domingo, 26 de octubre de 2008

LA NOCHE ES NUESTRA: (ELS AMOS DE LA NIT)


Nova York,Brooklyn,1988. Un nou tipus de droga ompla els carrers de la ciutat. La policia sobrepasada amb efectius i en armes per les bandes de traficants, perd un parell de policies cada mes.Bobby Green (Joaquin Phoenix) es veu atrapat en aquesta guerra. És l ‘encarregat d’un club de Brooklyn sovintejat per la mafia rusa. Bobby intenta mantenirse apartat i dedicar-se a fer anar el club i estimar a la seva novia Amada(Eva Mendes). Però té un secret molt ben guardat: El seu germà i el seu pare son membres de la policia de Nova York. De fet té molt mala relació amb ells i aquesta empitjora quan el seu pare(Robert Duvall) li diu que més aviat o més tard haurà de prendre partit i decidir en quin cantó es queda.



Aquesta és la tercera pel·lícula d’un dels directors americans més estimulants dels darrers temps , James Gray. De fet, només ha dirigit tres llarg metratges amb quinze anys i curiosament o no, tots tres tenen un fil conductor: la família com a mecanisme integrador i suport de vincles biològics o professionals . A La noche es nuestra fins i tot, la família queda com una institució per damunt de comportaments individuals i aconsegueix arribar a una certa dissolució del bé i del mal. La policia de Nova York és una família i d’aquesta manera es retratada per Gray, recordem les successives cerimònies de presentació en “societat policial” d’en Bobby o els ”honors” assolits per Joseph(Mark Wahlberg) , però la màfia russa importadora de droga no és queda enrere: Els nebots i l’avi, utilitzen als nets, portant-los a muntar a cavall , com a correu pels mafiosos. En segon lloc aquestes celebracions són un correlat perfecte de les festes celebrades al club. Si amb unes hi trobem una certa austeritat, les altres, plenes de plaer hedonista puntegen la separació dins del nucli principal: la família de nou. En concret, la pel·lícula que treballa sota el punt de vista d’en Bobby , assoleix el final del viatge o de la tragèdia : desprès del patiment i la violència hi trobem la trobada introspectiva del personatge. Aquell es fa policia però no per una qüestió moralista o redentora com diu, per nosaltres equivocadament, Carlos F. Heredero a Cahiers , núm.10. sinó més aviat per treure’s de sobre el pes que porta d’una feina, manager d’un club,en la qual no es pot realitzar plenament com a individu, sempre a punt de caure en la delinqüència i amb amics poc recomanables. En concret i aquesta pot ser una de les lliçons del film de Gray, no podem anar de triomfadors, de tenir èxit econòmic i social sense que això comporti a vegades la col·lisió i l ‘enfrontament amb el pes de la tradició i dels lligams familiars. És a dir. la família té una dimensió quasi religiosa per Gray i això és demostra molt bé perquè la pel·lícula és entre altres coses l’ il·lustració de la paràbola bíblica del fill pròdig i un dels llocs cabdals del guió són les escenes que passen a l’església, lloc en que Bobby ha de fer necessariament el punt d’inflexió sobre el que ha de fer amb la seva vida.


Pel que fa a qüestions específicament cinematogràfiques, el començament del film no enganya. Imatges fotogràfiques d’arxiu passades per un virat de color blau, com el color dels uniformes del cos policial de Nova York, és tota una declaració d’ intencions del que vindrà més endavant. En concret tota la seqüenciació posterior dóna un tractament a l’ imatge més aviat pictòric que altra cosa; hi ha una indubtable voluntat de barrejar colors i això fa també que la pel·lícula és dipositi i experimenti més enllà dels típics estereotips, recordem les meravelloses escenes de la persecució sota una pluja infernal, que acaba convertint- se amb la vertadera protagonista de la tragèdia viscuda. En realitat dona la sensació que estem davant d’estampes de la vida quotidiana del Nova York dels anys 80, ciutat violenta plena de bandes que el republicà Giuliani des de l’alcaldia va començar a posar “ordre”. Això es el que sembla interessar més a Gray i no el construir la clàssica pel·lícula de cine negre, com per exemple El Padrino o l’ultima obra de Sidney Lumet, ja comentada dins d’aquest bloc. Les famílies i els seus conflictes donant una dimensió de tragèdia grega i de catarsis psicològica als seus components.

3 comentarios:

J.C.Alonso dijo...

Estimado Joan; sabia elección la tuya. A mí hace mucho tiempo cuando ví Little Odessa(Cuestiíon de sangre),salí hinoptizado del cine y dije: Este James Gray sería la única persona capaz de dirigir el Padrino IV.Todavía, tengo en la retina la imagen de ese Maximilian Schell, qué tiempos.Tuvieron que pasar 6 años para ver la hermosísima Yards(La otra cara del crimen) y ahora con "La noche es nuestra" remata una trilogía de vanidades, intrigas y corruptelas familiares que no es más que la revisión de los clásicos: la esencia de la vida. Destacar la BSO de un mítico: el bueno de Wojciech Kilar (70 años de esencia polaca), que tiempos con Coppola en su versión del clásico "Drácula". Lo dicho, Joan, me ha gustado mucho tu crítica y recordar a este grande, aunque sólo tiene 40 años escasos.Un Saludo, J.C.Alonso

Joan Batlle dijo...

gracias por tus comentarios compañero. Lo cierto es que me gusta mucho el cine de James Gray. La pena es que no consiga más dinero para poder rodar más frecuentemente.
En la próxima crítica iré mucho más atrás en el tiempo. Me da la sensación de que hacemos demasiados criticas cercanas a nuestros dias. ¿Cómo lo ves?
saludos de nuevo

J.C.Alonso dijo...

Qué tal Joan! “ Me alegro … De qué te alegres que yo me alegro, y eso es cojonudo: coincidir en las emociones que produce el buen cine”. Bien, creo que planteas una muy buena reflexión, mas aún, cuando estamos viviendo-muy subjetivamente-el fin de los días del cine clásico o como yo lo conocí. A día de hoy, cualquier juego de la Play-Station o similares hace más dinero que una película de Gray, Lumet o Scorsese por poner un ejemplo. Esto nos está llevando a “los ratones más veteranos” a buscar nuevos oasis. ¿Dónde? ; pues, veo cosas admirables en el canal de cable de HBO-TV: The sopranos, Roma, Deadwood o The wire y otro canal muy interesante como el Showtime; Tudors, Weeds, Brotherhood. Evidentemente, por vía internet o canales de las plataformas Sogecable, Ono u Imagenio (yo tengo este último,muy malo) las mejores series están pasándose por el plus (te recomiendo “Mad men”). En fin, en cuanto a realizar críticas de memorables, como: “historias de Philadelphia , Anatomía de un asesinato, Centauros del desierto, los 400 golpes, el ladrón de bicicletas, Les diaboliques, A sangre fría…”, no sé por mí encantado. Sin embargo, parece, que todo esto tenga un fuerte simbolismo nostálgico-desgraciadamente -y puede que ya esté, excesivamente, revisado. Aunque, yo nunca me aburro. Por ejemplo, he visto 15 veces Centauros del desierto y aún así, siempre veo algo nuevo… No sé ,amigo, da que pensar. La verdad, qué no son “buenos tiempos para la lírica” que decía un intérprete gallego de los 80. Bueno, te dejo que voy a darle un par de clases a un alumno (con esto del paro, pues en la economía sumergida). En fin, Joan, un placer y si necesitas algo, por aquí andaremos. Espero, porque los de Timofónica me llevan frito con sus movidas de subida y bajada de la velocidad… Bueno, mañana sacaremos el abrigo. Un saludo, J.C.

P.S.; Joan, J. Gray ha estrenado película. Repite con Joaquin Phoneix se llama "Two Lovers" y según R.Marchante desde Cannes(parece que tiene buena pinta).Ojea por Google...