jueves, 30 de octubre de 2008

Rosales apunta de nou


El nou film que el controvertit i també premiat Jaime Rosales - Goya 2008 a la millor pel·lícula i direcció – ha estrenat recentment apunta novament cap a un terreny abrupte, desconcertant i estimulant alhora. Tiro en la cabeza suposa la seva nova munició per fer seure l’espectador a la butaca – ja sigui del cine o la de casa seva gràcies a l’estrena simultània als cines i per internet, cosa que celebrem – i posar la seva paciència a prova de… bombes culturals, concepte amb el que ell mateix defineix l’esperit de la seva nova obra.

Basada en fets reals, tot i que la pel·lícula no faci esment d’aquesta condició per gaudir de major llibertat, Tiro en la cabeza narra la senzilla vida de Ion Arretxe, un home que no tindria res d’especial si no fos per la seva pertinença a la banda terrorista ETA. Durant la seva quotidianitat a la regió francesa de Las Landas, a Capbreton, una casual trobada amb una patrulla de la Guàrdia Civil provoca que el protagonista es vegi implicat en l’assassinat dels seus dos integrants, esdevenint així un improvitzat atemptat i del que es veu obligat a fugir a corre cuita. La força terrorífica que emmana de la fortuïtat de l’atemptat, fet que el diferencia de la resta de tragèdies protagonitzades per la banda terrorista, va captivar al director, que ha utilitzat el cas per transmetre la seva particular visió sobre el terrorisme.

La peculiaritat amb la que Jaime Rosales (Barcelona 1970) ha tractat el tema fan d’aquesta una proposta amb un interés que va més enllà del merament ideològic, doncs és gràcies a la seva posada en escena en el sentit més ampli del concepte el què ens porta a concebre l’obra des d’un punt de vista més obert del que és habitual i el que acaba sent el principal motiu d’interés de la pel·lícula.

Basant-se en postulats d’estil transcendental, com ho demostren la manca d’identificació amb els personatges juntament amb una austeritat formal més que accentuada, Rosales porta el conflicte basc a terrenys que aquest mai havia trepitjat. No es tracta d’una simple recreació dels fets ocorreguts l’any 2007, sinó que mitjançant l’ús d’una escenificació radicalment “vouyerista”, doncs ni tan sols se senten els diàlegs, diluïts per un sobredimensionat so ambiental, i rodada íntegrament amb grans teleobjectius des de la llunyania de l’acció, l’autor transmet l’absurditat i la falta de contingut que actualment caracteritza el terrorisme d’ETA.

Si a les seves anteriors propostes - Las horas del día i la Soledad - es decantava majoritàriament per emplaçar-nos fora del radi d’acció dels personatges, en aquest nou atreviment narratiu Rosales exagera acusadament aquest punt fins a aconseguir una singular abstracció dels fets, cosa que aconsegueix, paradoxalment, apropar-nos com a espectadors cap al dia a dia de la “bèstia”, idea que repesca de la seva primera pel·lícula i amb la que comparteix missatge, tractant al “monstre” com a una persona normal amb una vida d’allò més habitual i quotidiana, tot i que aquesta vegada aconsegueix ampliar la reflexió gràcies al motiu terrorista del protagonista.


La càmera sembla respondre al moviment natural dels nostres ulls i amb la comentada ausència del diàleg, porta al màxim exponent la visió cinematogràfica de C.Theodor Dreyer, un dels clars referents del director i amb qui també comparteix la seva concepció artística del mitjà; prova d’això és la significativa projecció que es fa de la película també al Museu d’Art Contemporani Reina Sofia de Madrid.

Tot i això, aquesta concepció artística que Rosales aporta al seu discurs fan que aquest quedi restringit a un segment limitat de públic – només l’ha aconseguit estrenar a 18 sales en tot l’estat espanyol, molt lluny de les seves pretensions – i parcialment “elitista”, fet que no facilita precisament l’objectiu del director, que no és ni més ni menys que crear la bomba cultural a la que fèiem referència al començament. No parlem en cap cas de números de taquilla, sinó d’expansió cultural tal i com demana una obra que s’acull a la vesant més artística de la cinematografia, o cinematògraf com diria el seu admirat Bresson, i que Rosales sembla no voler cedir en cap cas, encara que per a produir una pel·lícula s’hagi d’acollir a totes les subvencions públiques possibles.

Així doncs, és precisament aquest risc formal que ha desenvolupat al llarg de la seva carrera i que ha portat a l’extrem a Tiro en la Cabeza el que li ha donat, per a uns, l’estatus d’autor incombustible i artista irreverent dins el nou cine espanyol, mentre que per d’altres és considerat un mer pupil de l’escola cahierista (o de la de Barcelona fins i tot, com apunta Romà Gubern) amb postura pretenciosa i afany crispador.

Amb aquest nou darrer treball queda clar doncs, que tot i comptar amb un ampli suport de la crítica – recentment ha rebut el premi Frispeci de la crítica a la millor pel·lícula al Festival de Cine de Sant Sebastià i la revista Cahiers-espanya centra el número d’Octubre entorn la nova proposta del català – aquest continuarà generant caluroses discusions sobre la seva capacitat artística i el seu personal discurs narratiu, atrevit fins al punt de posar en perill la seva pròpia naturalesa, i és que aquesta llibertat narrativa pot acaba ficant límits a l’abast del seu reclam.

No hay comentarios: