martes, 28 de octubre de 2008

Poppy, l'Amélie britànica

Regne Unit
Any 2008
Director Mike Leigh
Guionista Mike Leigh
Productor Simon Channing-Williams
Repartiment:
Sally Hawkins Poppy
Alexis Zegerman Zoe
Eddie Marsan Scott
Andrea Riseborough Dawn


Mike Leigh és, com Stephen Daldry o Ken Loach, un d'aquests cineastes britànics compromesos amb els conflictes socials que afecten la classe mitjana treballadora del seu país. Si bé amb una projecció menor que els altres dos, el cinema de Leigh sorprèn per la naturalitat amb què tracta temes controvertits com l'avortament o el racisme. La seva popularitat va créixer amb l'obtenció el 1996 de la Palma d'Or al festival de Cannes per la seva pel·lícula Secrets and Lies, una tragicomèdia que explicava la història d'una noia negra que descubria que la seva mare natural era una soltera blanca que treballa a una fàbrica.

En una altra línia, la seva darrera pel·lícula Happy-go-lucky explica la història de Poppy, una jove de trenta anys, mestra de primària, que és capaç d'afrontar qualsevol situació des de l'optimisme i l'alegria desmesurada. Un personatge, brillantment interpretat per Sally Hawkins (Vera Drake, Cassandra's Dream), que arriba a exasperar l'espectador per la seva manera d'encarar els problemes quotidians. Un retrat del conformisme de la joventut del seu país? Tot podria ser dins la crítica ment del seu autor... Però Happy-go-lucky, com la seva protagonista, acarona i no mossega. Més encara, Poppy es mostra resolutiva quan el que es troba és un problema de debò, com quan apareixen les sospites de maltractament d'un dels seus alumnes. Un alegat en favor de la bondat? En favor de la puresa de l'esperit? És clar que Poppy és una bona persona. Però la irrupció de personatges extrems i inversemblants com la professora de flamenc o el maníac monitor d'autoescola, no ajuden en la identificació amb el personatge. De fet, tot i que aquest darrer se'ns presenta com una persona atormentada a qui la vida no ha tractat bé, la divisió és clara: la pel·lícula es mou constantment entre un terreny realista (exageradament emotiva l'escena en què Poppy decideix acostar-se i intentar comprendre a un sense-llar) i un conte de fades irreal, plasmació de l'imaginari de Poppy, i del què calen destacar alguns moments còmics com les lliçons d'autoescola o la visita a casa del seu cunyat. Poppy és, doncs, una espècie d'Amêlie britànica que, a diferència d'aquesta, ni aprèn res ella mateixa, ni fa aprendre res als demés.

Sincerament, ens quedem amb Amêlie.

No hay comentarios: