viernes, 10 de octubre de 2008

The Devil Wears Prada


“Podria deletrejar-me: Gabbana?” En aquesta “innocent” pregunta probablement ens hi podem reconèixer. No perquè arribem a misses dites i siguem uns complets ignorants de l’univers de la Coco Chanel, sinó en el fet que pensem que el món de la moda és un univers on, essencialment, s’hi respira i s’hi expira superficialitat.

The Devil Wears Prada mostra com moltes persones (també d’intel·ligents) semblen disposades a pagar amb la pròpia llibertat per a poder entrar al Tàrtar del luxe, les talles petites i les dietes ridícules. Per quina quantitat vendríem l’ànima? Si volem quelcom, n’hem de pagar el preu com diu la frase feta? Deixaríem enfonsar la vida personal per aconseguir l’èxit professional? Aquestes són qüestions que es desprenen del film i que també podem aplicar a d’altres àmbits professionals de la societat occidental; una societat, on el modus vivendi sembla que només trobi sentit en un ascens social accelerat i sovint, solitari.

En la lluita per l’èxit professional, hi podem encabir films com el de
David Frankel. Director que ha dirigit un d’aquests productes nous pensats principalment per a un públic femení i que estan tan de moda (mai millor dit). Un llargmetratge on s’hi reflecteix un altre exemple de creació d’identitats socials noves per part de la indústria del cinema de Hollywood; parlem del canvi del rol social que experimenta la dona en l’actualitat. Com? A través de la creació d’uns arquetips que ens mostren figures femenines poderoses, belles i independents que es preparen per rivalitzar entre elles en una selva d’asfalt. Una imatge de la “nova-dona” a la nord-americana que pretén crear un model estàndard on totes beuen el mateix cafè (Starbucks), vesteixen les mateixes marques (Prada, Chanel, Manolo Blahnik) i empren el mateix tipus d’ordinador (Apple).

La reflexió s’imposa, hi estem d’acord? Cada vegada que comprem alguns dels productes que empren aquestes heroïnes de la modernitat, els comprem perquè ens agraden o bé, perquè els hem vist als relats de ficció? Cal demanar-se, les dones volem seguir aquest model prefabricat arribat de Hollywood?

Tot i que aquest híbrid, extret del best-seller de
Weisberger, entre un Llucifer temptador (Meryl Streep) i una Ventafocs moderna (Anne Hathaway) és simpàtic, la diègesi desenvoca en una història descafeïnada i repetitiva de “Happy Ending”.


Frases per recordar:
--> “És un producte fet per persones com nosaltres per a gent com tu”.
--> “Quan la teva vida personal estigui per terra, és l’hora d’un augment de sou”.
--> “Tots voldrien ser nosaltres”.


Enllaç:


http://www.youtube.com/watch?v=jhKaN3MTqwM

1 comentario:

Jordi Sánchez Navarro dijo...

És una crítica interessants, però m'he quedat amb les ganes de saber què aporta (o en què es pitjor) respecte a la tradició, ja llarga, de pelis que tracten el mateix tema (la ja clàssica Armas de mujer, i moltes anteriors).