viernes, 10 de octubre de 2008

Un WALL-E val més que mil paraules


Director: Andrew Stanton. Història: Andrew Stanton i Peter Docter. Guió: Andrew Stanton i Jim Reardon. País: EUA. Duració: 98 minuts. Gènere: Ciència ficció.



El trailer de WALL-E prometia una pel·lícula distreta i amb sentit de l'humor. Semblava que podia ser una cinta més sobre robots, però que ens convidaria igualment a anar al cinema per despertar-nos la nostàlgia de Johnny 5 a Curtcircuit (John Badham, 1986) o algun record de la tendresa d'E.T. (Steven Spielberg, 1982). I segurament n'hi hagués hagut prou per fer-nos afirmar que la factoria Pixar encertava de nou la diana amb un títol per a tota la família, convencent-nos (de nou) que els «dibuixets animats» ocupen un espai de qualitat a la cartellera. Però l'imaginari d'Andrew Stanton –que aquí signa la direcció, la història i el guió–, d'on han sortit Toy story (1995) o Buscant a Nemo (2003), ha volgut anar més enllà. WALL-E no és una pel·lícula més d'animació ben feta, sinó que és un mosaic d'elaboració artesanal –modelar píxels ja és un ofici reconegut– que construeix el propi discurs a partir de peces extretes d'alguns dels grans clàssics de la ciència ficció, per al seu torn, i aquestes línies s'atreveixen a fer la predicció, tenir possibilitats de convertir-se també en un clàssic d'aquest gènere. Sí. La història d'un robot oblidat en un planeta Terra d'on han desertat tots els seus habitants per culpa de la contaminació té alguns elements que el poden fer entrar a l'estant de les grans obres (sobretot si deixem de sentir-nos acomplexats perquè estigui etiquetada com a pel·lícula infantil).


Sens dubte un d'aquests elements, i potser el que mereix més reconeixement, el trobem en els primers vint minuts de cinta, durant els quals no es pronuncia ni una sola paraula. A través de la imatge, els sons i la música, aquest inèdit inici ens presenta la vida, personalitat, rutina i somnis del personatge principal, un robot que algú es va oblidar d'apagar i que ara continua exercint la seva tasca amb una panerola com a única companyia. Podríem dir que és un homenatge al cinema mut, però compte, el cinema mut sense cartells, el cinema mut de Chaplin i Lloyd. Seguint l'esquema clàssic, la rutina del protagonista es veu alterada, en aquest cas per l'aparició d'una flamant robot femenina –una robota, que dirien els més petits– de la qual WALL-E s'enamora. A partir d'aquí, l'aventura va prenent cada vegada més volada fins que descobrim què ha passat al nostre planeta en els passats 800 anys (els nostres futurs vuit segles). En tota la pel·lícula, la paraula s'utilitza solament de manera imprescindible i pren relleu la capacitat de la imatge per explicar no només una història, sinó els pensaments i sentiments, en aquest cas, d'uns robots.


Aquesta decisió tàcita, aquesta aposta ferma per la no-paraula, permet assemblar les diverses peces d'altres obres d'una forma prou subtil perquè no es converteixi en una evidència barroera. Amb aquest filtre, que ens permet compartir la nostàlgia i no rebutjar-la, aconseguim veure a Hall, l'ordinador de 2001: Una odissea de l'espai (Stanley Kubrick, 1968), els anuncis parlants de Blade Runner (Ridley Scott, 1982) o el subtítol modificat d'Star Treck V (William Shatner, 1989) en una tanca publicitària on es llegeix: «Space, the final fun-tier». A més, la gran absència de diàleg fa possible allò de «per a tota la família», perquè permet que el missatge –estem destruint el planeta– arribi sense necessitats de grans discursos que sovint sonen demagògics i no són comprensibles per als més petits. Hem après una lliçó: un WALL-E val més que mil paraules.

No hay comentarios: