viernes, 31 de octubre de 2008

Los falsificadores

La recuperació de la memòria històrica alemanya està donant molts fruits darrerament. En aquest sentit, la guanyadora de l’Òscar a la millor pel•lícula de parla no anglesa d’aquest any no és un film de camps de concentració nazis a l’ús: és una proposta diferent i estimulant que posa el focus en el dilema moral. Després de les infinites versions que ens ha ofert el cinema sobre aquest subgènere, és francament estimable una nova perspectiva. Així, el film evita els grans trets de la tragèdia jueva durant la dictadura nazi i la Segona Guerra Mundial per a oferir-nos una intriga que sustenta el dilema moral, intriga conduida per la necessitat d’aconseguir el dòlar, i dilema personificat pel protagonista, Solomon Sorovich (un convincent Karl Markovics, de rostre impagable): la lluita per la supervivència obliga a la col•laboració amb l’enemic, mentre el compromís amb els companys comporta el sabotatge.

La caracterització del personatge protagonista és la principal virtut del film: veiem la seva evolució des del pur hedonisme no compromès fins a la presa de partit per raons inusuals en el cinema de nazis. La línia que delimita ambdues postures és tan fina com el mur que separa els jueus privilegiats dels ocupants normals del camp de concentració. I, contràriament a tants films carcelaris, no trobem aquí els típics personatges-estereotip.

L’absència d’un clar antagonista és una alenada d’aire fresc: la contrafigura del protagonista és clarament Burger, la consciència compromesa i qui condueix Sorovich cap a l’engagement. Herzog, el cap del camp de concentració, no és res més que el punt de suport (gairebé la intendència) que permet Sorovich erigir-se en salvador. Tanmateix, el balanç entre els personatges és palesament equilibrat.
Ruzowitzky filma amb seqüències curtes d’estructura gairebé teatral (espai tancat i reiteratiu, amb composició escenificada), amb un ritme trepidant que fa avançar la intriga. La força de les imatges configura un film efectiu (i de vegades efectista), i la barreja de textures i el color d’un cert to sèpia contrasta amb el blanc de les bates dels impressors: és més intens aquest contrast que el més radical i assumit entre nazis i jueus. Segurament Ruzowitzky pretén, amb aquest efecte, ressaltar la condició gremial que és el que, al capdavall, porta el protagonista a la presa de consciència.

Tanmateix, un començament sincopat i de textura bruta intenta mostrar-nos –novament- la joia de viure del Berlín dels anys trenta: potser necessari per a la caracterització del personatge però no pas per un públic ja avesat. I la trobada dels jueus falsificadors amb els habitants fantasma del camp de concentració després de l’abandonament nazi és probablement un xic massa sentimental i efectista en un film que havia sabut mantenir l’equilibri entre la duresa necessària d’algunes imatges i el manteniment lúcid de la intriga.

Carme Ors Puig

2 comentarios:

J.C.Alonso dijo...

Hola Carme; me alegro muchísimo de que menciones esta película. Yo la tenía en "standby" para trabajarla, pero me ha emocionado el hecho,de ser esta película. Me explico: de nazis, creo que se han hecho todas...Con niños, mamas, pianistas,amantes de nazis(la gran mayoría extraordinarias). Sin embargo, tu has tocado la piedrecita del Mont Blanc.La historia: es real, tan real para que todos los que estamos aquí sepamos de donde viene la maldita y desvergonzada crisis finaciera(es una película de obligada visión para todos esos chicos de Deusto, Harvard, Navarra y sus respectivos Botín, González, Ron, Blesa y todo el maldito Wall Street) que nos han llevado a la miseria y la deseperación diaria de ir a compra cuatro patatas y mirarte hasta los calcetines(crisis eufemistícamente). Qué sepan todos esos niños manirrotos del "mundo broker" como se construyó la riqueza del mundo:expoliando y falsificando con pieles humanas. La escena del banco de Suiza -billete recién salido del trullo- es impagable. Chapó, Carme y merecidísimo Oscar a la mejor película extranjera.

Carme Ors dijo...

Pues si, tienes toda la razón. Aunque me parece recordar que hubo bastante polémica por la no nominación de la película rumana "Cuatro meses....", que he visto hace poco y me ha parecido magnífica. Debe ser difícil tener que elegir entre tantas buenas posibilidades, pero "Los falsificadores" me parece mucha mejor opción según los criterios del Oscar. Lo que no es negativo, claro, a mi me ha gustado mucho! Y, en efecto, la escena del banco de Suiza es impagable. Así vamos....