jueves, 30 de octubre de 2008

Happy – go -lucky: Felicitat no apta per a tots els públics



Una bona amiga em va explicar que quan era petita, a l'escola els van preguntar si eren feliços. Ella va treure tot el valor que va poder per aixecar el braç i dir que sí. Va ser l'única. Evidentment va recollir les mirades incrèdules de tota l'audiència, inclosa la de la professora que va deixar anar un menyspreatiu “il·lusa!”. Mai més es va atrevir a fer una afirmació com aquella en públic. Als seus 65 anys, Mike Leigh ha decidit aixecar la mà, o com a mínim ha obligat a fer-ho a la protagonista de Happy, un cuento sobre la felicidad, l'última cinta d'aquest director britànic que ens tenia molt poc acostumats a tanta llum i color. Després de la tragèdia de Vera Drake o d'anteriors obscuritats com la història d'un violador a Nacked, Leigh ha volgut apartar les ombres per il·luminar la vida de Poppy –magnífica Sally Hawkins–, una professora de jardí d'infància que reparteix amabilitat i bon humor fins a tal extrem que segurament irritarà a més d'un espectador. Sobretot a aquells que, com els exfumadors que condemnen als que encara són addictes, menysprearan l'heroïna d'aquesta cinta per allò que ja no són o que mai van ser, feliços. L'encert de Leight, la valentia, rau en col·locar-se en una banda de la balança, posant-hi tot el pes per declarar allò que Montaigne va proposar tantes vegades: l'única felicitat possible –i pràctica– és la felicitat individual. Perquè la protagonista de Happy troba el seu camí sent feliç, simplement. No intenta fer feliços als altres? Sí, però només fins al punt que puguin afectar al seu estat pletòric. Hi ha més encerts: els diàlegs aparentment improvisats que sempre ens regala Leight, un conjunt de personatges que encaixen en un Londres cromàtic, i la incorporació d'un malvat (l'altra cara de la felicitat), un professor d'autoescola que intenta sobreviure a la irritació que li produeix la seva alumna per pur antagonisme i que ofereix els moments més delirants del film. Però també hi ha errors. El cineasta ha aixecat la mà molt de pressa i no s'ha parat a pensar com justificaria el seu entusiasme. I encara que puguem passar una bona estona al cinema i ens vulguem creure que es pot ser Poppy, com a mínim una vegada a la vida, no acabem de saber per què; la recepta màgica ens queda massa amagada. Malgrat això, la visió de Happy és recomanable per aquells que ja han superat el mono i poden conviure tranquil·lament amb éssers d'un altre planeta, extraterrestres que somriuen constantment i combinen roba estrafolària sense donar massa importància a les veus que es queixen des del fons de la sala: “il·lusa...”.

No hay comentarios: