domingo, 5 de octubre de 2008

Buffalo finalment guanya



Buffalo 66. Director: Vincent Gallo (110 minuts, color). Intèrprets: Vincent Gallo, Christina Ricci. Guió: V. Gallo i Alison Bagnall. Fotografia: Lance Acord. Música: V. Gallo. EUA, 1998.

Convertida ja en pel·lícula de culte del cinema independent nord-americà de la dècada passada, Buffalo 66 disposa encara dels suficients elements per atraure a un públic mínimament inconformista.

Basada en un guió semi-autobiogràfic del propi Gallo, la pel·lícula explica en mode de tragicomèdia i amb alguns elements de Road Movie, una història d'allò més corrent, sense peripècies argumentals ni diàlegs enlluernadors, fet que atorga als personatges una major responsabilitat en el valor de la pel·lícula. El sòrdid i aparentment impenetrable Billy Brown (V. Gallo) i l'angelical Layla (C. Ricci) responen brillantment al patró d'una parella d'allò menys convencional, formant un combinat agre-dolç que acaba envaïnt la resta de factors, especialment el tractament de la imatge, més propi d'una sèria B dels 80 que d'una producció de finals dels 90, en part gràcies a una aplicació artificial de la fotografia i a celuloide d'estoc i de 16 mm, més habitual dels curtmetratges, i amb els que aconsegueix disposar d'una estètica marcàdament independent i una imperfecció d'allò més suggerent.

Pel què fa a la resta del repartiment, destaquen Ben Gazzara, habitual de Cassavettes, en el pervertit paper del pare d'en Brown, una Anjelica Huston que reïvindica el millor de sí mateixa en l'histriònic paper de mare fanàtica dels Buffalo, i les breus intervencions, però ben aprofitades, de Mickey Rourke, Rosanna Arquette i Jan-Michael Vincent.

Pel què fa a l'aspecte formal, destaca un muntatge que tot i la seva lentintut excessiva en gran part del metratge i l'ús reïterat de plans atípicament oberts, es veu enriquida per una sèrie d'elements que manifesten el discurs més informal del director, com és l'ús de pantalles que apareixen del fons per transmetre els flashbacks que expliquen el passat del personatge principal, la distribució dels plans a 90º per relatar l'escena del menjador o l'ús a l'escena final del famós efecte utilitzat a Matrix un any més tard per captar moviments de càmera mentre la imatge es manté congelada.

Aquesta barreja d'elements fan que es trobi massa a prop de Wong Kar Wai com per assemblar-se a Pulp Fiction i prou a la vora de Godard com per encabir-la estrictament en l'indie americà.

1 comentario:

Jordi Sánchez Navarro dijo...

Bé, Alan, però quan feu una pel·lícula que ja te uns anys, hauríeu de tenir en compte una certa mirada retrospectiva: quina reacció crítica va tenir, com se situa la peli en relació a la resta de l'obra del director... No cal extrendre´s massa, però uns apunts d'aquest tipus sempre no només vesteixen sinó que fan que la crítica tingui una altra dimensió.