miércoles, 22 de octubre de 2008

POZOS DE AMBICIÓN


Com deia el poeta, a les quatre del matí mai saps si és massa tard o massa d’hora, i és que es molt perillós forçar l’agulla. Podem donar la volta al marcador.

Actuar buscant els límits de la innovació sempre ha tingut com a aliat perillós la presa de pèl. Qui no ha tingut lluites entre sentit comú i voluntat de descoberta a l’hora de llegir la carta de restaurants d’avantguarda? Quants de vosaltres no heu caminat per la fina línea que separa l’autohumiliació per suposada manca de cultura culinària i la violència patibulària sorgida davant la sospita de l’estafa?

Paul Thomas Anderson i Daniel Day Lewis, director i protagonista, acumulen cadascú tres pel·lícules en els darrers deu anys. És un cas doble de destil·lació lenta, de concentració d’aromes, de culte a la complexitat i al virtuosisme. Però no perdem de vista el risc de temptar el límits i la proximitat entre un reserva i el vinagre.

Família,empresa i religió conformen una cinta fundacional, gènesis de la societat nord-americana de visualitat violenta i voluntat desmitificadora. La relació entre personatges és àrida, la dinàmica lenta i densa, a voltes avorrida i espessa. Els paisatges, tant físics com morals, són desoladors. L’austeritat narrativa de moltes escenes juga amb la contrapartida d’unes interpretacions suposadament magistrals.

Si bé és cert que Day Lewis, en el paper de magnat petrolífer, i Paul Dano, en el de predicador, aconsegueixen en moltes ocasions la intensitat més preuada, aquella que s’extreu de l’estatisme, en d’altres el nivell d’histrionisme de Day Lewis amargueja un pèl massa, a banda que el tics expressius malèvols del personatge són importats directament del seu anterior paper a Gangs of New York.

Tot i així, no cal dir que s’agraeix visionar una pel·lícula que prescindeix del preservatiu en la seva relació amb l’espectador, però ja se sap, a part del tacte també hi ha el ritme i l’emoció.

2 comentarios:

J.C.Alonso dijo...

Estimado Oriol; a mi me parece una de las mejores películas de estos últimos 15 años. Los 25 minutos iniciales del metraje son un homenaje a los maestros del cine mudo:W. Griffith, Porter y B. de Mille. Bueno, la inmensidad, la brutalidad de este personaje es idéndica al personaje principal de la novela, de Upton Sinclair,"Oil" escrita en 1923.Hay gran histrionismo en su interpretación, hay excesos, hay cólera pero es que esta película es él; Dany Day Lewis. En fin, puede que no me ciña mucha a la objetividad del film en concreto, qué se lo podía haber sacado más partido a alguno de los excelentes secundarios que pululan como pelelés a lado del Sr. Day lewis. En fin, yo entré en estado lisérgico contemplándola. Y bueno, hubiera preferido la estatuilla para este monstruo en Gangs of NY. Me alegro que el esfuerzo con el maestro Scorsese no fue en balde y recibierá este Oscar un pelín revolucionado de vueltas pero muy merecido, pues la película fue una de las grandes derrotadas de la última ceremonia de la colina de las vanidades. En definitiva, gran película y un Saludo, JC.Alonso

NANDO BERMEJO dijo...

Totalmente de acuerdo con el compañero J.C. Alonso: los minutos iniciales son CINE en estado puro. Un Cine sin voces en off, sin apenas diálogos, sin subrayados... sólo las imágenes y el sonido conducen la narración de manera precisa, inteligible e hipnótica.

Saludos!!!!