martes, 28 de octubre de 2008

Arravatadora: Arrebato (Ivan Zulueta, 1979)



“Arravatament: estat psicològic que produeix una ofuscació momentània de la intel·ligència i un aclaparament de la voluntat.”
(Diccionari de la llengua catalana)

“Dime, ¿Cuanto tiempo te podías llegar a pasar mirando este cromo?...¿Te acuerdas?... ¿Y éste?... Y ¿esta orla?... ¿Y esta página?... ¡Año, Siglos... Toda una mañana... ! Imposible saberlo, estabas en plena fuga... éxtasis... colgado en plena pausa... ¡Arrebatado!”
(Arrebato)

El director basc Iván Zulueta ens mostra la fascinació per aquest estat a través dels seus alter egos, encarnats per un extraordinari Eusebio Poncela i el desconcertant i peter panesc Will Moore, que utilitzaran, per arribar-hi, cromos de la infància, el cinema i les drogues. Zulueta presenta els perills d’addicció a l’arravatament, per que aquest pot suposar la transgressió final, escapar dels límits d’aquest mon. Això és el que interessa al director basc, anar més enllà, sense saber ben bé que ens espera al altre costat.

El personatge de Will Moore trobarà el camí per arribar a aquest més enllà a través del domini de la tècnica del enregistrament. Trobarà la manera de ser absorbit per la càmera, deixant-se vampiritzar pel seu estimat cinema. I, d’igual manera que en les pel·lícules de vampirs, intuirem que aquesta absorció, aquesta submissió comportarà posar la vida en joc.

Encara avui sorprèn que al 1979 algú pogués realitzar una pel·lícula tan personal i inclassificable al nostre país. Sobretot, tenint en compte les dificultats de pressupost, l’absència de guió, que es reescrivia a diari, i l’addicció a l’heroïna del director. Arrebato és Zulueta, el realitzador que seguin les regles del seu propi film va voler anar més enllà amb aquest, arribar fins al final. I quasi com els seus protagonistes, s’hi va deixar la pell, però ell en aquest mon, no tornant mai més a poder fer el cinema que volia.

Arrebato aconsegueix fascinar-nos amb les seves imatges i sons hipnòtics, des del inici que ens mostra una escena d’una pel·lícula de vampirs, indicant el lligam que tindran en el film els concepte d’addicció i cinema; ja sigui amb el personatge que encarna Will Moore (amb el que Zulueta voreja el ridícul sense caure-hi) i la seva gruixuda veu, especialment quan mostra la seva fascinació pels àlbums de cromos de la seva infància; o bé amb les imatges amateurs captades en super 8.


Però hi ha dos escenes on el director es capaç de fer-nos sentir en pròpia pell, a nosaltres, espectadors, el concepte d’arravatament: la primera quan Cecilia Roth li canta la canso a Eusebio Poncela; de la mateixa manera que aquest es queda arravatat, també ens quedem així els espectadors, davant la combinació d’un conjunt d’efectes de posada en escena: davant la quietud de la càmera en les escenes prèvies, Zulueta executa un travelling que ens agafa desprevinguts, sorprenent-nos, alterant la nostra percepció visual; amb el vestit de Beety Boop que du Cecilia Roth, que ens remet a l’escena en que ella es arravatada per una nina vestida d’igual manera; i amb la romàntica melodia que canta l’actriu que sembla remetre’ns a un mon de felicitat ja perdut i inabastable pels protagonistes.


L’altra escena és el final del film, d’una duresa extrema. El personatge de Poncela, decideix seguir al de Moore allà on aquell s’hi troba. Però té tanta por, que es vena els ulls com si es disposés a deixar-se afusellar. I així serà, ja que l’inquietant soroll de la càmera enregistrant ens deixa clar que ha acabat amb la seva víctima, arravatant-la per sempre més.

Arravatament és una de les pel·lícules espanyoles més fàcils d’adjectivar: original, radical, transgressora, fascinant, moderna, underground, (políticament) incorrecta, genial, (de) culte, única. Però l’adjectiu que millor l’escau és el de ser arravatant, amb la qual cosa la pel·lícula aconsegueix ser la millor evidència d’allò que vol expressar.

1 comentario:

Xavi Valdés dijo...

és una de les meves pel·lícules preferides... vaig veure un documental que deia que l'striptease de roth no estava preparat sino que va sorgir d'un joc...

gràcies per fer-me recordar aquesta peli!