigir aquesta pel·lícula l'any 1995 basant-se en la novel·la semi-autobiogràfica de John O'Brien. El suïcidi, durant el rodatge, del novel·lista va fer replantejar el projecte i després de decidir continuar-lo, el film es va presentar com un homenatge. Rodada inicialment en 16 mm -format de l'anomenat “cinema d'autor”- la pel·lícula explica la relació entre dues persones a cavall de l'amor i la necessitat. L'entrega d'ella res no pot fer enfront l'obstinació d'ell per a portar a terme el seu objectiu, un objectiu que fa inviable, malgrat l'amor, la relació.

En Ben -Nicolas Cage- decideix, en perdre la família per motius que desconeixem, deixar la seva feina i vendre-s'ho tot per anar a Las Vegas a morir bevent. En arribar es recollit per la Sera -Elisabeth Shue-, una prostituta que ha perdut el seu proxeneta i que se sent estranyament atreta per aquest borratxo que alleugera la seva soledat. Amb totes les cartes sobre la taula sobre qui és qui, el film ens mostra els problemes de convivència domèstics i socials d'un suïcida alcohòlic en fase terminal i, de retruc, els d'una prostituta sola. La Sera es mostra en tot moment comprensiva amb en Ben, inclús quan aquest rebutja rebre ajut mèdic, però tothom té un límit i una nit que surt a treballar el troba, en tornar, amb una altra prostituta a casa seva. El fa fora, però l'agressió que pateix per part d'uns adolescents la tornen a la crua soletat i decideix anar a buscar-lo sense èxit. Es retrobaran quan ell, a punt de morir, la truca. En una sòrdida habitació d'hotel i acompanyat de la Sera, amb qui finalment fa l'amor, en Ben finalment mor.

La història està narrada de forma lineal però amb escenes de caire documental en què Sera explica la seva relació a una tercera persona, potser un terapeuta, i amb algun flash-back. Una acceptable posta en escena acompanyada d'una banda sonora on destaquen les cançons d'Sting completen aquest Drama. Un Drama (en majúscules) que ens encongeix el cor sense necessitat d'escenes estripades.

La cinta posa en escena una història ben interpretada i ben desenvolupada que transmet una estranya barreja de sensacions: de tendresa, en la relació entre la Sera i en Ben; d'angoixa, en contemplar un home autodestruint-se d'una manera cruel; de rebuig a la situació, com el que pateixen els protagonistes en algun moment pel seu comportament; i en certa mesura, d'admiració, en el fet de ser conseqüent amb les decisions que es prenen.

Nominada a quatre premis de l'Acadèmia de Cinema de Hollywood, només Nicolas Gage va rebre l'Òscar (i també el Globus d'Or) al millor actor per aquesta pel·lícula l'any 1996.

El pont sobre el riu Kwai


The Bridge on the River Kwai 1957
Direcció: David Lean Intèrprets: Alec Guiness, William Holden, Jack Hawckins, Sessue Hayakawa, James Donald, Geoffrey Horne Duració: 161 minuts
El magistral David Lean ens situa en un camp de concentració japonès destinat a la construcció d’un pont que travessi el riu Kwai durant la Segona Guerra Mundial. Tot i que estigui classificada així, aquesta pel·lícula no em sembla la clàssica bèl·lica. Personalment és un gènere cinematogràfic que no m’apassiona, per aquest motiu he anat enrederint el seu visionat durant anys. Quina llàstima no haver-la vist abans! A aquestes alçades ja l’hauria vist 100 cops, segurament en porto 20.
Les pel·lícules de David Lean tenen aquest avantatge, et transporten a llocs exòtics i remots, expliquen grans vides i aventures, obres que a part de la seva qualitat són d’allò més entretingudes. En aquesta ocasió no ens parla d’un soldat britànic al desert de l’ Aràbia, com a la seva obra biogràfica de més èxit, Lawrence d’ Aràbia, sinó que ens situa al mig de la jungla Birmana i ens narra tot un seguit de personatges que, des de òptiques molt diferents, viuen una guerra. Una guerra d’orgull, una guerra de principis, una guerra per sobreviure i una guerra per escapar de la bogeria. “Això és de bojos” és la fase amb la que acaba la pel·lícula pronunciada pel sensat doctor del camp, segurament el que més hi toca de tots plegats.
En un treball de Lean no hi podia faltar Alec Guiness, potser el personatge que més joc dona a la trama. Interpreta al coronel Nicholson, oficial en cap del grup de presoners britànics encarregats de construir el pont. Un dels primers conflictes sorgeix quan el coronel Saito (Sessue Hayakawa), cap japonès del camp, vol fer treballar als oficials superiors al pont, cosa a la que Nicholson s’oposa ja que va contra les normes de la convenció de Ginebra. Mentre tot això succeeix anem coneixent un altre personatge d’un perfil molt diferent que els dels dos coronels; l’un desesperat per acabar el pont sigui com sigui i l’altre obsessionat en seguir les normes militars fins a les ultimes conseqüències. Aquest home que es distancia d’aquest enfrontament és el comandant Shears (William Holden) de la marina dels Estats Units, la seva única preocupació és intentar sobreviure com bonament pot i fugir del camp. Té una visió molt realista del la situació i titlla a el coronel Nicholson “d’idealista amb uns pebrots que faran que ens matin a tots”. Quan el comandant Shears comença l’evasió del camp, la pel·lícula es divideix en dues narracions paral·leles, per una banda segueix l’ aventura de Shears i per l’altre els esdeveniments del camp.
Les primeres imatges que veiem són els soldats britànics transportats amb el tren japonès fins al camp, el punt on ha arribat la construcció de la via fèrria. L’ objectiu dels japonesos és la construcció d’una línea que enllaci Bangkok amb Rangun i òbviament la dels aliats és intentar boicotejar aquest projecte. Tot i que aquest objectiu no estarà tant clar pel coronel Nicholson que un cop solucionat el problema del treball dels oficials, s’ entregarà en cos i anima a fer un pont pels japonesos, perdent de vista que no esta complint amb la seva missió de complicar la vida al màxim al enemic tot i estar en captivitat. El film esta farcit de diàlegs sobre la ètica del soldat, debats morals, enfrontaments d’ ego i és curiós com l’ espectador acaba comprenent tots els punts de vista que hi apareixen.
Una pel·lícula inoblidable, amb un final espectacular i la popular cançó xiulada pels soldats que tothom ha sentit algun cop a la vida.

Prométeme, que aniràs a veure-la.

Aquesta nova pel·lícula Kusturica té dos punts realmente forts, un trepidant ritme que et carrega d'energia per una bona temporada i unes histories d'amor adolescent i madur que no et deixen indiferent. Tot dos ben barrejats fan un còctel dolç i refrescant.

Prométeme ens explica com l'apacible i tranquil·la vida d'un avi i el seu net a la muntanya, es veu trastocada amb els pensaments de mort del primer. El vell Zivojin (Aleksandar Bercek) fa l'encàrrec a Tsane (Uros Milovanovic) de vendre el seu únic bé material, una vaca. Amb els diners que tregui de l'operació haurà de comprar un regal per l'avi, una icone de Sant Nicolás i aconseguir una noia destinada a ser la seva dona, Marija Petronijevic (Jasna). L'avi, mentrestant viu intensament els dies de soletat, acompanyat per l'ex-professora del nen, (Ljiljana Blagojevic) enamorada locament d'ell, però temptada per un tercer, que no sap que fer per impresionar-la.

El viatge de Tsane, més enllà de les tres muntanyes per arribar a la ciutat més propera, es convertirá en alguna cosa més que un viatge de negocis. Será un viatge d'emocions, de descobriment i de dificultats.

Estem davant d'un clàssic del cinema, i no tant per la seva empemta (Kusturica no és molt comercial) sinò per la narració. Un clàssic per això, molt ben enmascarat i maquillat d'interminables escenes plenes d'elements exagerats i rocambolescos i desbordat de colors. La trama narrada en paral·lel de diverses històries comdemnades a la fi comú, la magnífica fotografía i una folklórica música de l'est europeu, ens involuncrem i ens transporten a un món diferent. Un món nascut entre els colors i la plasticitat d'Amelie(Jean-Pierre Jeunet), els personatges del "Milagro de P.Pinto" (Fesser) i fins i tot, alguna cosa d'alguna sèrie de televisió.

Però no tot queda en una clàssica historia d'amor entre muntanyes i ciutat, hi ha un reflexe de l'amenaça que sofreix la seva terra, Serbia. La màfia present a la pel·licula, no és més que l'amenaça d'un món extern que vol acabar amb les costums i tradicions serbies presents des de la primera escena de la pel·licula. El segrest de la protagonista i l'amenaça constant de la mort posen el contrapunt.

Si mai no he pensat que us podeu ficar a una pisicna plena de pomes, no deixeu pasar aquesta oportunitat.

Francisco Rodríguez Romero

martes, 28 de octubre de 2008

Zodiac (David Fincher, 2007)

Durant la primera hora, Zodiac sembla una nova revisitació del cinema dels setanta. Un misteriós individu sembra el terror a l'àrea de San Francisco després de matar, a sang freda, diverses persones. Àvid de notorietat, l'assassí envia cartes als diaris amb enigmes que amaguen pistes sobre la seva identitat. A partir d'aquí, un tímid dibuixant de tires còmiques, Robert Graysmith (Jake Gyllenhaal), un autodestructiu periodista, Paul Avery (Robert Downey Jr.), i un policia de principis, David Toschi (Mark Ruffalo), dedicaran tots els seus esforços a atrapar-lo. L'escenari i la presència d'un psycho-killer poden fer pensar en Dirty Harry (Don Siegel, 1971) -a pesar que molts títols comparteixen aquestes i d'altres característiques, la comparació, com de seguida veurem, és pertinent-, mentre que la música i la fotografia de colors apagats volen recordar l'estètica (audiovisual) de l'època (fins i tot els logos de Warner i Paramount que apareixen a l'inici són d'una altra època). Però després d'un inici convencional, pel que fa als fets i la seva exposició, s'opera un canvi en el film que revela que les seves intencions van més enllà del revisionisme. Graysmith, Avery i Toschi, no són capaços de reunir proves prou sòlides amb què incriminar algun dels múltiples sospitosos existents, i acaben per obsessionar-se en una investigació sense fi.

Al contrari del que succeïa a All the President's Men (Alan J. Pakula, 1976), la recerca que es desenvolupa a Zodiac és un carreró sense sortida que destrossa la vida dels seus protagonistes. Això és peculiar en dos sentits: 1) la narració, complexa, tot i estar ben organitzada i de forma lineal per a fer-se comprensible, i saber mantenir un ritme intens, s'allarga de manera poc habitual (crema anys, però no etapes, donant la sensació de mantenir-se sempre en el mateix punt); i 2) el seu discurs sobre la 'veritat' és ambivalent, ja que arriba a plantejar que pot tractar-se d'una dèria poc aconsellable. Un i altre aspecte, situen el film en les antípodes del Hollywood que, en tant que producte (de qualitat i amb cares més o menys conegudes), Zodiac en principi representa.

Des d'una perspectiva autoral, podem advertir com David Fincher aprofundeix en un dels seus temes característics: la dicotomia 'real/irreal' (cosina-germana de la de 'vertader/fals'). Com en alguns dels seus films anteriors (Seven, The Game), aquí també hi ha un misteri que cal resoldre, si bé aquest cop la visió és més pessimista, doncs la realitat (o veritat) no queda restablerta al final. Però la pel·lícula és també filla del seu temps. En la penúltima escena, Graysmith i Toschi parlen en un restaurant. Graysmith mira de convèncer el policia de la culpabilitat d'un sospitós exposant-li els nous caps que ha aconseguit lligar. Quan Toschi aixeca dubtes sobre la circumstancialitat de les proves, Graysmith diu: "Però el fet que no puguis demostrar-ho no treu que sigui veritat", moment en què l'altre li etziba: "Easy, Dirty Harry" -"ves amb compte, Harry el Brut"- (tots dos s'havien conegut, precisament, en una projecció de la cinta de Siegel, de la qual Toschi n'havia marxat ostensiblement molest amb els mètodes expeditius i gens legals del protagonista). Ens trobem, doncs, amb què Zodiac es posiciona en contra del justicierisme i els 'atacs preventius', en el supòsit més difícil (enfrontant un criminal del caos sense consciència social, la culpabilitat del qual sembla evident) i en una època (l'actual) de concessions al control de la població.
Curiosament, quan ha deixat de banda l'espectacularitat en la posada en escena que l'identificava, Fincher ha aconseguit, amb el permís de Fight Club, la seva obra més fosca, arriscada i provocadora.

Muerte entre las flores


Título original: Miller's Crossing

Director: Joel Coen
País: USA
Año: 1990
Guión: Joel Coen & Ethan Coen
Música: Carter Burwell
Reparto: Gabriel Byrne, John Turturro, Steve Buscemi, Albert Finney, Marcia Gay Harden,...



Antes de nada, debo empezar confesando que nunca he sido una gran fan de las películas de los Coen. Fargo me pareció medianamente buena, e incluso la sobrevalorada No es país para viejos me resultó un poco pesada y aburrida. Por todo esto, estoy gratamente sorprendida con su film Muerte entre las flores.


La película es una enorme recreación del cine negro americano, con gángsters, mujeres fatales, metralletas Thompson e incluso mafiosos italianos que no deja de recordarnos a la saga de El Padrino.


La historia, hábilmente narrada, te atrapa y no puedes dejar de emocionarte con la evolución interior de Tommy (que para mi gusto es el mejor papel de Gabriel Byrne). Todo el conjunto de intérpretes (el mencionado Byrne, John Turturro, Albert Finney y Marcia Gay Harden, especialmente) ejecutan un trabajo excepcional, y consiguen trasladarnos al mundo que se nos muestra. La mayor virtud de la película es su perfección técnica y su bella fotografía, que nos muestra unas imágenes difíciles de olvidar. Además de la angustia que nos transmite en ciertos momentos, la película esta bañada con un toque de humor negro, manteniendo un equilibrio eficaz entre ambos.


En definitiva, una película redonda, altamente recomendable para observar y disfrutar de muchas de las características del buen cine americano.

Mujeres al borde de un ataque de nervios

Han pasado ya veinte años, pero la película que he escogido sigue fresca y salada como un gazpacho.
Pedro Almodóvar se sacó de la chistera esta divertidísima historia y puso de acuerdo a crítica y público en el mundo entero, llegando incluso a la nominación al Oscar a la película extranjera y sobretodo, abriendo muchas puertas.
Su collage de pop art, boleros, melodrama, enredo y diálogos con olor a gazpacho la hace tan rara y transgresora (estamos en 1988) como simpática.

Pepa (Carmen Maura) es una actriz de doblaje que acaba de ser abandonada por su pareja, Iván (Fernando Guillén), escurridizo, inmaduro y mujeriego.
Incapaz de superar la ruptura, Pepa atraviesa una profunda depresión que la hace depender de ansiolíticos.
Su intención es rehacer su vida poco a poco y tener una última conversación con Iván, pero una serie de personajes y situaciones surrealistas que coinciden en el momento menos oportuno la tendrán distraída y al borde de un ataque de nervios.

El guión tiene la virtud de dosificar los momentos más hilarantes, porque si bien durante los veinte primeros minutos la acción transcurre con calma, a medida que avanza el metraje, la acción va aumentando el ritmo hasta estallar en un clímax final con una divertidísima persecución por las calles de Madrid, para después mostrarnos cómo queda todo como si del final de una fiesta se tratara.
A todo esto contribuye el reparto, comenzando por una excelente Carmen Maura, en plena forma, así como una simpatiquísima María Barranco y pasando por los divertidos personajes creados por Antonio Banderas, Rossy de Palma, Julieta Serrano o Guillermo Montesinos (inolvidable taxista kitsch), entre otros.

Además, Almodóvar, sabe cómo crear un entorno propio a través del cromatismo, esa composición de planos atiborrados de color es todo un estímulo visual.
Guiños y referencias al cine clásico de Hollywood que denotan su debilidad: el doblaje de una secuencia de "Johnny Guitar", una escena sacada de "La ventana indiscreta", la bruja de "El mago de Oz" encarnada en el personaje de Julieta Serrano...

Como dice el personaje de Carmen Maura, "las cosas más raras pueden ocurrir de repente", y es que poca gente se esperaba la magnitud del éxito de esta película, que afianzó a Almodóvar como el director español más universal desde Buñuel, y que ya ha pasado a la historia, y de paso abrió el camino a otros profesionales del país que poco a poco se han ido construyendo una carrera internacional, con mayor o menor fortuna.

Arravatadora: Arrebato (Ivan Zulueta, 1979)



“Arravatament: estat psicològic que produeix una ofuscació momentània de la intel·ligència i un aclaparament de la voluntat.”
(Diccionari de la llengua catalana)

“Dime, ¿Cuanto tiempo te podías llegar a pasar mirando este cromo?...¿Te acuerdas?... ¿Y éste?... Y ¿esta orla?... ¿Y esta página?... ¡Año, Siglos... Toda una mañana... ! Imposible saberlo, estabas en plena fuga... éxtasis... colgado en plena pausa... ¡Arrebatado!”
(Arrebato)

El director basc Iván Zulueta ens mostra la fascinació per aquest estat a través dels seus alter egos, encarnats per un extraordinari Eusebio Poncela i el desconcertant i peter panesc Will Moore, que utilitzaran, per arribar-hi, cromos de la infància, el cinema i les drogues. Zulueta presenta els perills d’addicció a l’arravatament, per que aquest pot suposar la transgressió final, escapar dels límits d’aquest mon. Això és el que interessa al director basc, anar més enllà, sense saber ben bé que ens espera al altre costat.

El personatge de Will Moore trobarà el camí per arribar a aquest més enllà a través del domini de la tècnica del enregistrament. Trobarà la manera de ser absorbit per la càmera, deixant-se vampiritzar pel seu estimat cinema. I, d’igual manera que en les pel·lícules de vampirs, intuirem que aquesta absorció, aquesta submissió comportarà posar la vida en joc.

Encara avui sorprèn que al 1979 algú pogués realitzar una pel·lícula tan personal i inclassificable al nostre país. Sobretot, tenint en compte les dificultats de pressupost, l’absència de guió, que es reescrivia a diari, i l’addicció a l’heroïna del director. Arrebato és Zulueta, el realitzador que seguin les regles del seu propi film va voler anar més enllà amb aquest, arribar fins al final. I quasi com els seus protagonistes, s’hi va deixar la pell, però ell en aquest mon, no tornant mai més a poder fer el cinema que volia.

Arrebato aconsegueix fascinar-nos amb les seves imatges i sons hipnòtics, des del inici que ens mostra una escena d’una pel·lícula de vampirs, indicant el lligam que tindran en el film els concepte d’addicció i cinema; ja sigui amb el personatge que encarna Will Moore (amb el que Zulueta voreja el ridícul sense caure-hi) i la seva gruixuda veu, especialment quan mostra la seva fascinació pels àlbums de cromos de la seva infància; o bé amb les imatges amateurs captades en super 8.


Però hi ha dos escenes on el director es capaç de fer-nos sentir en pròpia pell, a nosaltres, espectadors, el concepte d’arravatament: la primera quan Cecilia Roth li canta la canso a Eusebio Poncela; de la mateixa manera que aquest es queda arravatat, també ens quedem així els espectadors, davant la combinació d’un conjunt d’efectes de posada en escena: davant la quietud de la càmera en les escenes prèvies, Zulueta executa un travelling que ens agafa desprevinguts, sorprenent-nos, alterant la nostra percepció visual; amb el vestit de Beety Boop que du Cecilia Roth, que ens remet a l’escena en que ella es arravatada per una nina vestida d’igual manera; i amb la romàntica melodia que canta l’actriu que sembla remetre’ns a un mon de felicitat ja perdut i inabastable pels protagonistes.


L’altra escena és el final del film, d’una duresa extrema. El personatge de Poncela, decideix seguir al de Moore allà on aquell s’hi troba. Però té tanta por, que es vena els ulls com si es disposés a deixar-se afusellar. I així serà, ja que l’inquietant soroll de la càmera enregistrant ens deixa clar que ha acabat amb la seva víctima, arravatant-la per sempre més.

Arravatament és una de les pel·lícules espanyoles més fàcils d’adjectivar: original, radical, transgressora, fascinant, moderna, underground, (políticament) incorrecta, genial, (de) culte, única. Però l’adjectiu que millor l’escau és el de ser arravatant, amb la qual cosa la pel·lícula aconsegueix ser la millor evidència d’allò que vol expressar.

Sweeney Todd: el barber diabòlic del carrer Fleet

Direcció: Tim Burton.
País: USA.
Any: 2007.
Duració: 116 min.
Gènere: Drama, thriller, musical.
Interpretació: Johnny Depp (Benjamin Barker/Sweeney Todd), Helena Bonham Carter (Sra. Lovett), Alan Rickman (juez Turpin), Timothy Spall (Beadle), Sacha Baron Cohen (Pirelli), Jamie Campbell Bower (Anthony), Laura Michele Kelly (Lucy), Jayne Wisener (Johanna), Edward Sanders (Toby).
Guió: John Logan; basat en el musical de Stephen Sondheim y Hugh Wheeler.
Música: Stephen Sondheim.
Fotografia: Dariusz Wolski.
Vestuari: Colleen Atwood
Una vegada més Tim Burton sorprèn i guanya adeptes al gore gràcies a una versió cinematogràfica de l’obre teatral de Stephen Sondheim. El genial director aconsegueix des de l’inici una posada en escena brutal que et transporta al món virtuós de Burton. Dins d’aquest, t’espera una pel·lícula gòtica, amb actors i personatges fets a la mida i una trama perfectament narrada, intensa i emotiva en forma d’espectacular musical. Burton, després de Big Fish i la Nóvia Cadàver continua amb una perfecta progressió cap a lo fantàstic i innovador, en aquesta ocasió ens presenta un musical macabre, fosc, satíric i tacat de sang per un amor robat que és converteix en pur odi i sobretot, venjança.
Johny Deep (Sweeney Todd), és una vegada més, l’actor predilecta de Burton i llueix amb el seu personatge més que les navalles amb les que afaitarà poques barbes però molts caps. En el seu paper de vocal aconsegueix un gran treball, i amb la seva força i màgia, enamorarà als espectadors que lluny de compartir la violència i bogeria del personatge, s’identifiquen amb el dolor viscut i amb un entranyable caràcter sensible i alhora maquiavèl·lic. Helena Boham Carter (Senyora Lovett) inseparable al costat del turbulent Sweeney, realitza un gran paper secundari amb l’intenció d’atraure l’amor del barber i aprofitar la carn fresca en forma de negoci de pastissets i empenades. Sàdica i riallera mostra el mateix paral·lelisme que trobem en el film entre cançons agudes i divertides i caps rodolant un darrera l’altre.
La pel·lícula narra la història d’un barber i la seva preciosa dona Laura Michele Kelly (Lucy), que van ser separats per un jutge sense escrúpols, Alan Rickman (Turpin) i que va empresonar al barber a 15 anys de presó apropiant-se de la seva dona i la seva filla. Quan el barber torna a Londres amb una nova identitat, Sweeney Todd, es desferma el terror a la ciutat amb la gran obsessió de matar l’home que li va prendre tot.
Drama, thriller i musical, el film és complert amb una trama excel·lent, una banda sonora de lo millor que és pot demanar, un repartiment de luxe i un humor negre que t’arranca unes rialles en els moments més inesperats. En l’aposta tècnica tampoc es pot demanar més, una fotografia excel·lent, fosca però increïblement atractiva i una escenografia brillant per un director que estic segura encara ens ha d’il·luminar i ha de crear la seva gran obra mestre, per tots els seus seguidors i fans del gore.

