domingo, 5 de octubre de 2008

LA SOLEDAD

Sols al segle XXI


Tot i viure en una gran capital dues persones es poden arribar a sentir molt soles perquè és precisament a la caòtica ciutat on la soledat i la incomunicació entre persones prenen protagonisme i es converteixen en el pa de cada dia. Partint d’aquí Jaime Rosales construeix un film que tracta dues històries paral·leles entre dues dones, Adela i Antònia. Aparentment no tenen res a veure però les seves vides s’acaben entrellaçant per mostrar uns móns personals plens de conflictes. El patiment davant de la malaltia i la violència irracional, a més de la incomunicació humana que porta inevitablement a la soledat són els temes estrella. Tot i el dramatisme que la societat ha imposat a aquestes situacions, el missatge de la pel·lícula és positiu davant la possibilitat dels homes per sobreposar-se a qualsevol adversitat. Els crèdits finals sobris i sense cap tipus de música ni ambientació remarquen el missatge central sense mostrar, en cap moment, una imatge dramàtica del que s’explica.
Uns diàlegs aparentment buits i sense cap treball previ emfatitzen la naturalitat i proximitat a l’espectador present en tot el film. Cada personatge viu en el seu propi món i tots pensen que el seu és el real. Així, assistim a una desfilada continua d’històries personals, que sovint pot desconcertar.
Rosales es recolza en aquest film en la utilització del fora de camp i de la càmera fixa. Però el plat fort de La Soledat són, sens dubte, els silencis. Amb ells es potencia la imatge de soledat en la persona i aconsegueixen despertar a l’espectador els cinc sentits perquè s’identifiqui amb el que veu. El gran èxit, doncs, se’ns presenta en el moment posterior a l’explosió de l’autobús. És impossible que l’espectador quedi indiferent i més quan s’està acostumat a que les pel·lícules d’avui en dia aprofitin un esdeveniment així per recrear-se en el dramatisme i optar per la llàgrima fàcil. Rolases no ho fa i això xoca. Per contra, aposta per dividir la pantalla en dos i mostrar dos angles diferents del mateix lloc, dues accions paral·leles, etc. Pot resultar estrany al principi però en breu comprens la finalitat: accentuar la sensació de soledat. Ho aconsegueix. Per una altra banda, la seva manera de fer cinema pel que fa a recrear i allargar situacions quotidianes pot arribar a cansar però la destresa del director fa que succeeixi el contrari i li atorgui gran realisme al film.

8 comentarios:

Inés dijo...

Doncs a mi aquesta peli em va semblar aburrida, gens esperançadora y leeeeenta. Si, el sistema de Rosales en dividir la pantalla en dos és apropiada per donar sentit als silencis però és una peli que no reomanaria mai ni la tornaría a veure. Pot ser tinc un trauma amb aquesta peli ja que l'any pasat la vaig veure 3 cops per fer una PAC. Vaig acabar esgotada

J.C.Alonso dijo...

Completamente de acuerdo contigo Inés. Un Bluff, un bostezo eterno(la soledad) y un tipo sobrevalorado este Rosales; yo hubiera titulado: "El tostonazo" Este,chico, tiene su pose de enfant terrible con su cine inocuo y vacuo. No se pierdan, please, las encantadoras declaraciones que hizo a la prensa sobre "tiro a la cabeza" en el festival de
San Sebantián. A ver, quien se atreve con la esta última peli del genio de Jaime y realiza su crítica. Salutacions y Bona tarda

alan masferrer dijo...

Perdona J.C. pero creo que si por algo se caracteriza el cine de Rosales no es precisamente por ser "inocuo y vacuo". Vamos, que discurso no le falta. Otra cosa es que no sea de tu gusto, pero esto ya es otra cosa...

J.C.Alonso dijo...

Estimado:Alan, completamente de acuerdo contigo en el último punto: no me gusta nada el cine de Rosales. Formado en la ínclita escuela cubana de San Antonio de los Baños al igual que su colega Benito Zambrano.No pretento ser un maximalista con mi afirmación ni un reaccionario. Lo digo con toda la libertad del mundo; no me gusta Rosales como no me gusta el Pádel ni la clase política ni las hamburguesas y por supuesto, las poses. Y cuando digo que es un tostonazo: por ende. En cambio, me gusta Zambrano cuando habla de la soledad y respecto mucho a Bresson y Dreyer -su trabajo- a fogonazos.Yo al Sr. Rosales no le deseo nada malo, válgame Júpiter, pero no me gusta su cine. Un saludo,amigo Alan.

Jordi Sánchez Navarro dijo...

Rosales, carn de polèmica. Seguiu si us plau...
Saray, una crítica de "La soledad" demana més. Certament, les pretensions del director són tantes i tant altes que el crític ha de fer un esforç de documentació i argumentació per aplaudir-lo o discutir-lo.

Inés dijo...

Hola companys. Tot i que cada autor té el seu segell penso que no s'han d'encasillar (a vegades sorprenen sigui per bé o per malament). Jo no veig les pelis pel director, actors o productors (d'aquesta manera miraria poquíssimes!!!). Jo miro tota mena de cine, tot i que depenent de les seves característiques em motiven més o menys, però jo penso que les pelis son bones per les pelis en sí no per un director. Això si, "La soledad" és, com va dir Rajoy, UN COÑAZO

alan masferrer dijo...

Estimado Juan Carlos, te entiendo perfectamente y reconozco que yo tampoco soy un entusiasta de Rosales, y tampoco de la escuela Cubana en general, pero aplaudo cualquier autor que intente desarrollar nuevos planteamientos y considero que Jaime Rosales, sobretodo a nivel formal, lo hace.
Aún así, y como decía, comparto algunos de tus comentarios. Salutacions!

Joan Batlle dijo...

Quan es parla de cine aburrit, lent i endormiscador, estem utilitzant calificatius i poca cosa més, jo podria dir que el cine de Rosales em sembla divertit, rapid en la seva planificació i que manté continuament la meva atenció. Segurament poca gent ho agafarà amb seriositat i pensaran que estic pixant fora de test. En qualsevol cas les propostes de Rosales son molt interesants per lo arriscades i novedoses dins del panorama escanyolit del cine español.