martes, 7 de octubre de 2008

SUPERMAN EXISTEIX

Superman: The movie
Any: 1978
Director: Richard Donner
Productor: Alexander Salkind
Guió: Mario Puzo, Robert Benton, David Newman, Leslie Newman.
Música: John Williams
Intèrprets: Marlon Brando (Jor-El), Gene Hackman (Lex Luthor), Christopher Reeve (Superman/Clark Kent), Margot Kidder (Lois Lane).
País: EEUU


La nostra realitat, la realitat que ens presenten els mitjans de comunicació, està farcida de notícies que ens parlen de la nostra naturalesa efímera. Des dels nostres estalvis, fins les nostres pròpies vides, passant pel nostre planeta o la vida d'aquells qui ens envolten. Podriem dir que avui en dia som més conscients que mai que, sense cap explicació plausible, tot pot desaparèixer. Al llarg de la seva història, l'home ha trobat en la fe a una força sobrenatural, l'esperança per explicar allò que no es pot explicar. En el context actual, en una societat marcada des de fa alguns anys per la irrupció del terrorisme més irracional (si és que hi ha algun terrorisme racional), aquesta fe messiàtica es manifesta en l'aparició a la palestra mediàtica de personatges que canviaran el nostre rumb. Però cap d'ells és perfecte. Ni Obama, ni el Papa, ni Bono. Sabem que són humans i sabem que, tard o d'hora, ens acabaran fallant: perquè cap d'ells és Superman.

Els superherois tornen a estar de moda. L'epicitat també. I si hi ha un superheroi que sigui el pare de tots els superherois, podriem dir que aquest és Superman. I és que, des de la seva aparició en el món del còmic, pels volts de l'any 1938, aquest personatge ha estat el model en el què s'han inspirat la resta de superherois (els poders especials, els problemes de doble personalitat, la lluita entre el bé i el mal,...). Però no només això; la història del jove Karl-El, que arriba a la Terra provinent del planeta Krypton i s'infiltra entre nosaltres té, a més, certs valors afegits com la humiltat, la magnanimitat, o el seu amor (condescendent) pel gènere humà. Valors que fan de Superman, el més semblant a Déu d'entre tots els superherois.

Després de l'exitós pas per la televisió de la sèrie d'exit protagonitzada per Georges Reeves als anys 50, al 1978 arriba a la gran pantalla la que fins avui pot ser considerada (junt amb la recent The Dark Knight) la millor pel·lícula de superherois del cinema. Superman, de Richard Donner (La profecía), destaca per la seva fidelitat amb el món del còmic. Tot i ser una pel·lícula fundacional en aquest sentit, aconsegueix mantenir el ritme, l'humor (un punt camp) i el caràcter dels personatges originals. La història comença al planeta d'origen, on el pare (Marlon Brando) vaticina, després d'un judici amb tinys de seqüel·la, que Krypton desapareixerà. La solemnitat interpretativa d'aquesta primera part del film, molt en la línia èpica de Puzo, i que finalitza amb el conegut monòleg de Brando ("el fill serà el pare, i el pare serà el fill"), contrasta amb la comicitat de la segona; amb la manca d'habilitat de Clark Kent (Christopher Reeve) o els continus guinys a un personatge que ja se sap dins de l'imaginari col·lectiu (memorable l'escena en què Clark Kent busca una cabina telefònica per canviar-se, però aquestes ja no són com les d'abans). L'enginy dels guionistes es veu palès en uns diàlegs on conviu l'autoparòdia ("estadísticament s'ha demostrat que volar és un dels mitjans de transport més segurs") amb alguns passatges poètics (Lois, mirant-lo, "pots llegirme el pensament?"), tot plegat al servei d'un ritme encara a dia d'avui acceptable.


En l'aspecte més formal, Donner combina el blanc eteri de Krypton amb la realitat estressant i contaminant de la ciutat de Metropolis. El muntatge es mou també en aquest contrast entre les escenes més humanes, com la redacció del diari (amb plans tancats i ritme accelerat) o els bells plans de Lois sobrevolant la ciutat en braços de Superman. Els efectes especials, tot i que obsolets en els nostres temps, van ser revolucionaris per l'ús del chroma key. Aquesta "austeritat", sempre al servei de la narració, no és sino un elogi en contra els excessos d'algunes pel·lícules més actuals del mateix gènere.

En definitiva, Superman segueix sent, a dia d'avui, una de les pel·lícules més influents de la història del cinema. Infravalorada pel fet de pertànyer a un gènere amb gran tirada comercial, aguanta (com els bons clàssics) el pas del temps entre el públic; com ho demostra l'espectació que va aixecar l'anunci de la seva seqüela: la recent Superman Returns de Bryan Singer, gairebé un devot homenatge al film de Donner, que no va arribar als nivells de recaptació de la seva predecessora (segurament, perquè l'ombra d'aquesta segueix sent massa allargada).

2 comentarios:

Jordi Codó dijo...

No fa gaire vaig enganxar a la tele el començament d'aquesta pel·lícula i he de dir que la vaig redescobrir. Segurament no la veia des que era petit, i mirant-me-la ara m'adonava que realment és una gran pel·lícula, una fita del cinema fantàstic (no cal parlar només del 'gènere de superherois'). Només cal veure les escenes de Krypton, a un pas del kitsch, sí, però amb un sentit de la meravella que encara no ha caducat i que molt voldrien per als seus films.

Jordi Sánchez Navarro dijo...

Una critica molt completa, si senyor.