sábado, 11 de octubre de 2008

VICKY, CRISTINA, BARCELONA...

A Woody Allen se li poden donar moltes etiquetes, però sigui quina sigui ha d’anar acompanyada de mestre. Així ho demostra una vegada més a Vicky, Cristina, Barcelona, que, per fi, i després de molt rebombori, ha arribat a les sales dels cinemes alternatius de Barcelona.

La seva devoció per Gaudí queda reflexada en les imatges que mostra de la ciutat, i així ho transmet, també, amb el personatge de Vicky (Rebeca Hall), una jove americana, extremadament formal i políticament correcta, que viatja per posar punt i final als seus estudis sobre la identitat catalana. Amb ella hi va Cristina (Scarlett Johanson), una noia aparentment despreocupada, sensual, misteriosa i molt ben connectada amb el que no vol. Juntes coneixen Juan Antonio ( Javier Bardem) un pintor excèntric amb qui crearan una curiosa relació, que es convertirà en molt més curiosa quan aparegui lena ( Penélope Cruz), la seva ex-dona. Un personatge en constant desequilibri emocional. És ella qui li dóna a la pel·lícula el toc necessari per dotar-la del picant just i fer que l’espectador gaudeixi d’un film que, sinó, tenia tots els números per convertir-se en típicament americà.

Un argument que té una mica de tot, des de relacions amoroses impossibles, històries fora del comú que poden ser l’enveja de molts per la muntanya russa d’emociones que transmeten, passant per una interessant crisi vital de Vicky que fa pensar en l’equilibri, possiblement, inexistent, que sovint la gent busca i que avorreix quan aconsegueix. Tot acompanyat d’un escenari idíl·lic però irreal, una Barcelona poc realista i una concepció molt equivocada dels catalans. Fins i tot, diria jo, arriba als límits del tòpic de personatge bohemi, amb un Bardem que, certament, fila prim amb el seu paper i conquista a qualsevol.

A destacar la vibrant Penélope, que dóna a la pel·lícula un caire de frescor ensisador. Sense deixar de banda el tàndem que forma amb Bardem, sens dubte captivador. Scarlett sembla una mica ensinismada i perduda, però amb el pas dels minuts un s’adona que forma part del seu paper i del joc en el que li toca entrar. I el més gran aplaudiment per Rebeca Hall, que borda el treball ja en la primera escena, on domina el diàleg a tres amb Scarlett i Bardem, jugant amb el pintor des de la seva diplomàcia més purament americana.

Això sí, que algú li digui a Woody que Barcelona i els catalans poc tenim a veure amb el que ell mostra i, si us plau, que pari més atenció amb la propera banda sonora, que tanta “nyonyeria” acaba resultant esgotador.

Anna Rosés Belló

No hay comentarios: