martes, 28 de octubre de 2008

Zodiac (David Fincher, 2007)

Durant la primera hora, Zodiac sembla una nova revisitació del cinema dels setanta. Un misteriós individu sembra el terror a l'àrea de San Francisco després de matar, a sang freda, diverses persones. Àvid de notorietat, l'assassí envia cartes als diaris amb enigmes que amaguen pistes sobre la seva identitat. A partir d'aquí, un tímid dibuixant de tires còmiques, Robert Graysmith (Jake Gyllenhaal), un autodestructiu periodista, Paul Avery (Robert Downey Jr.), i un policia de principis, David Toschi (Mark Ruffalo), dedicaran tots els seus esforços a atrapar-lo. L'escenari i la presència d'un psycho-killer poden fer pensar en Dirty Harry (Don Siegel, 1971) -a pesar que molts títols comparteixen aquestes i d'altres característiques, la comparació, com de seguida veurem, és pertinent-, mentre que la música i la fotografia de colors apagats volen recordar l'estètica (audiovisual) de l'època (fins i tot els logos de Warner i Paramount que apareixen a l'inici són d'una altra època). Però després d'un inici convencional, pel que fa als fets i la seva exposició, s'opera un canvi en el film que revela que les seves intencions van més enllà del revisionisme. Graysmith, Avery i Toschi, no són capaços de reunir proves prou sòlides amb què incriminar algun dels múltiples sospitosos existents, i acaben per obsessionar-se en una investigació sense fi.

Al contrari del que succeïa a All the President's Men (Alan J. Pakula, 1976), la recerca que es desenvolupa a Zodiac és un carreró sense sortida que destrossa la vida dels seus protagonistes. Això és peculiar en dos sentits: 1) la narració, complexa, tot i estar ben organitzada i de forma lineal per a fer-se comprensible, i saber mantenir un ritme intens, s'allarga de manera poc habitual (crema anys, però no etapes, donant la sensació de mantenir-se sempre en el mateix punt); i 2) el seu discurs sobre la 'veritat' és ambivalent, ja que arriba a plantejar que pot tractar-se d'una dèria poc aconsellable. Un i altre aspecte, situen el film en les antípodes del Hollywood que, en tant que producte (de qualitat i amb cares més o menys conegudes), Zodiac en principi representa.

Des d'una perspectiva autoral, podem advertir com David Fincher aprofundeix en un dels seus temes característics: la dicotomia 'real/irreal' (cosina-germana de la de 'vertader/fals'). Com en alguns dels seus films anteriors (Seven, The Game), aquí també hi ha un misteri que cal resoldre, si bé aquest cop la visió és més pessimista, doncs la realitat (o veritat) no queda restablerta al final. Però la pel·lícula és també filla del seu temps. En la penúltima escena, Graysmith i Toschi parlen en un restaurant. Graysmith mira de convèncer el policia de la culpabilitat d'un sospitós exposant-li els nous caps que ha aconseguit lligar. Quan Toschi aixeca dubtes sobre la circumstancialitat de les proves, Graysmith diu: "Però el fet que no puguis demostrar-ho no treu que sigui veritat", moment en què l'altre li etziba: "Easy, Dirty Harry" -"ves amb compte, Harry el Brut"- (tots dos s'havien conegut, precisament, en una projecció de la cinta de Siegel, de la qual Toschi n'havia marxat ostensiblement molest amb els mètodes expeditius i gens legals del protagonista). Ens trobem, doncs, amb què Zodiac es posiciona en contra del justicierisme i els 'atacs preventius', en el supòsit més difícil (enfrontant un criminal del caos sense consciència social, la culpabilitat del qual sembla evident) i en una època (l'actual) de concessions al control de la població.
Curiosament, quan ha deixat de banda l'espectacularitat en la posada en escena que l'identificava, Fincher ha aconseguit, amb el permís de Fight Club, la seva obra més fosca, arriscada i provocadora.

2 comentarios:

J.C.Alonso dijo...

Estimado Jordi; celebro su elección: es la mejor película de Fincher desde su admirada y fascinante "Seven", con "Zodiac" Mr. Fincher entra en eso que se llama el club de los directores maduros.Se le ha ido la taquicardia de la cámara y parece abandonar definitivamente su origen: "el videoclip". Gran pulso narrativo, y acertadísimo casting- con la eficacia de un relojero suizo- todo funciona al segundo. De lo mejor, del año pasado y olvidada por "la colina de las vanidades". En fin, amigo, un saludo; J.C.

Jordi Codó dijo...

Ei, gracias :)
La verdad es que la vi con un poco de retraso y ya había oído muchas cosas buenas sobre ella, y con todo y con eso no me decepcionó. Pienso que es una gran película, además de atrevida, tal como digo en la crítica.

Jordi