miércoles, 8 de octubre de 2008

Amigos y vecinos

Jo em pensava que veuria una comèdia (per un divendres al vespre, el millor que hi ha!). Vaig llogar una pel·lícula de Neil Labute, un director conegut per les seves incisives disseccions de les relacions humanes. En el seu primer film, “En compañía de hombres” (1997), hi havia representat una misogínia molt particular, i en aquest segon, “Amigos y vecinos” (1998), pretén realitzar un retrat de la vida sexual de sis personatges novaiorquesos. Bé, és un retrat efectivament incisiu i, de fet, honest: Labute aparca la misogínia convertint-se en un veritable misàntrop (ni homes ni dones en surten gens ben parats).
Tanmateix, la pel·lícula es ven com una comèdia (a la tapa de darrera hi posa: “electrizante” ....). Però l’avorriment vital dels personatges s’encomana a l’espectador.
Les caracteritzacions i les situacions són exagerades, gairebé grotesques. Fins aquí cap problema, per a una comèdia. Però la brutalitat amb què Labute presenta la seva colla de cretins, tot pretenent donar-nos una visió àcida, alhora que profunda, del comportament sexual contemporani, xoca amb l’aire de comèdia. Personatges i situacions s’allunyen de la realitat, sí, però al cineasta se li ha escapat la mà en el traç. I aquí l’exageració no és eficaç.
Ara bé, el missatge està ben canalitzat: en la societat actual, les relacions humanes trontollen (l’amistat entre els protagonistes queda destruïda pel veritable protagonista del film: el sexe). Un sexe, tanmateix, verbal. I, en aquest sentit, prefereixo els diàlegs de Woody Allen.
Pel que fa als actors, Aaron Eckhart fa un marit creïble i natural, però Ben Stiller irrita i Jason Patric –també productor de la pel·lícula- és grotesc de tan exagerat (digueu-me ingènua, però... de debò encara hi ha homes com aquest?). Val a dir, però, que l’esforç de l’actor és francament meritori. El sector femení tampoc és per tirar cohets. Bona part de la ironia de la pel·lícula rau en el fet que el fat i avorridament anodí personatge d’Amy Brenneman sigui l’objecte del desig de tot el sector masculí, mentre la potent Catherine Keener, sempre estupenda, és una figura rebutjada. Nastassja Kinski és una –bella- presència gairebé prescincible, si no fos per la reiterada (i finalment reiterativa) escena de la galeria, que situa els personatges com a peces úniques en el seu egoista i avorrit món.
Francament, si el film havia de ser una comèdia electritzant, degué ser concebut durant una apagada general.

1 comentario:

Jordi Sánchez Navarro dijo...

Bé, Carme. Has triat un enfocament radicalment personal de la crítica (expliques les teves reaccions i emocions durant el visionat) amn un estil acurat.