miércoles, 8 de octubre de 2008

ELEGY

Hollywood acaba amb la personalitat filmíca de molts directors de cinema independent. Aquesta és una idea que he pensat moltes vegades i després de veure Elegy, m’ha tornat al cap. Aquí no se veu la pitjada de l’autora. No és un film profundament emocional i amb una visió singular sobre la realitat, tot el contrari, és una pel·lícula més aviat epidèrmica i que mostra punts de vista poc originals sobre les qüestions que tracta.

A Elegy Isabel Coixet parla una vegada més del pas del temps, l’amor i la soledat, però ho fa de manera tan explícita a través del text escrit que li treu màgia a la història. Fa simples els temes estrella i els converteix en poc transcendentals, quan precisament l’art de la directora és fer el contrari: dotar als personatges d’una aura especial i carregar les accions de significat. A part dels temes estrella als quals estem acostumats, Coixet aporta un de nou. Reflexiona sobre el concepte de bellesa molt vinculat a les dones i a l’art, però ho fa de manera superficial i amb tòpics que se senten sovint. No travessa la línia dels comentaris esporàdics i comuns sobre obres famoses com Las Meninas de Velázquez o La Maja vestida de Goya.

És cert que totes les històries estan explicades i que els temes a parlar són els que són, no n’hi ha més. Per això, l’astúcia del director està en el tractament, és a dir, en la forma que ha de ser de collita pròpia i aportar a l’obra dosis personalitat. Elegy és un film fàcil de pair com els serials de televisió. La fórmula està molt vista: home de prestigi social (professor d’Universitat, intel·lectual provocador i mediàtic) que després d’anys de seduir a alumnes universitàries, s’enamora d’una d’elles i se sent terriblement vulnerable amb pors i inseguretats que fins aleshores estaven amagades. I és que ella és una dona madura i preciosa. Una d’aquelles dones capaç d’enlluernar a qualsevol home amb la bellesa. Al film queda clar “les dones guapes són invisibles, no s’arriben a veure mai”.

El guió queda coix perquè tracta els temes per sobre, fa pinzellades sense dibuixar res i deixa a l’espectador amb mal sabor de boca. A això s’ha de sumar la interpretació de la protagonista femenina, Penélope Cruz, que fa baixar la puntuació. El públic no es creu el que passa a la pantalla. Sí, és veritat que físicament encaixa, és una dona molt maca. Però, en canvi, no transmet res i és artificial. A ella se li han de donar papers de dones apassionades perquè brilli. Últimament, els directors espanyols que van a Hollywood no li estan fent cap favor. A Volver Pedro Almodóvar li va donar un paper que no li tocava i ara la directora catalana fa el mateix. Deu ser per exigències de Hollywood?


Núria Piera

1 comentario:

Jordi Sánchez Navarro dijo...

Força bé, Núria. Una crítica amb un punt provocador molt interessant.