Poppy, l'Amélie britànica

Regne Unit
Any 2008
Director Mike Leigh
Guionista Mike Leigh
Productor Simon Channing-Williams
Repartiment:
Sally Hawkins Poppy
Alexis Zegerman Zoe
Eddie Marsan Scott
Andrea Riseborough Dawn


Mike Leigh és, com Stephen Daldry o Ken Loach, un d'aquests cineastes britànics compromesos amb els conflictes socials que afecten la classe mitjana treballadora del seu país. Si bé amb una projecció menor que els altres dos, el cinema de Leigh sorprèn per la naturalitat amb què tracta temes controvertits com l'avortament o el racisme. La seva popularitat va créixer amb l'obtenció el 1996 de la Palma d'Or al festival de Cannes per la seva pel·lícula Secrets and Lies, una tragicomèdia que explicava la història d'una noia negra que descubria que la seva mare natural era una soltera blanca que treballa a una fàbrica.

En una altra línia, la seva darrera pel·lícula Happy-go-lucky explica la història de Poppy, una jove de trenta anys, mestra de primària, que és capaç d'afrontar qualsevol situació des de l'optimisme i l'alegria desmesurada. Un personatge, brillantment interpretat per Sally Hawkins (Vera Drake, Cassandra's Dream), que arriba a exasperar l'espectador per la seva manera d'encarar els problemes quotidians. Un retrat del conformisme de la joventut del seu país? Tot podria ser dins la crítica ment del seu autor... Però Happy-go-lucky, com la seva protagonista, acarona i no mossega. Més encara, Poppy es mostra resolutiva quan el que es troba és un problema de debò, com quan apareixen les sospites de maltractament d'un dels seus alumnes. Un alegat en favor de la bondat? En favor de la puresa de l'esperit? És clar que Poppy és una bona persona. Però la irrupció de personatges extrems i inversemblants com la professora de flamenc o el maníac monitor d'autoescola, no ajuden en la identificació amb el personatge. De fet, tot i que aquest darrer se'ns presenta com una persona atormentada a qui la vida no ha tractat bé, la divisió és clara: la pel·lícula es mou constantment entre un terreny realista (exageradament emotiva l'escena en què Poppy decideix acostar-se i intentar comprendre a un sense-llar) i un conte de fades irreal, plasmació de l'imaginari de Poppy, i del què calen destacar alguns moments còmics com les lliçons d'autoescola o la visita a casa del seu cunyat. Poppy és, doncs, una espècie d'Amêlie britànica que, a diferència d'aquesta, ni aprèn res ella mateixa, ni fa aprendre res als demés.

Sincerament, ens quedem amb Amêlie.

THE SCORE (un golpe maestro): TRES GENERACIONES DE LADRONES
















Dirección: Frank Oz.País: USA.Año: 2001.Duración: 123 min.Interpretación: Robert de Niro (Nick), Edward Norton (Jack Teller / Brian), Marlon Brando (Max), Angela Bassett (Diane), Gary Farmer (Burt), Jamie Harrold (Steven), Paul Soles (Danny), Serge Houde (Laurent), Jean-René Ouellet (Andre), Martin Drainville (Jean-Claude), Claude Despins (Albert).Guión: Kario Salem, Lem Dobbs y Scott Marshall Smith; basado en una historia de Daniel E. Taylor y Kario Salem.Producción: Gary Foster y Lee Rich.Música: Howard Shore.


The Score, es una historia que se basa en tres generaciones de ladrones. El viejo pero con de grandes contactos y rico aunque endeudado. El ladrón profesional con gran experiencia, seguro de cada uno de sus pasos, desconfiado, tranquilo, solitario y disciplinado y el joven, inquieto, impaciente, atrevido, con métodos nuevos y ambicioso. Tres personajes que interpretan tres grandes del cine como el ya desaparecido Marlon Brando, un perfecto gangster, Robert de Niro, impresionante actor y Eduard Norton. El director, Frank Oz, consigue gracias a estos actores plasmar a la perfección el carácter, físico y actitud de cada personaje ya que, sobretodo Brando y de Niro, son los idóneos para este tipo de papel por su trayectoria profesional. No sólo eso, el director, como titiritero desde los doce años, también consigue que los actores interpreten a su gusto sus papeles. Aunque Brando, de Niro y Norton son protagonistas, la película se centra en el personaje de Robert de Niro, un ladrón profesional que quiere jubilarse por amor y dedicarse a su club pero esta idea se ve truncada tras la petición de Max (Brando), gran amigo y socio, para dar su último golpe multimillonario.

Nick (de Niro) acepta el reto de Max (Brando), robar una joya de valor incalculable que está escondida dentro del palo de un piano que se encuentra requisado en la aduana de Montreal a causa de una infección de termitas. En Montreal viven los tres ladrones y a pesar de que Nick ( de Niro) tiene la costumbre de no robar “en casa” y trabajar solo para evitar riesgos no se puede resistir a la cantidad que puede conseguir gracias a esa valiosa pieza que le puede solucionar su jubilación prematura. Para ello, necesitan de Eduradon Norton, el número 2 del robo, que se hace pasar por disminuido psíquico para trabajar dentro de la aduana y conseguir toda la información necesaria para dar el golpe, esto sólo conseguirá hacer sentir a de Niro estar en constante peligro.

La estructura narrativa está bien pensada aunque deja espacio a pensar que hay mucha ficción introducida para cerrar los flecos abiertos de la trama. El ritmo del film no es estrepitoso pero se va incrementando la tensión a medida que avanza la película llegando a engancharte al final. A pesar de que todo sucede en Montreal (Francia), la fotografía y estilo es muy similar al de las mafias italianas o neoyorquinas, tal vez, gracias a los clubs y música que aparecen en la película.

La historia nos explica las diferencias entre tres ladrones, sus preocupaciones, sus lazos de amistad, sus anhelos, lo que puede corromper la ambición, el afán por el dinero y que, al fin y al cabo, la experiencia es la que rige cualquier circunstancia por mucho talento que se tenga.

lunes, 27 de octubre de 2008

TAPAS




Dirección: José Corbacho, Juan Cruz
Guión: José Corbacho, Juan Cruz
Reparto: Ángel de Andrés, María Galiana, Elvira Mínguez, Rubén Ochandiano, Darío Paso, Rosario Pardo, Amparo Moreno
Año: 2004








Tapas cuenta la historia individual de diversas personas las cuales conviven en un mismo barrio. Todas ellas dan una imagen a los demás de normalidad, pero nadie puede imaginarse qué se esconde realmente detrás de cada fachada. Todos los personajes están conectados entre sí, la dependienta de una tienda, el tabernero, la abuelita… Se trata del primer largometraje de José Corbacho y Juan Cruz. Y a mi entender han superado esta prueba de fuego con nota, tanto es así que en el Festival de cine de Málaga esta película obtuvo el premio a mejor película, el premio del público y también entre su reparto, Elvira Mínguez se llevó el de mejor actriz.

Tapas está rodada en el barrio de Santa Eulalia, en L’Hospital de Llobregat. Podemos ver muchas escenas rodadas en exteriores de manera que se ayuda a que el espectador respire ese ambiente de barrio que se intenta recrear. La historia se desarrolla de manera natural, no existen grandes saltos con lo que se consigue que sea más cercana y más creíble.

La imagen que se tiene de Corbacho en televisión dista de la realidad de esta película. Es tierna y a la vez dura, como la vida misma. Lo que más me llama la atención de Tapas son cada una de las historias que se cuentan y cómo se cuentan, y poder pensar que en nuestras vidas, a nuestro alrededor, puede haber historias similares que se tapan y pasan desapercibidas. Recomiendo altamente ver esta película.