domingo, 5 de octubre de 2008

Dick Laurent és mort?




Desprès dels fracassos de la sèrie On the air i de la pel·lícula Twin Peaks: Fire walk with me (1992), preqüela de la celebrada sèrie, David Lynch va trigar quatre anys a posar-se darrera les càmeres. Però lluny d’haver-se estovat, va tornar tan lliure i fidel a si mateix com en el seu ja mític debut, Eraserhead (1977) i com tornaria a fer fins al moment amb Mulholland drive (2001)i Inland Impire (2006).

Lost highway (1996)no admet posicions mitjanes, o et fascina o et sembla una presa de pel. Lynch pretén despertar emocions més que donar explicacions. Això fa que intentar descriure el seu argument sigui una feina feixuga i potser inútil, ja que el que veiem a la pel·lícula no és una narració en sentit estricte si no el que hi ha a la ment d’un ésser humà. I, per si això no fos poca cosa, la ment d’un home trastocat.

Un dels mèrits de Lynch es visualitzar l’esquizofrènia del protagonista en lloc de descriure-la amb paraules. Així, aquest, quan la gelosia el du a una situació desesperada, es desdoblegarà mentalment en un alter ego que el permeti començar una nova vida, ben diferent de la que duia en la (seva) realitat. Però la trampa no sortirà endavant i el protagonista acabarà atrapat en un espai irreal, la carretera perduda del títol, condemnat a repetir els seus actes en un bucle infernal.

A Lynch, li agrada jugar amb l’espectador, fer-lo pensar, ja que tot i la dificultat de trobar sentit a la trama, és evident que aquesta existeix. Però el director, amb la complicitat de l’escriptor Barry Gifford combina i dispersa les pistes de manera que l’espectador no tingui més remei que deixar-se endur per la força de les imatges (magnifica fotografia de Peter Deming) i la musica. Aquesta, del seu inseparable Angelo Baladamenti des de Blue Velvet (1986),es combina a la perfecció, com és habitual en el nord americà, amb la utilització de sons diegètics i cançons d’autors tan diversos com Antonio Carlos Jobim o la banda alemana Rammstein.

Aquesta és una d’aquelles pel·lícules inesgotables en les que sempre que les tornes a veure hi captes algun matis que abans se t’havia escapat i que et permet veure-les des d’un nou angle. I que per tant, romanen sempre vives. Lost highway et fa recuperar la fe en un art que massa sovint és simplement, indústria.