miércoles, 8 de octubre de 2008

El Buscavidas


The Hustler 1961
Direcció: Robert Rossen Intèrprets: Paul Newman, George C. Scott, Piper Laurie, Jackie Gleason. Duració: 134 minuts

Eddie Felson (Paul Newman) és un jugador de billar professional, el seu talent per aquest joc li permet viure de les apostes, tornejos i sobretot, d’estafar a tots els desgraciats que es troba pel camí, la primera escena de la pel·lícula és un exemple. Mentre avança el film veiem que es una progressiva autodestrucció del personatge degut a la seva falta de caràcter. No és la típica historia amb un final feliç on el protagonista s’encamina a la victòria final. Tot el contrari, les victòries tenen gust a derrota.
Els llocs per on es desenvolupa l’acció són fosques sales de billar, bars de mala mort plens de fum i depriments estacions d’autobús, escenaris on el blanc i negre dona molta més força a aquestes sensacions que es vol transmetre al espectador. Precisament, la fotografia d’aquesta pel·lícula, a càrrec de Eugene Shuftan, va rebre un Oscar.
El film va ser un llançament de Paul Newman a la primera línea de Hollywood però tots els personatges que comparteixen pantalla amb ell tenen una gran presència en tot moment. Per començar el “Gordo” de Minnesota (Jackie Gleason), que es desafiat per Eddie Felson per decidir qui es el número ú del billar americà. La partida és una batalla que es desenvolupa sobre la taula de billar, però sense enfocar massa el joc en sí, sinó, més aviat, la guerra psicològica que hi ha entre els dos rivals. El director no pretén mostrar-nos grans jugades de billar ni les normes del joc, ni tant sols les apostes. De fet la majoria de les jugades les van efectuar els propis actors i la partida és una constant superposició i canvis ràpids de plans, on es veu les cares i expressions que fan els jugadors en els diferents moments de la partida per observar el seu estat d’ànim. Un altre personatge Bert Gordon (George C. Scott), el corredor d’apostes i manager del Gordo de Minnesota, juga un paper important en la destrucció d’Eddie. Aquest home sense escrúpols, és el responsable de tots els esdeveniments que desemboquen al paradoxal final de la pel·lícula. I per últim, Sarah Packard (Piper Laurie), una figura indispensable per la consecució del caràcter que Eddie necesita assolir per sortir, encara que sigui destrossat, d’ aquest món del billar i la seva destrucció com a persona. Sarah és una alcohólica amb la que Eddie es refugia mentre es refà dels primers cops que rep quan comença la pel·lícula, la relació que tenen entre ells no es podria classificar d’amorosa però sí que es reconforten l’ un a l’altre. Destaca la importància que el director atorga a una dòna en un film que vol reflexa un món masculí, com el del billar i les apostes, on les dones sembla que no hi tenen lloc.
Una pel·lícula que recomano enèrgicament, tot un clàssic de Hollywood, tot i ser una història diferent del seu estil habitual. Va tenir una segona part, “El color del Dinero” de Martin Scorsese que, tot i no ser de la mateixa qualitat, va servir per entregar el més que merescut Oscar a Paul Newman. Grans interpretacions, bona fotografia, banda sonora de jazz inoblidable i un regust amarg que perdura per sempre.

4 comentarios:

J.C.Alonso dijo...

Querido David, ha elegido una película que vi por primera vez en pantalón corto. Entonces tenía un Tv en blanco y negro y mi padre me dijo:” Esta película es de dos rombos J.C., pero quiero que la veas y disfruta”. Amigo, puede que fuera la única conversación seria que mantuve con él. Es una joya universal de un década, de un momento, donde los productores de cine, se preciaban al buen gusto. Disfrutaban produciendo pequeñas obras maestras. Paul Newman es un ser irrepetible, un gran adonis lleno de un talento inconfundible, esta película con “la leyenda del indomable” y “dos hombres y un destino”; son de los recuerdos más mágicos que tengo desde que me senté en una butaca de cine. Gracias David por tu elección y DEP el gran Paul (tan gran actor como maravillosa persona). Ah, un detalle la música te gusto, no… Esa música fue creada por el gran Kenyon Hopkins, que también realizó la de “12 hombres sin piedad”

David Alsina dijo...

Gracias J.C. Me alegro que te haya gustado mi elección. La verdad es que a mi me gusta este tipo de cine, todas la películas q has nombrado me encantan i creo q estarás de acuerdo con mis futuras elecciones en el blog. Mi pasión por el cine me ha llevado a coger esta assignatura aunque sea estudiante de psicologia i espero aprender mucho de los compañeros i del profesor. De nuevo gracias por tu comentario ;)

NANDO BERMEJO dijo...

Tb se trata de una de mis películas favorita. Gran elección la tuya. Si mal no recuerdo la fotografía le valió el Oscar en el 62.

Jordi Sánchez Navarro dijo...

La lectura que fas de la peli és molt bona, David. Seria un molt bon comentari per un programa de ràdio sobre clàssics del cinema o similar.