miércoles, 8 de octubre de 2008

'Peppermint Candy', el sabor de la innocència


País: Corea del Sud

Any: 1999

Direcció i guió: Lee Chang-dong




Vint anys de la dramàtica història recent de Corea del Sud, els que van de 1979 a 1999, de les revoltes estudiantils contra el règim militar a la crisi econòmica asiàtica, són la base del segon film de Lee Chang-dong. El pas d’aquests anys es narra a través de la vida de Yong-ho, un jove ple de somnis i esperança que forçat per la situació que l’envolta es veu abocat a l’autodestrucció. Un drama personal i social que el director retrata amb unes imatges plenes de sentit visual i eloqüència.


Però el de Lee, que s’havia fet un nom com a novel·lista abans de debutar en el cinema als quaranta anys, és un cinema de guió; i en aquest sentit es pot dir que s’aprecia, respecte de la seva opera prima, Green Fish (1997), una depuració de l’estil. Alliberada de les convencions genèriques que limitaven l’abast del discurs de la seva predecessora, Peppermint Candy es presenta com una obra més realista, en el sentit de propera a la realitat quotidiana. Tot i això, hi segueix predominant una estructura forta, en aquest cas, marcada per l’ordre expositiu. Un any abans de Memento (Christopher Nolan, 2000), Lee Chang-dong experimentava amb la narració ‘cap enrere’, però de forma més literària que en el film de Nolan (es mira de construir un argument, no un tempo); també menys mecànica i juganera (són moltes menys les peces a recompondre, i no hi ha sorpreses d’última hora). Per altra banda, es reforça el contingut polític i social de l’argument, que a Green Fish quedava més en segon pla. Fins el punt, que la Història és la veritable protagonista, i els personatges, simples arquetips lliurats a les vicissituds d’aquesta amb la intenció que els seus cossos patidors reflecteixin la tragèdia d’un país.


No hi ha dubte que aquest és el principal handicap amb què ens trobem a l’hora d’acostar-nos al film des de la nostra posició. El desconeixement (generalitzat) d’aquesta Història limita les possibilitats d’interpretació, i així també el gaudi del visionat. La pel·lícula mira de defugir l’entrebanc essent poc explícita i poc concreta al respecte dels fets que viu Yong-ho, generalitzant en canvi les seves vivències: un fracàs empresarial; una mala experiència durant el servei militar; el remordiment per un pecat de joventut, etc. Però l’esquematisme dels personatges (ben poc sabem de les seves motivacions, només en veiem les circumstàncies) fa que no els arribem a conèixer bé, cosa que dificulta la identificació. Així les coses, és difícil que el conjunt pugui funcionar només al nivell del drama personal: la descomposició (moral) ha de ser alhora de l’individu i de la nació per a adquirir tot el seu sentit. Un error de càlcul, potser, malgrat que m’inclino a pensar que es tracta més aviat d’un problema de punt de vista, o si es prefereix, de (in)comunicació intercultural.

1 comentario:

Jordi Sánchez Navarro dijo...

Molt interessant, Jordi. Reflexionar sobre el problema de l'observació llunyana és fonamental per exercir la crítica amb responsabilitat.