jueves, 30 de octubre de 2008

JUST MY LUCK, 2006

“Per alguna raó el destí t’ha donat unes cartes molt dolentes però la roda de la fortuna tornarà a girar.”

Aquesta frase de caire mitjaval és l’eix central de Just my Luck. Una obra que a priori pot semblar del tot poc interessant (una altra gran producció estatunidenca per a públic adolescent) però que gràcies a una realització adient i la cura per un producte ben acabat, ens sorprén gratament.

Just my Luck és l’excepció que confirma la norma i és un bon exponent del suc que es pot treure a un producte si es compta amb bons guionistes, bons realitzadors i una enganxosa banda sonora. Tres elements que, al meu parer, han estat clau a l’hora d’aconseguir el ritme adequat i la posada en escena d’una idea que, de fet, és una reinterpretació de la concepció del món com a equilibri entre oposats. Quan hi ha algú popular també hi ha algú no popular. Quan hi ha algú que té molt bona baraka, hi haurà algú que estarà sempre de pega. Quan.. Resumint, si hi ha un Bé hi ha un Mal. Insisteixo en aquesta idea perquè a Just my Luck podem veure com pot canviar l’existència humana segons “la sort” que l’individu tingui (es cregui o no en aquesta).

La història és la trobada casual dels dos personatges principals jugats per Lindsay Lohan i Chris Pine; aquests, conflueixen atzarosament enmig d’una festa de disfreses (no deixem el món de la cultura popular mitjaval amb el tema del Carnaval i tot el que aquest representa) i en fer-se un petó (en trobar-se els dos oposats) s’intercanvien, sense saber-ho, “la sort”. Ella comença a anar de malalment a pitjor i ell, aconsegueix finalment que un magnat de la indústria musical de Nova York escolti el grup del qual ell és mànager (mànager sense cobrar, per cert).

No desvetllaré el desenllaç ja que aquesta és la tasca de l’espectador/a. Només apuntar tres aspectes del treball de Donald Petrie. El primer, dir que el registre emprat per l’humor, va des d’un Ace Ventura a un film dels germans Marx. El segon, la capacitat de creació d’atmosferes imaginàries que és com un ullet cap els grans musicals com Show Girls o An Americain in Paris. El tercer, que a partir de l’amistat i la bona fe entre els diferents personatges aconseguiran un bé comú (molt rousseaunià) i un “Happy Ending” sense excès d’edulcorant; fet que.. s’agraeix.



Tres curiositats:

1--> Bona estratègia per part del màrqueting a l’hora d’incloure a la història el grup McFly; del que es pot comprar el disc: Just my Luck (estratègia molt a la Boliwood però d’estil pop-rock).

2--> Una conjugació ben trobada d’estrelles de productes destinats al públic adolescent com poden ser dos actors de la sèrie Newsport Beach. (Serà l’espectador/a qui haurà de descobrir qui són).

3--> Enllaç a Just my Luck (
single+ imatges del film).

No hay comentarios: