viernes, 28 de noviembre de 2008

El futuro ya está aquí. (PAC 4.1)



El disenso y los traumas que entre 3 hermanos (2 hombres y una mujer de edad madura, para más señas) ocasiona el reparto de una valiosa herencia, compuesta básicamente por obras de arte y un gran caserón campestre, bien podría resultar un argumento más propio de los intereses de la alta burguesía francesa que de los del común de los mortales. Sin embargo, tal lectura no sería más que una valoración simplista, irreflexiva y bastante desacertada de lo que la nueva película del ex-redactor de “Cahiers Du Cinéma”, Olivier Assayas, nos depara, que no es poco.

Las horas del verano nos ofrece reflexiones mucho más hondas y universales que las banales disyuntivas que se generan tras la muerte de "la mère" entre un grupo de franceses acomodados. Puede sonar a diatriba antisistema salida de la boca del señor Michael Moore o de las páginas del último libro de Noam Chomsky o Naomi Klein, pero lo cierto es que las preocupaciones plasmadas en la nueva película del director de Finales de Agosto, principios de Septiembre enraízan directamente con aquellos ensayos sociológicos sobre las nuevas formas de vida en el denominado “capitalismo flexible”.

La inmediatez, el desarraigo, la cuantificación, el materialismo o la deslocalización son peajes que el nuevo orden está imponiendo a nuestra sociedad occidental en detrimento de los valores de un mundo casi extinto, el de nuestros padres y abuelos. En otras palabras: familia extensa, lealtad, referentes morales, el mundo de la memoria o el valor intangible de lo afectivo son conceptos que parecen estar condenados a desaparecer en una realidad regida casi en exclusividad por la globalización más salvaje y absoluta. Es lo que el sociólogo británico Richard Sennett llama “la corrosión del carácter” cuando afirma que “las especiales características del tiempo en el neocapitalismo han creado un conflicto entre carácter y experiencia, la experiencia de un tiempo desarticulado que amenaza la capacidad de la gente de consolidar su carácter en narraciones duraderas”. De todo esto, y no de las disputas sobre el legado de mamá, es esencialmente de lo que habla Las horas del verano. Casi nada.

Pero no os asustéis. Assayas no es un proselitista que se valga de arengas incendiarias o de una densa y cansina obra-ensayo para expresar su discurso. Lo suyo es Cine fino y, por ende, empuña unas armas aparentemente inocuas pero mucho más sutiles y efectivas: un intimismo costumbrista alejado de la sensiblería y el maniqueísmo, y basado en la expresividad de los diálogos y los gestos.

Asimilado su alegato, al cineasta galo se le puede acusar de ser excesivamente nostálgico, pero no de vivir en la inopia. El capitalismo flexible está aquí, entre nosotros, transmutando los valores del pasado y las tradiciones, eso es indiscutible. Si lo que nos depara es mejor o peor que aquello a lo que substituye ha de valorarlo cada cual, aunque el director ya lo tiene muy claro. Sin embargo, tras esta visión desencantada, Assayas deja una puerta abierta a la esperanza. La esperanza en la disidencia de unos pocos que huyen de la corriente mayoritaria y que están representados por esa pareja de jóvenes que, en el último plano del film, corre hacia un mundo bucólico y desconocido, lejos de la estruendosa fiesta de despedida que se está celebrando en el ruinoso caserón de la madre muerta. Elocuente estampa, sin duda.

jueves, 27 de noviembre de 2008


CHOKE
(Asfixia)


Director: Clark Gregg
Guionista: Clark Gregg (basat en una novel·la de Chuck Palahniuk)
Intèrprets: Sam Rockwell, Kelly McDonald, Brad W. Henke, Anjelica Huston
País: USA
Any: 2008

Ens considerem gent moderna. Gent dels nostres temps. Si fem una mirada a les crítiques que s'han publicat en aquesta plana hi trobarem algun autor de grans clàssics com Wilder o Donnen. També hi trobarem "clàssics d'avui" com Scott o Allen, però sobretot hi trobarem el cinema que ens sorprèn. La lectura d'un llibre com "La llavor imortal" (Jordi Balló/Xavier Pérez) pot ser tan reveladora com decepcionant, sobretot per aquell qui encara entra al cinema amb ganes i (massa sovint) en surt amb la sensació de no haver viscut cap experiència novedosa. Per això sentim especial predilecció per aquells qui, subvertint la fórmula escrita, ens expliquen el mateix però d'una manera diferent. Per això exalcem el cinema de P.T.Anderson, els Coen o Michel Gondry, de la mateixa manera que si aquest fos un blog de literatura enaltiriem l'obra de Nothomb, Houellebecq i Palahniuk, sobretot Palahniuk. No es tracta d'esnobisme, sino de contemporaneïtat. No n'hi ha prou amb treure-li la corona de príncep a Hamlet i col·locar-lo al mig de les rambles perquè es posi a rapejar. Necessitem que el cinema segueixi parlant de nosaltres, però des de nosaltres.

Choke (traduïda com Asfixia) és el debut com a director de l'actor Clark Gregg (Sospechosos habituales). Adaptació cinematogràfica del llibre de Chuck Palahniuk, explica la història de Víctor, un addicte al sexe que té a la seva mare ingressada a un hospital. És en aquest hospital on coneixerà Paige, la doctora que porta la seva mare i qui canviarà la seva vida per sempre. A cavall entre A dirty shame (John Waters, 2004) i Punch-Drunk Love (P.T.Anderson, 2002), però sense arribar a l'excel·lència d'aquesta última, Choke és una comèdia àcida, en tant que tracta temes tabús com les adiccions o els segrestos, però també és una història d'amor protagonitzada per personatges que, com nosaltres, són profundament imperfectes.

Choke (la pel·lícula) té les mateixes virtuts i defectes de l'obra original. El seu estil paranoic i transgressorament fragmentat es manté (encara que suavitzat), però la crítica moralista de rerafons acaba resultant descafeinada (a l'igual que passava amb la "independent" Juno). Malgrat tot, Choke és una obra refrescant i original recolzada en una bona direcció i unes millors interpretacions (on destaca el duet maternofilial Huston-Rockwell). Una obra que parla de les nostres pors i de les nostres manies. I això, amb els temps que corren, ja és molt demanar.

jueves, 20 de noviembre de 2008

LET THE RIGHT ONE IN (Déjame entrar)


Probablemente no exista un marco más adecuado para reflexionar sobre la soledad y el aislamiento que el duro invierno sueco en un frío suburbio de Estocolmo, ¿pero a quien se le ocurriría utilizar una historia sobrenatural de vampiros para ello? pues a John Ajvide Lindqvist autor de la novela y creador del guión en el que se basa este largometraje de Tomas Alfredson.

En el casi aséptico entorno de un barrio periférico de Estocolmo perfectamente prefabricado, sus habitantes transitan con la inercia de una rutina amargamente asumida. Son duros como el clima, herméticos y parecen incapaces de volverse los unos hacia los otros en busca de calor como si temieran con ello la posibilidad de resquebrajarse como el hielo y dar lugar al brote de algo indeseable: la violencia. O la locura.
Entre ellos vive Oskar, un chaval de 12 años de familia desestructurada y algo retraído que sufre al acoso y el maltrato de sus compañeros de colegio a diario. Oskar siempre esta solo y colecciona noticias de crímenes violentos por los que parece sentir una fascinación morbosa; fantasea quizás, con la posibilidad de estar al otro lado, por una vez. Un día, conoce a Eli, una chica de su edad solitaria y extraña y a la que solo ve de noche. Entre ellos empezará a desarrollarse un poderoso vínculo que irá más allá de una sencilla amistad infantil. Para cuando Oskar se da cuenta de la verdadera naturaleza de Eli, ya es tarde, ambos se necesitan: Oskar no va a encontrar a nadie que lo proteja y lo defienda como Eli; Eli no va a encontrar a nadie que la acepte tal y como lo hace Oskar.


El elemento sobrenatural tan solo sirve de excusa para tratar emociones puramente humanas: la crueldad, la soledad, la amistad, el amor, la lealtad. Es tan intensa la narración, que los crímenes, los asesinatos, quedan diluídos en el entramado de las emociones, relegados casi a pura anécdota, a ruido blanco. Con una pasmosa economía de gestos, miradas y diálogos Anderson logra construir una historia aterradora y tierna, espeluznante y romántica, desasosegante y esperanzadora, destilando a la vez de ese cierto aire de existencialismo que parece impregnar todo el cine escandinavo. Prescindiendo de los efectismos, a veces excesivos, que pueblan las películas de terror de estos tiempos, se atreve a ir un paso más allá, a un nuevo terreno visual y argumental que plantea un futuro muy interesante para el género. Lo malo, es que no todos van a entenderlo.

This is Cinema

Direcció i guió: Shane Meadows.
País:
Regne Unit
Any: 2006.
Durada: 98 min.
Gènere: Drama.
Interpretació: Thomas Turgoose (Shaun), Stephen Graham (Combo), Jo Hartley (Cynth), Joe Gilgun (Woody), Andrew Shim (Milky), Vicky McClure (Lol), Rosamund Hanson (Smell), Andrew Ellis (Gadget), Kieran Hardcastle (Kes), Jack O'Connell (Pukey Nicholls).
Producció: Mark Herbert.
Música: Ludovico Einaudi.
Fotografia:
Danny Cohen.
Montatge: Chris Wyatt.





Amb quasi un any de retard va arribar a les nostres sales aquesta reconeguda pel·lícula, la cinquena ja del jove director Shane Meadows, i amb la que ha aconseguit consolidar-se com a referent en el cine independent anglès amb resons del Free Cinema
més realista.

Amb imatges de l'actualitat social i política anglesa de la dècada dels vuitanta i a ritme de Northern Soul, gènere musical al qual va dedicar una sort de documental l'any 2004, comença "This is England", manifest que ens deixa entreveure amb claretat el context en el que transcorrerà el llargmetratge: un Regne Unit en hores baixes per culpa de la crua política de Margaret Tatcher - ens situa a l'any 1983 - es veu envaïda per una onada d'immigració, majoritàriament negre, que genera una defracció entre les esquerdes ja debilitades de la seva societat.

Amb molts punts en comú amb "El Odio" però des del punt de vista contraposat, doncs era amb els immigrants amb qui ens indentificàvem en aquell cas, "This is England" no fa res més del què va fer Mathieu Kassovitz amb la seva premiada pel·lícula i els carrers Parisins. Així "This is England" planteja des del punt de vista del jove Shaun (Thomas Turgoose), orfe de pare per culpa de la guerra de les Illes Falkand i amb mare de reminiscències "hippies", les precarietats amb les que la joventut d'un país aparentment tant avançada com Anglaterra es trobava als carrers durant el dia a dia, amb la figura dels skinheads com a exemple per fotografiar-la. En aquest punt trobem un nexe d'unió molt clar amb la opera rock de Fran Roddam "Quadrophenia", pel·lícula que també utilitza el vehicle de les tribus urbanes - els mods en el seu cas - per inspeccionar la realitat del país.

Són precisament els ulls d'en Shaun els que millor ens transmeten la ingenuïtat i inofensivitat de les bandes que van originar el moviment skinhead, fet que esdevé un dels grans encerts de Meadows per aconseguir implicar a l'espectador amb quelcom del què ell mateix va formar part antigament, un moviment que va esdevenir un punt de fuga per a la joventut que quedava aparcada de la societat i amb la que, encara que acabés sent amb la violència més extrema, s'hi pogués finalment sentir part.

Tot i això, és en la vessant més purament argumental en la que la pel·lícula de Meadows cau en els tòpics més clàssics del gènere i resulta més fallida, doncs no ens aporta res més enllà del què ja ens descobrien pel·lícules com "American History X" (1998), de la qual les comparacions en resulten odioses per la seva inconnexa finalitat, però que al cap i a la fi ens acaben presentant el mateix procés d'integració a una banda d'skinheads i la seva posterior degradació.

A nivell formal, tampoc podem parlar de cap tret innovador, ja que les referències a les formes del Free Cinema són evidents, amb la càmera a hombro en algunes parts i el caire de fals documental present durant tot el llargmetratge, però és així precisament com millor aconsegueix portar-nos al context de l'acció, i és que el resultat visual final prodria ben bé haver sortit d'aquella primera etapa dels anys vuitanta.

Tot i això, amb "This is England", el director de "Dead Man's Shoes" ens retroba amb un fenomen social i polític que en la seva essència no s'allunya gens del què desgraciadament trobem en l'actualitat tant als carrers de Nottingham com als de casa nostra, i és precisament per aquest fet que una pel·lícula com aquesta requereix la seva merescuda atenció. Cine de carrer per explicar les veritats del nostre moment.


Gloria Duque, et robem a faltar

Sólo quiero caminar.
Anar a veure una segona part, continuació, o una mena de retorn al passat té cert riscos, però si volem viure hem d’arriscar, i jo conscient del perill , ho vaig fer.
L’experiència va ser diferent de l’esperada, una barreja de sensacions.
Agustin Diaz Yánez va dirigir l’any 1995 a Victoria Abril, entre altres, en un magnífic thriller que ens va deixar bocabadats, “Nadie hablará de nosotras cuando hayamos muerto” va ser impressionant. Es tractava de la seva primera experiència com a director i va treure una bona nota, una excel·lent pel·licula.
Amb la seva última pel·licula “Alatriste” no va tenir tanta sort, malgrat ser la més cara de la història del cinema espanyol. Davant això ha tornat a Mèxic a rescatar a Gloria Duque.
Ara amb el retorn de Victoria Abril i el seu personatge, un paisatge similar (Mèxic) i a més acompanyada de Pilar López Ayala, Ariadna Gil i Elena Anaya “Sólo quiero caminar” és una bona pel·licula que depèn com te la miris et dóna diferents sensacions.
Un bon guió, un ritme trepidant, pocs diàlegs i un grup de dones cansades del masclisme de la societat mexicana porten a l’espectador a un terreny de ningú, et treuen de la butaca i et deixen nu davant la pel·licula. A partir d’ahí pots tapar-te, intentar no passa massa fred i sortir indemne , o deixar-te anar i no pensar. Si et deixas anar i et fitxes en detalls (que a mi m’havien passat per alt) de reminiscències cinematogràfiques, to va bé. La narració flueix ràpidament, les dones són fortes i saben fer de tot (una mica Macgivers també ho son), els homes xerran,beuen i es deixen fer allò que a tot el gènere masculí li agrada, etc. Un mal son de dones i un plaer d’homes.
Però, si al contrari intentes mirar més enllà de la pantalla i simplement busques un detonant, un encenedor del que ha sortit la flama que ha posat en marxa la traca, pases fred, por i fins i tot ganes de marxar. Hi han forats al guió i la posada en escena que et deixan fred. Massa acció per tan poca trama, massa moviment per tan poc espai massa venjança quan no sabem on ha començat tot.
Excel·lent fons musical que acompanya la narració i records d’algún director americà que tampoc calia imitar.

El internado (Laguna Negra)

Intérpretes: Luis Merlo, Natalia Millán, Amparo Baró, Marta Torné, Martín Rivas, Yon González, Ana de Armas, Elena Furiase, Daniel Retuerta, Blanca Suárez.
Año: 2007-2008
País: España
Duración: 75 minutos por capítulo
Productora: Globomedia
Cadena de tv: Antena 3

El género de ficción en la televisión, aunque eficiente en cuanto audiencias (como con el caso de “Cuéntame”, “Hospital central”, o “Sin tetas no hay paraíso”) andaba algo de capa caída en cuanto a ideas originales. Sin embargo, el año pasado surgió una serie de misterio, suspense y relaciones sentimentales que revoluciono el panorama televisivo. La serie trata sobre la “Laguna Negra”, un elitista internado al que envían sus hijos las familias más ricas del país. Entre los alumnos nuevos se encuentran Marcos y su hermana Paula, que se han quedado huérfanos al naufragar el barco en que navegaban sus padres. Héctor, el director del internado, se hace cargo de ellos como tutor legal.
En el internado, Marcos hará nuevos amigos, con los que descubre que la desaparición de sus padres no fue casual, y que su vida y la de su hermana aun esta en peligro. No sólo es él quien tiene relación con la oscura historia de el Internado, pues Héctor también esconde sus propios secretos, así como el resto de profesores.
La serie entrelaza varias tramas que desconciertan al espectador, y a la respuesta de los interragontes que se abren en cada capítulo, se añaden nuevos interrogantes.
Esta producción de Globomedia es actualmente una de las más caras de la televisión española, pues cuenta con diversos decorados, una gran producción, muchos personajes y escenas de vértigo.
Aunque a la serie le costó arrancar, cada capítulo ofrece historias más interesantes y un mejor ritmo, que hacen que el espectador no sólo se interese por el misterio principal, sino que acabe descubriendo nuevas joyas de esta serie.
Lo mejor de la serie es el nuevo formato con flashforwards que nos avanza que les ha ido pasando a los personajes. Esta fórmula innovadora (ya utilizada en series como Perdidos) nos permite tener más claves en la compleja historia que encierran las frías paredes de el internado, sin acabar de relevar que pasó en verdad.
Lo peor de la serie es la trama infantil, algo repetitiva, ñoña y lenta. Pese al buen hacer de los actores que suelen estar relacionados con la historia de los niños, en especial Luis Merlo, esta retrasa el ritmo de la serie.

RED DE MENTIRAS

Tot just després d’”American Gangster”, Ridley Scott torna a la càrrega amb un film interessant per les formes i la convicció narrativa, però que no deixa de ser només això: un film interessant i entretingut. Red de mentiras aconsegueix explicar-nos una història gens insòlita i que en conseqüència, hauria de tenir un ingredient que li aportés una diferenciació argumentativa de la resta de pel·lícules que abarquen aquesta temàtica.

Roger Ferris (Leonardo DiCaprio) és un agent de la CIA que és enviat a Irak per a que descobreixi i destapi al major número de terroristes possible. Durant la seva rutina diària però, es topa amb la banda terrorista de Al-Saleem, el terrorista més buscat per les potències occidentals . Quan Ferris posa en marxa el pla per atrapar-lo, el seu acomodat cap (Russell Crowe), des de Washington, s’interposa constantment en la seva feina complicant l’operació fins al punt que Ferris es planteja on arriba la confiança que ha de dipositar en ell i posar a les seves mans, la seva pròpia vida.

Red de mentiras compta amb un ritme trepidant i frenètic , una execució tècnica implacable i un plus de magnetisme interpretatiu que el reforça però no l’alça al nivell màxim del director. Tot i això, no inventa formes i recau en un llenguatge tòpic que la deixa en això, una bona història, ben narrada, però sense excepcionalitat alguna. Ridley ens explica una guerra moderna i global, coneguda i protagonitzada per dos bàndols (governs atemorits i terroristes desbocats i plens d’ira) que s’exposen al perill de les seves pròpies estratègies. Així doncs, ens trobem davant d’un film entretingut i treballat, un espectacle visual on el que trobem a faltar és la destressa i la personalitat que Ridley Scott havia aportat a grans meravelles com són ‘Alien: el último pasajero’, ‘Blade Runner’ o ‘American Gangster’.





Eternal Sunshine of the Spotless mind (Olvídate de mi!!!!!!!!)
Michel Gondry 2004.


A menudo sucede que el genero romántico en el cine suele tener un componente edulcorado que estropea cualquier historia posible. No sucede lo mismo con Olvídate de mi!, el segundo film de Michel Gondry. El original director de videoclips ( ha sido el responsable de alguno de los videos de Björk o Radiohead por poner dos ejemplos) saltó al cine con Human nature junto uno de los guionistas mas talentosos del momento Charlie Kaufman. En su segunda colaboración, Olvidate de mi ( la traduccion del titulo en español no es muy acertada) director y guionista nos proponen una interesante historia de amor o desamor, según como se mire. Tras romper con Clementine, Joel, un tipo introvertido y solitario, descubre que ésta ha acudido a una novedosa clínica para que borren de su memoria su relación. Enfadado por la decisión de Clementine, decide hacer lo mismo que ella, pero durante el proceso de borrado se da cuenta que necesita conservar los buenos momentos que compartieron. Es entonces que emprende un recorrido a través de sus recuerdos para intentar escapar del olvido absoluto.






Kaufman recurre de nuevo al estereotipo de personaje que nos mostró en sus colaboraciones con Spike Jonze, otro de los directores más interesantes del momento. Tal y como ya hizo en Como ser John Malkovich o Adapted ( El ladrón de orquídeas) , Kaufman retoma el estereotipo de personaje que ya nos presentó en los films mencionados. Una vez más el personaje principal , interpretado por un irreconocible y magnifico Jim Carrey, es un tipo gris e introvertido pero con una personalidad creativa que tan solo sale a la luz a partir de la irrupción del personaje femenino. Joel es un hombre reservado, que solo explica su vida en su particular diario personal, aunque en ciertos momentos podemos escuchar la voz en off del protagonista que nos dará más de detalles sobre su personalidad. En cambio podemos decir que Clementine, interpretada por una mas que convincente Kate Winslet, es todo lo contrario, es impulsiva y verborreica, y es el catalizador que hace que Joel salga de su vida en la sombra. Su historia de amor no dejará de ser un laberíntico paseo edificado a partir de continuos saltos en el tiempo. Por otro lado la puesta en escena no podría ser nada mas y nada menos que puro Gondry. En Olvídate de mi! el director utiliza una estética naïf muy característica de sus construcciones cinematográficas así como un original montaje, que otorgan a la historia de la calidez requerida. Destaquemos también la ausencia de efectos especiales que dan un aire artesanal al film. Todos estos elementos hacen que esta película sea mas que recomendable sobretodo para todos aquellos que deseen ver una buena historia contada de una manera diferente.

MARTÍN (HACHE)


MARTÍN (HACHE)


Dirección: Adolfo Aristarain
Guión: Adolfo Aristarain y Kathy Saavedra
Reparto: Federico Luppi, Juan Diego Botto, Eusebio Poncela, Cecilia Roth, Sancho Gracia, Ana María Picchio
Música: Fito Páez
País: Argentina
Año: 1997



El apodo “Hache” viene de Hijo, así es como llama Martín a su hijo para diferenciarlo ya que los dos portan el mismo nombre. El viaje de Hache comienza en la Argentina, sus padres están separados: su madre vive con una nueva pareja y una nueva familia mientras que su padre está en España trabajando en cine. Un buen día Hache es ingresado en el hospital por consumir drogas y Martín, su padre, no duda en volar hacia allá rápidamente y deciden entre todos que es mejor que vaya una temporada a España con su padre. Éste vive en Madrid en un entorno que en principio no es muy aconsejable para un adolescente metido en las drogas. Anda con una mujer que consume y su mejor amigo es un camello, aunque él siempre aparece dignamente y no se le ve consumir.

Para mí, tiene una especial relevancia el papel de Eusebio Poncela, su personaje se hace llamar Dante, es actor y VIVE la vida a cada segundo. Los diálogos en este film resultan interesantes y pegan a la pantalla al espectador desde que comienza la película hasta que termina, y aún ahí te quedas sentado en la butaca de la sala pensando y repasando toda la historia que acaba de pasar por delante de ti como un suspiro. Y piensas en cómo la vida puede llevar de una razón u otra a distintos caminos dependiendo de las elecciones que hagamos.

“Martín (Hache)” es una película estupenda con mucha vida en su interior, derrocha energía y al mismo tiempo se ven las bajezas y los malos momentos de los distintos personajes, sus dudas, inquietudes, sus buenos y malos momentos. Una de esas “pelis” que te apetece volver a ver. La historia puede impresionar en su final, que no desvelaré, pero vale la pena ver el camino que recorre cada uno de los personajes y la manera de interactuar que tienen, espectacular! ¡Tienes que verla!

La desmesura com estil : Tenebrae (Dario Argento, 1982)



Si, jo també soc fan de Dario Argento. De fet, com som un grup nombrós, ens sentim millor, ja que de vegades costa de creure com és possible gaudir veient les seves pel·lícules, sent conscient alhora dels múltiples errors de tot tipus que contenen. A més, en el cas de Tenebrae, es dona el cas que es tracta d’una de les seves pitjors pel·lícules. El que em fascina d’ella, però, és l’absoluta llibertat i la falta de prejudicis amb que està filmada. És com si Argento hagués decidit portar al límit el seu estil, i de fet, el propi gènere del giallo, fent que pràcticament morin tots els protagonistes de la trama. De fet, l’únic personatge que acaba en vida ho fa cridant amb autèntic horror.

Com és habitual en l’italià, els personatges no tenen consistència, els actors tampoc són gaire bons (com sempre, amb algun actor de trajectòria internacional per augmentar la comercialitat); la trama conté un allau d’inconsistències, es veu de lluny qui és l’assassí molt abans de la resolució de la pel·lícula i inclús es permet el luxe de, en algun cas, realitzar alguna de les seves típiques virgueries amb la càmera sols pel plaer de fer-ho, sense que aquesta tingui sentit dins els que s’està contant; el seu erotisme és encara més barruer que el del propi de Palma en els seus thrillers, fent d’aquest un model de contenció. I la música? Del grup Goblin, experts en ensordir l’orella més resistent.

Argento ens explica el passat de l’assassí a la manera de Sergio Leone, amb flashbacks progressius que contenen elements psicològics de pati de col·legi. Això si, el fetitxisme d’aquests, amb la noia de sabates vermelles, la canso infantil que les acompanya o l’enorme ganivet del darrer, subjuguen més enllà del seu sentit. La mateixa falta de criteri conté la trama principal. El director es permet la llicència que un dels personatges secundaris, s’enfadi amb un amic i es baixi de la moto d’aquell, pràcticament davant de la casa de l’assassí!!! I per si no hi havia prou, un gos embogit la conduirà literalment a l’habitació on aquell guarda les proves dels seus crims. En la darrera escena, veiem com la última víctima entra en una casa, s’atura, i al inclinar-se, observem al assassí darrera seu. Però el muntatge impossibilita que aquell es trobi allí!! I per acabar-ho d'adobar, l'assassí morirà per culpa d'una escultura d'allò més estrambòtica que ningú amb un mínim de sentit comú tindria a casa seva.

Quin és, doncs, el secret d’Argento? Com és possible aconseguir fascinar amb el que ens mostra tenint en compte el cúmul d’irregularitats que contenen els seus films? Doncs precisament en això, en saber endinsar-nos en les seves trames impossibles, anul·lant la nostra percepció crítica fins un cop acabat el film. D’altra banda és innegable que té estil, un estil molt personal, basat en el domini de la càmera i en la creació d’atmosferes. Fascina amb la sang ben vermella, en l’excés però també amb la brillantor en la execució dels crims, amb els plans d’ulls observant a les víctimes, amb els enormes ganivets i destrals...

Haurem d’esperar l’estrena del seu darrer film, titulat precisament Giallo, per veure si encara té alguna cosa a dir en aquest ja esgotat gènere.

El jefe de todo esto


Título original: Direktøren for det hele

Dirección y guión: Lars Von Trier

País: Dinamarca

Año: 2006

Reparto: Jens Albinus, Peter Gantzler, Louise Mieritz, Iben Hjejle, Henrik Prip,...



Sentía mucha curiosidad por ver esta primera incursión del director danés Lars Von Trier en el mundo de la comedia. Von Trier, uno de los creadores del movimiento Dogma 95 y conocido especialmente por sus dramas (Rompiendo las Olas, Bailar en la Oscuridad o Dogville) sorprendió a muchos anunciando el rodaje de El jefe de todo esto.

Esta comedia ácida se centra en las relaciones personales y sociales que se producen en un contexto determinado, en este caso, una empresa tecnológica. El verdadero director de la empresa, que la creó sin revelar a sus compañeros que era el propietario, contrata a un actor para que se haga pasar por el “jefe” durante un tiempo determinado. Este ingenioso punto de partida se desarrolla brillantemente, dando lugar a disparatadas situaciones en las que el actor que interpreta al falso jefe (un estupendo Jens Albinus, que ha participado en muchas de las películas de Von Trier) cada vez se implica más con su personaje.

El film tiene una estética parecida al Dogma pero creada con una técnica nueva: el Automavision. Se trata de un sistema en que, una vez elegido el lugar donde se situará la cámara, un programa informático elabora una serie de parámetros para corregir el plano de inicio y obtener el plano final, consiguiendo de este modo el encuadre de una forma aleatoria. Esto provoca que el film tenga fragmentos que parecen mal encuadrados, con personajes cortados o descentrados: con esto, sumado al minimalismo escénico, se consiguen unas imágenes muy cercanas a la publicidad (en algunos momentos, creí que estaba viendo un anuncio de un coche).

Una película original y divertida, que está lejos de ser una comedia convencional, y que nos demuestra que el verdadero jefe de todo esto es el mismo Lars Von Trier (que aparece en la película, a modo de voz en off, como creador invisible pero omnipresente).

Body of Lies: Distraccions sense cos


En els trucs de màgia el més important és la distracció. Pots ser un destraler amagant la carta, però si has aconseguit explicar un bon acudit o crear una tensió inusual tens assegurat que ningú veurà com l'as de cors entra a la butxaca. Aquesta és la sensació que es pot tenir veient Red de mentiras (Body of Lies), l'última incursió de Ridley Scott als nostres cinemes. Lluny han quedat els temps d'Alien, Thelma&Louis i Blade Runner, en què no volies que res et distragués perquè la tensió, l'acudit i la reflexió estaven immersos en el film, i no fora d'ell. Perquè una pel·lícula no està només feta d'una bona realització i muntatge, cal alguna cosa més. I no s'hi val a posar-nos distraccions –objectes volants que ens controlen des del cel, històries d'amor amb calçador o trames aparentment complexes–, cal que els personatges ens facin creure allò que ens estan explicant. I encara que el truc està ben fet, no hi ha res al fons del barret de copa. La xarxa de mentides (la del film i la d'Scott) està teixida al voltant de la persecució per part de la CIA d'un terrorista a l'estil Bin Laden. Leonardo DiCaprio és un solvent home sobre el terreny del Servei d'Intel·ligència dels Estats Units que està a les ordres de Russel Crowe, un veterà de la CIA, bastant forçat en la seva interpretació, que controla les operacions via mòbil mentre acompanya el seu fill petit al lavabo. Les implicacions en la guerra dels dos protagonistes són antagòniques (control i tecnologia vs perill i proximitat), i podrien ser interessants, però se'ns fan massa evidents. Tot i això, el truc pren força: aparentment el personatge de Crowe és fred i aparentment el de DiCaprio és l'agent més preparat per aquest tipus d'operacions. Però ni una cosa ni l'altra, la tensió no és prou forta i ni tan sols l'enamorament espontani (i perillós, però això sembla que al personatge de DiCaprio li rellisca) del millor agent amb una metgessa jordana no ens crea la distracció suficient. En el cas que ens agafés despistats, la sensació final seria de buidor, perquè no sabem més de terrorisme ni dels personatges que ens en parlen del que sabíem al principi de la pel·lícula. I el pitjor, no ens importa. Fins i tot si estàvem disposats a veure un truc de màgia, en acabar mirem a dins la caixa que el mag acaba de tallar i no hi trobem la bonica hostessa partida per la meitat. Perquè el truc d'Scott, com recita el títol, no és més que una xarxa de mentides. 

BRIDESHEAD REVISITED

Dirección: Julian Jarrold
Guión: Andrew Davies y Jeremy Brock (basado en la novela de Evelyn Waugh)
Producción: Robert Bernstein, Douglas Rae y Kevin Loader
Música: Adrian Johnston
Fotografía: Jess Hall
Montaje: Chris Gill
Vestuario: Eimer Ní Mhaoldomhnaigh
Interpretación: Emma Thompson (Lady Marchmain), Ben Whishaw (Sebastian Flyte), Matthew Goode (Charles Ryder), Hayley Atwell (Julia Flyte), Michael Gambon (lord Marchmain), Ed Stoppard (Bridey Flyte), Felicity Jones (Cordelia Flyte), Greta Scacchi (Cara), James Bradshaw (Sr. Samgrass), Jonathan Cake (Rex Mottram)
Nacionalidad: Reino Unido, 2008


Sólo hace un año desde que el director Julian Jarrold presentó, en el festival de Sitges, su primer largometraje: La joven Jane Austen (2007), una preciosa comedia romántica ambientada en la Inglaterra de finales del siglo XIX. Ahora, con su segundo largometraje, vuelve recreando, con excelencia, la Inglaterra victoriana de principios de siglo y su compleja aristocracia. Aunque se ha tardado en llevar al cine la novela de Evelyn Waugh, Jarrold lo ha conseguido y con el handicap de las comparaciones con la exitosa y galardonada versión que hizo Granada Televisión, en los años ochenta, en formato de miniserie, donde un carismático Jeremy Irons se daba a conocer en el papel protagonista de Gharles Ryder.

El film cuenta con un reparto inglés, como Matthew Goode, conocido por Match Point (2005), o prometedor Ben Whishaw de El Perfume (2006), además de contar con una fabulosa Emma Thomson que sabe enriquecer este tipo de papeles y que ya demostró su saber hacer, junto con James Ivory, en Regreso a Howards Ends (1992) o con Ang Lee en Sentido y Sensibilidad (1995).

La película es correcta y tiene un envoltorio fabuloso con grandes paisajes: el castillo de Howard (uno de los más bellos de Inglaterra), Oxford y Venecia; junto con una deliciosa banda sonora y un excelente trabajo de ambientación y vestuario. Pero, y siempre hay un pero, está la sensación de estar viendo sólo el resumen de una historia mucho más densa y profunda. Parece perderse información sobre la relación entre los personajes y lo que les acontece, hilando situaciones de una forma un tanto torpe o abrupta.

Solo quiero caminar: "Benvingut sigui el retorn de Gloria Duque"

Díaz Yanes ens regala, amb aquest film, una nova odissea heroica de la quotidianitat tràgica. Reprèn el personatge de Gloria 13 anys després de Nadie hablará de nosotras cuando hayamos muerto, ara com a integrant d’una banda d’atracadores peculiar.

El ritme, brutal, i una narrativa contundent, fan avançar la pel·lícula mitjançant plans zenitals, panoràmiques aèries, tràvelings i un ús recurrent de la imatge congelada. La composició dels plans és sovint virtuosa, i la posada en escena (aquesta escena de boda, estupenda per definitivament hortera, l’ambientació mexicana...) palesa la importància que la forma té en aquest film, forma que transmet de manera afortunada una èpica heroica volgudament moderna.

Díaz Yanes segueix una procés de depuració inversa en la plasmació de l’heroi: si bé va començar amb la sobrietat formal de Nadie hablará de nosotras... a través d’una heroïna real com la vida mateixa a qui apreníem a conèixer pels fets i les paraules del film, va seguir –i posem apart el parèntesi de Sin noticias de Dios - amb un personatge manllevat (Alatriste) amb qui començava a configurar l’heroi d’una manera formal, fins arribar a aquesta pel·lícula, que amaga el relat darrera el silenci dels protagonistes i explicita l’èpica encara més visualment que l’anterior.

El silenci és, doncs, el que marca la interpretació d’Ariadna Gil, el silenci i la duresa, i, en menys mesura, també el personatge de Diego Luna. Díaz Yanes mostra metafílmicament els seus referents: si Grupo Salvaje es troba darrera les atracadores, El silencio de un hombre rau com a font de Gabriel (però també d’Aurora). Tanmateix, la confusió d’una trama complicada i excessivament rocambolesca i fracturada es torna en contra de la caracterització dels personatges: si bé coneixem sobradament Gloria Duque per la pel·lícula anterior, no sabem res del que s’amaga darrera la duresa hieràtica d’Aurora o l’angoixa pusil·lànime de Paloma. En canvi, i curiosament, podem saber molt d’Ana, la que menys pes interpretatiu té en la pel·lícula (però no pas en la trama).

Malgrat els referents explicitats pel director, el film es mou entre el thriller sangonós a la Tarantino i el romanticisme desaforat. I és aquest romanticisme el que el salva definitivament: els personatges d’Aurora i Gabriel, destinats a trobar-se i abocats a un destí fatal. La interpretació d’Ariadna Gil i Diego Luna –ajustadíssima al meu parer, si bé el hieratisme d’Ariadna pot arribar a irritar algú- fa justícia als personatges i gran el film.

I l’esplèndid tràveling final permet l’esperança després de la descàrrega adrenalítica de tanta brutalitat sanguinolenta.


Carme Ors i Puig

Red de Mentiras: Body of lies


Red de Mentiras, en la seva versió original “Body of lies”, és la darrera pel·lícula de Ridley Scott, que ha fet i dirigit grans obres com Alien, Blade Runner i Thelma y Louise.

Aquest cop, es tracta d’un agent secret de la CIA, Roger Ferris (Dicaprio), que haurà de trobar a un perillós líder terrorista àrab, autor de diferents atemptats en Europa i EEUU. Però la situació no serà fàcil, no només per la dificultat pròpia de la missió, sinó perquè tindrà problemes, d’una banda, amb el seu superior, Ed Hoffman (Russell Crowe), des de Washington, que donarà ordres paral·leles a d’altres col·laboradors i, de l’altra, amb un líder de Jordània amb qui suposadament ha de treballar.

És una obra molt entretinguda, arriscada en la seva temàtica, i que compleix els requisits de les pel·lícules de gènere bèlic i d’acció. Té una gran posada en escena, amb detalls minuciosos ben narrats i una bona ambientació (habilitat que Scott ja ha demostrat sobrerament en pel·lícules com Alien i Blade Runner). Els moviments de camera són un punt fort que, per exemple, atrauen a l’espectador durant els primers minuts a endinsar-se en la trama i en la intriga que es va generant. Tanmateix, el desenvolupament posterior de la història decau en part o almenys no manté el ritme iniciat. Això si, es recupera cap al final, amb un ritme trepidant i sobretot amb un clímax molt ben creat amb escenes que emmarquen bons diàlegs i una gran tensió entre el Dicaprio, ple d’impotència i ràbia, i el líder terrorista perseguit.

En determinats moments, però, es desenvolupen accions previsibles i un tant forçades com les escenes en paral·lel que giren entorn a una història romàntica entre Dicaprio i la seva infermera, que no aporta res especial a la trama ni s’insereix en ella, que no és més que una pausa a les escenes de persecucions, tiroteig i relacions fredes i prepotents entre polítics i agents secrets. El problema no és que resulti inversemblant, pel fet com està narrat, que també, sinó que succeeix totalment al marge de la trama principal i provoca desconnexió.

Pel que fa als personatges, estan ben definits i la seva actuació funciona perfectament en la caracterització d’uns perfils amb molta força: Dicaprio, un agent amb certa moralitat (si es que un agent de la CIA en pot tenir) i simpatitzant pel mon àrab que té una visió del terrorisme més experimentada sobre el terreny que ell mateix trepitja. Russell Crowe, un cap de la CIA que encarna a un home sense escrúpols que pren decisions importants que posen en perill la vida de persones i ho fa des de la seva vida acomodada, quasi sempre rodejat de la seva família. La intenció és ridiculitzar més a un personatge que es caracteritza per ser un tant immoral, fred i insensible amb un excés de pragmatisme i que espanta en qualsevol intent de comparar-lo amb agents de la CIA de la vida real. Sembla que Russell Crowe ha guanyat molt de pes per a caracteritzar el personatge, tot i que pot ajudar, és innecessari i desmesurat (per l’agressivitat física que això provoca).

Cal reconèixer que es tracta d’una aposta arriscada, tractant-se un tema com és el terrorisme islàmic. De fet hi ha una crítica directa dels mètodes de serveis d’intel·ligència dels Estats Units, però manca una definició del seu propòsit i la pretensió final. No obstant, cal dir que sense aprofundir en la temàtica del terrorisme islàmic (que tampoc pretén), el desenvolupament narratiu i els diferents punts de vista que s’entreveuen fan que es tracti d’una obra amb un continguts que fan pensar.

LOS BORGIA


Los Borgia
2006
dirigida por Antonio Hernández
guión de Piero Bodrato
reparto: Sergio Peris-Mencheta, Paz Vega, Lluís Homar, María Valverde, Eusebio Poncela, Eloy Azorín, Antonio Valero, Ángela Molina, Antonio Dechent, Roberto Enríquez, Sergio Muñiz, Diego Martín, Antonio Hernández, Lucía Jiménez, Roberto Álvarez, Miguel Ángel Muñoz

productora Ensueño films /DAP Internacional /Antena 3 TV

Una autentica pel·lícula històrica que ens trasllada a l’autenticitat de l’època a través de una contextualització casi perfecte en quan a ubicació, y a exactitud en els fets. Un Vaticà reconstruït en la seva magnitud per acollir un dels mites dels “regnats papals” que podem trobar. Una perspectiva molt personal d’uns fets únics que ens porten a una realitat subjectiva en un dels temes amb més morbositat de la història vaticana. Com a punt feble trobem una caracterització dels personatges, més típica de una sèrie de producció pròpia de Antena 3 (coproductora d’aquesta pel·lícula), això ho podem notar en l’actuació d’alguns d’ells, una mica fluixets els fills del papa, que viuen el melodrama, sense l’elegància i la supèrbia, que de ben segur transmetien els Borgia.

A nivell de recursos emprats, tret el punt dels personatges, la resta la podem trobar molt idònia, el vaticà com ja em esmentat es una reproducció que ens transmet la ubicació, ens dona ben be la sensació de trobar-nos entre els tapissos dels palauets, com si els reis d’un imperi es tractes. Els dialègs acompanyen la falta de “caché” dels personatges, una Paz Vega molt mal utilitzada, on no se li exprimeix el caràcter fort, que tan se li hagués escaigut i que tan bé se li dóna. Per un altre banda trobem també un Eusebio Poncela, que després de un Martin Hache on el veiem com el rei de la ploma madrilenya, costa encaixar-lo com un seriós papa.

En definitiva una bona pel·lícula, molt ben contextualitzada, amb una manca en l’apartat interpretatiu important. Això si ens educa mentre ens entretén, tot un record per una producció espanyola d’aquestes característiques.

miércoles, 19 de noviembre de 2008

¡Viajeros al tren!

Tomen asiento y pónganse cómodos

Un buen reparto y un director conocido tras éxitos como “El maquinista” no garantizan a nadie el ver una buena película. Brad Anderson dirige un libreto de viaje, Transsiberian, contando con el reclamo de Woody Harrelson y proyectando a Eduardo Noriega en el panorama internacional.

A los amantes del tren y los enamorados de la gran nación rusa verán en el film un descafeínado thriller lleno de clichés y estereotipos sobre dos naciones tan dispares como Rusia y Estados Unidos. Los rusos serán otra vez más los malos malísimos, que engañan a una pareja de inocentes americanos (Woody Harrelson y Emily Mortimer) que desean viajar de China a Moscú en el mítico tren. En el tren conocerán a otra pareja, formada por Noriega, de origen español también en la ficción y la pelirroja Kate Mara que viajan sin motivo aparente. Los inocentes americanos pertenecen a una organización internacional que se da cita en China y deciden regresar desde Moscú y pasar unos días de relax a bordo de tan exótico como caduco tren. Aquí reside una de las primeras “incongruencias fílmicas”: tan “tontones” no serán cuando se supone que están acostumbrados a ver mundo. Por no desvelar el papel de "el español" y su ingenua acompañante... Abreviando: los personajes carecen de swing. Son simples a primera vista y los enredan a medio gas. No acaban de convencer.

Otro de los puntos flacos del film es el desenlace de la historia. Si no sabían como acabarla, gastar el presupuesto en trenes, no la considero la mejor opción. Drogas, mafias, asesinatos, personal del tren con extraños caracteres son algunos de los ingredientes de esta película que no acaba de estar al dente.

Quizás lo mejor de los 111 minutos de metraje es ver dos jóvenes guapos y paisajes siberanios increíbles. Y reafirmar que los tópicos son tan típicos que resultan poco convincentes y cansinos.



Sunset Boulevard 1950
Direcció: Billy Wilder Intèrprets: William Holden, Gloria Swanson, Erich Von Stroheim Duració: 110 minuts

Un drama sobre el món del cinema en que Billy Wilder ens mostra la cara menys amable d’aquest a través d’una oblidada actriu del cinema mut que viu dintre de la seva gran mansió, aïllada i somiant que algun dia tornarà a ser una gran estrella.
Aquesta estrella oblidada és Norma Desmond (Gloria Swanson), una dona teatral, histriònica, antiquada, melancòlica i encara que tracti de dissimular-ho, desesperada. L’acció ens la narra Joe Gils (William Holden), partint d’un pla on es veu el seu propi cadàver surant en una piscina. Gils també treballa per l’industria de Hollywood però no li van massa bé les coses, els seus guions no tenen èxit, té molts deutes i en un intent d’amagar-se dels que li volen prendre el cotxe acaba a l’aparentment abandonada casa de Norma. En el primer diàleg que tenen ja coneixem molt de la misteriosa dona, “Usted és Norma Desmond verdad? Fue una gran estrella del cine mudo” diu Gils, “Yo sigo siendo grande. Són las películas de ahora que se han hecho pequeñas” replica Desmond. Tot i que el personatge que ens ajuda a comprendre qui és Norma Desmond i el gran èxit que va tenir en els seus temps és el seu fidel majordom Max (Erich Von Stroheim), ell és la font d’informació que té Gils i l’espectador per entendre tota la trama.
La pel·lícula és extremadament real, parla de gent real i de situacions reals. La mateixa Gloria Swanson s’interpreta a ella mateixa ja que realment va ser una estrella del cinema mut, igual que Erich Von Stroheim que va ser director i actor en aquella època. També apareixen altres actors del cinema mut com Buster Keaton, Anna Q. Nilsson i H. B. Warner jugant una partida de “bridge” als qui Gils anomena “estatuas de cera”. En una altre escena, Norma va a veure al director amb el que va treballar durant els seus millors anys; allà podem veure com el director en qüestió, és Cecil B. DeMille, també director en la realitat i en ple rodatge d’una pel·lícula de veritat Sansón y Dalila. Moltes estrelles del cinema mut durant l’estrena van reconèixer moltes similituds, entre les seves pròpies experiències i la visió extremadament real de la pel·lícula de Wilder.
Wilder no es pot considerar un director “tècnic”, en el sentit que el seu cinema no es sustenta a base de grans ostentacions visuals sinó que està molt centrat en l’argument. En aquesta ocasió es permet crear un ventall d’atmosferes i efectes per accentuar detalls crucials com la decadència de la mansió, la misteriosa relació entre els seus ocupants i els atacs de bogeria de la protagonista entre altres. És sense dubte una de les pel·lícules més completes del director, sense desmerèixer cap de les nombroses obres mestres que ens ha regalat i que en la majoria d’elles hi ha una última gran frase. En aquest cas també bona per acabar la crítica, “Mi vida es esto, nada más. Sólo las camaras, las luces y esa gente maravillosa ahí en la oscuridad. Bien, señor DeMille, estoy lista para rodar”.

"La classe operaia va in paradiso" d’Elio Petri

“Aquesta tasca la pot fer un mico, tu també pots fer-la”
http://www.youtube.com/watch?v=nT24WyP6fTI

----------Com és sabut, en temps de crisi hi ha revolucions. Si més no, això és el que hem estudiat la majoria de nosaltres a classe. La present obra d’Elio Petri també es pot llegir en clau revolucionària-marxista; però.. evidentment, deixant de banda els –ismes en què sovint s’ha embolcallat molts pensadors i que acostumen a deteriorar programes filosòfics mitjançant un marketing “pop” excessivament “light” de fidelitat cap a l’autor.

----------La frase amb la que he titulat la crítica està extreta del film i va dirigida a un treballador industrial que ve del sud d’Itàlia (recordar la quantitat de treballadors provinents del sud, en deien: “mans brutes”) i penso que és molt descriptiva de La classe operaia va in paradisso; un film que és: primer, crítica de la injústicia d’una societat capitalista duta fins els extrems; segon, ironia satírica on el personatge del sanatori és qui sembla tenir un discurs més coherent (o realista); i tercer, reflexió per la qual ens adonem de la sort que tenim de no trobar-nos en la situació ni en el cosmos industrial que s’hi reflecteix.

----------Massa, el protagonista, és un obrer més a una fàbrica indeterminada de peces i forma part dels empleats d’una cadena de muntage corrent. Veiem com els seus superiors supervisen els temps de treball i els ajusten al mil·límetre per a aconseguir la màxima producció; hi llegim el missatge sobreimprès: “Màquina + Atenció = Producció (Bon treball)”. Massa hi és des de molt jove i allí és una mena de profeta, líder o gall del galliner (com es vulgui dir) mentre que a casa seva.. ni tan sols compleix.

----------Un dia, Massa es talla el dit amb la màquina. A partir d’aquí, el món del personatge canvia i comença a prendre consciència (primer element/factor de la Revolució per a Marx) de la seva alienació causada per la fàbrica; un univers industrial que fa d’estructura (organisme mecànic) de la superestructura (el món capitalista) i que aliena els seus treballadors/es tot expandint-se a la societat de l’època. Hi veurem el paper dels diferents tipus de sindicats: els oficials (més moderats) i els que van per lliure (més radicals); el paper idealista dels estudiants (que són els únics que no tenen res a perdre); l’oposició de la companya sentimental de Massa que treballa també des de molt jove i que no vol renunciar a petits luxes (fet humanament molt comprensible); i un destí de Massa (com a metàfora de la classe obrera) que no desvetllaré perquè és una obra que cal veure-la i interpretar-la individualment.

------

Tres punts a destacar:

1--> La vinculació de l’amputació del dit amb una suposada castració i la impotència domèstica de Massa (l’espectador/a ja veurà la ironia freudiana del paral·lelisme).

2--> El desenllaç: Molts hi llegeixen una solidaritat entre la classe obrera; d’altres, un nihilisme extrem i d’altres, una mena d’esperança que el Messies arribarà (val a dir que dins el plantejament filosòfic de la praxis de Karl Marx aquesta arribada teològica hi és present). És a dir: “Chacun, son choix!”

3--> Per a amants del gènere crític és fàcilment recomanable altres obres mestres com: Temps modernes de Charles Chaplin, Metropolis de Fritz Lang, Ladri di biciclette de Vittorio de Sica o Paisà de Rossellini (i un llarg etc).

martes, 18 de noviembre de 2008

Smoking room.


FUMO SI QUIERO. PORQUE TENGO DERECHO.

Smoking room (2002)
Direcció:  J.D. Wallovits, R. Gual

Un empleat d’una empresa qualsevol recull signatures per a aconseguir una sala de fumadors a l’oficina, on s’ha prohibit fumar recentment. En primer tots semblen estar d’acord, però en el moment de signar, quan els aborda d’un en un, es van tirant enrera. La tensió entre ells va in crescendo, i explota quan es reuneixen tots junts i tot allò latent surt a la llum. Amb aquesta excusa de la sala de fumadors (per cert, quan es va estrenar la pel·lícula encara no hi havia la llei del tabac!), Gual i Wallowits construeixen una proposta molt interessant explorant la (in)comunicació i soledat que genera el ritme de vida de la societat actual.

Durant tot el film ens tanquem amb els personatges dins l’asfixiant oficina, gris, tancada, subdividida. Un ambient depriment on els treballadors transiten i interactuen de manera superficial i desenvolupen el seu treball monòton (que no se’ns acaba de concretar mai). Tot se’ns mostra càmera en mà, sense artificis, i acompanyem els personatges des d’aquest punt de vista molt documental i directe sense posicionar-nos en cap moment.

Smoking room aposta per la innovació i el gran resultat té encara més mèrit tenint en compte el baix pressupost de que parteix. És una pel·lícula co-dirigida (poc habitual al cinema espanyol), i tots els aspectes estan molt curats. Un gran treball de direcció artística, que aprofita i potencia els pocs recursos, configura aquest context claustrofòbic al que els personatges estan presos, sense llum exterior. Conjuntament amb la il·luminació i atmosfera sonora obtenim un resultat estètic amb gran influència televisiva i d’una gran força visual.

Dins aquest context, es llancen els personatges a interactuar entre ells. El guió és àcid i amb un ritme molt realista que costa de trobar al cinema espanyol. Es tallen entre ells, les frases queden sense acabar i els silencis no s’elideixen. Els diàlegs sovint desemboquen en l’absurd, són banals i superficials. Els personatges es mouen per la inèrcia del propi interès i no els importa la resta. Se’n riu, però de manera sinistra, d’un entorn que resulta molt proper al de la gent que viu a les grans ciutats, compartimentades i on impera l’individualisme.Tot plegat dóna un resultat molt convincent, que no seria possible sense la gran interpretació dels actors, base fonamental del film. Smoking room es fonamenta en gran part en el confrontament dialèctic entre els personatges, i tot el repartiment està a l’alçada d’aquest repte(van guanyar, com a conjunt, el premi a millor interpretació masculina del Festival de Málaga).

En conjunt trobem una proposta arriscada en quant a contingut i posada en escena, i a la que el cinema espanyol no ens té habituats (no va ser un gran èxit de taquilla, però si de crítica). Una petita peça de poc pressupost i moltes idees, que aporta una reflexió sobre la naturalesa humana i la soledat a la gran ciutat.

Shortbus: mucho más que sexo en Nueva York

Dirección y guión: John Cameron Mitchell.
País: USA.
Año: 2006.
Duración: 102 min.
Interpretación: Sook-Yin Lee (Sofia), Paul Dawson (James), Lindsay Beamish (Severin), PJ DeBoy (Jamie), Raphael Barker (Rob), Jay Brannan (Ceth), Peter Stickles (Caleb), Alan Mandell, Adam Hardman, Ray Rivas, Bitch, Shanti Carson, Justin Hagan, Jan Hilmer.Producción: Howard Gertler, Tim Perell y John Cameron Mitchell.
Música: Yo La Tengo y Scott Matthew.
Fotografía: Frank G. DeMarco.
Montaje: Brian A. Hates.
Diseño de producción: Jody Asnes.




Tras la irreverente “Hedwig and the angry inch” John Cameron Mitchell se colocó de nuevo tras la cámara con una película coral (premio al mejor guión y a la mejor dirección artística en el Festival de Gijón 2006) en donde la omnipresencia del sexo explícito en sus variantes más exóticas (autofelaciones, masturbaciones, sadomasoquismo y todas las orgías que uno pueda imaginar) se convierte en un deliberado recurso para mostrar el inmenso vacío emocional al que se enfrentan sus protagonistas.

Con un reparto formado por jóvenes desconocidos y alguna que otra promesa del circuito independiente norteamericano, Mitchell nos cuenta una historia ambientada en Nueva York, en donde las vidas de un joven homosexual inmerso en una grave crisis personal, una terapeuta sexual incapaz de tener un orgasmo y una joven dominatrix de corazón sensible se cruzan en Shortbus, un local nocturno muy peculiar.

Shortbus es el nombre con el que se conoce en Estados Unidos al transporte escolar reservado para disminuidos físicos, niños con problemas y los superdotados (algo más pequeño que el habitual). A Mitchell no se le podría haber ocurrido una metáfora mejor para este punto de encuentro de individuos "socialmente inadaptados", un lugar en donde la celebración carnal convive con el intercambio de los dramas más íntimos, la frustración, el hastío, la falta de afecto y la búsqueda de un sentido vital. Porque el sexo, según la mirada que nos propone, puede ser tan divertido y liberador como triste y claustrofóbico.

El director no se cansa de involucrarnos en una intimidad absoluta, casi escatológica, en donde vemos a cada personaje en sus momentos más humanos y vulnerables. Porque el hartazgo de penes, pechos y vaginas es tan sólo una excusa para lograr una inesperada sensación de ternura.

Shortbus apuesta por la pornografía, más emocional que física, para construir un discurso en defensa del respeto a la diferencia mostrando lo que, como seres humanos, compartimos. El resultado es una película inteligente, apuntalada por un buen guión y una acertada puesta en escena, un filme colorista y kisch que ruboriza, hace reir (baste como ejemplo la impagable interpretación del himno norteamericano) … pero que también logra encogernos el corazón.
Elena Neira

Elephant

Elephant és la personal visió de Gus Van Sant sobre la matança de Columbine. En una època tant convulsa i marcada per la violència, aquest director ofereix una perspectiva nova i diferent sobre aquests tipus d’esdeveniments que han marcat el pasta recent de la societat americana. Allunyat de les convencionals expressions de violència i agressivitat, Van Sant recorre a altres mecanismes per tal de transmetre-ho a l’espectador.

La pel·lícula succeeix a una escala temporal molt reduïda i exposa la interacció dels membres d’un institut en un temps i espai quasi “reals”. D’aquesta manera es repeteixen escenes contínuament però sempre des d’un nou punt de vista. Així doncs, el director ofereix una visió global de la interacció d’alguns individus que comparteixen un mateix espai. El tractament de la llum és molt especial i està planificat específicament. S’aprofita al màxim la llum natural i així també es reforça el concepte de realitat vinculat al temps en què es realitza l’acció. Hi ha molta foscor contrastada amb molta claror. Gus Van Sant no limita la utilització d’aquests recursos i els explota al màxim per refermar la voluntat de realitat. És especialment destriable també, l’espai on transcorre la història ja que està enregistrat quasi en la seva totalitat en un institut de Pórtland.

El repartiment d’actors és completament amateur a excepció d’alguns dels actors més adults que són professionals. Així doncs la majoria dels actors: John Robinsons, Elias McConell, Jordan Taylor, Crrie Finklea, Nicole George, Alicia Miles, van ser escollits en un càsting massiu d’adolescents americans. El so musical de la pel·lícula està detalladament dissenyat per escenes i personatges concrets. Cal destacar la presencia de peces musicals de Beethoven en moments clau de molta tensió intangible. Sense dubte, el més assenyalable és la utilització del silenci present en la major part de la pel·lícula.

La història té lloc en un institut americà on dos estudiants es presenten armats i preparats per matar a la resta de persones presents al centre. Anteriorment a la seva arribada es relaten petits retrats de trajectòries vitals d’alguns dels presents en el moment de la matança per tal de familiaritzar-nos amb els presents i amb els assassins i així acostar-los més a l’espectador. D’aquesta manera s’entén que en l’acte generalitzador de la matança s’ha d’analitzar i valorar les particularitats dels individus i les seves vivències personals.
La violència es palpa de manera volàtil en l’ambient, l’espectador té la continua percepció de que alguna cosa ha de succeir per no s’esdevé. Així que se’ns obliga a mantenir-nos expectants als silencis, als canvis de llum i a deixar-nos endur per la vaporositat dels colors i al so imperceptible seguint a tots els implicats. Gus Van Sant crea amb Elephant un testimoni ferotge sobre la violència adolescent enfocada des d’una perspectiva, que inicialment sembla incomparable amb l’agressivitat però que, finalment, evoca a la perfecció aquest sentiment.

REC


Director: Jaume Balagueró i Paco Plaza
Guió: Jaume Balagueró, Paco Plaza i Luis Berdejo
Fotografia: Pablo Rosso
Música: no n'hi ha
Actors i actrius principals: Manuela Velasco, Ferran Terraza, Jorge Serrano, Pablo Rosso, David Vert, Vicente Gil, Martha Carbonell, Carlos Vicente, María Teresa Ortega, Manuel Bronchud, Claudia Font
Productora: Filmax
Génere: intriga, terror i fantàstic
Any: 2007
Premis:
- Festival de Cinema Fantástic de Sitges 2007: Millor director i millor actriu (Manuela Velasco)
- 2 Premis Goya: “mejor actriz revelación” a Manuela Velasco i “mejor montaje”, a més va ser nominada als millors efectes especials

Com cada nit de treball com a reporters de la televisió local, Ángela i Pablo, van en busca d'una notícia per contar als espectadors del seu programa. Aquesta nit són al Parc de Bombers per transmetre al seu públic com es desenvolupa una nit qualsevol al parc. Sembla una nit molt tranquil·la però finalment hi ha una trucada i bombers i reporters ràpidament van al lloc des d'on han trucat. Al arribar un grup de veïns són al portal, expliquen que han sentit molts crits i sorolls al primer pis on viu una anciana. Els agents de policia, bombers i periodistes van al pis d'aquesta dona, llencen a baix la porta i la troben en un estat lamentable. L'anciana està mig inconscient i coberta de sang. Els agents intenten tranquil·litzar-la però de sobte la dona es llança sobre un policia, el mossega i li arranca la galta. L'escena és terrorífica, han de salvar el ferit però misteriosament la policia ha precintat l'edifici i ningú pot sortir d'allí.
Aquest és només l'inici d'una pel·lícula que ens té fins l'ultim moment amb moltíssima tensió. Què és el que està succeint a l'edifici?

L'estil característic de REC queda definit per la manera de gravar-se. Durant tota la pel·lícula la càmera és inestable, és a dir s'està movent com si fos una situació en directe, fent-mos conscients que Pablo l'està duent a sobre i grava el que veu, aquest fet és el que dóna nom i sentit a la pel·lícula. No apareix cap altra imatge a la pel·lícula que no siga filmada per Pablo de manera que ens sentim tan tancats com ells dins d'aquest edifici, aquest fet és clau per què la tensió dramàtica es mantingui fins el final, ja que l'austeritat de mitjans tècnics i efectes especials és evident.
Un altre tret característic fonamental d'aquesta pel·lícula és l'absència de música. La raó es per donar-li realisme, com si fos una grabació en directe. Aques fet és tant arriscat com interessant. Aporta el realisme cruel que necessita la pel·lícula i ens crea una atenció especial segon rere segon.

Tot i la semblança amb “28 días después”, “Resident evil” o “El proyecto de la bruja blair”, REC ofereix millor interpretació i guió, a més de força més estil en la manera de succeir-se els fets que en les anomenades pel·lícules. Balagueró ja ha demostrat el seu talent en les pel·lícules de gènere de terror psicològic, com ara en Fàgiles (2005) i ara amb Rec. A les dos pel·lícules comença a poc a poc l'acció, però abans del primer terç del film ja ens té a tots atrapats. Amb Rec per exemple en poc temps aconsegueix que ens sentim part d'aquesta comunitat de veïns i percibim el terror per no saber què és el que està passant.

Per finalitzar i com a recomanació, crec que REC s'ha de veure d'una forma molt concreta i no és precisament al cinema on hi ha gent que riu i parla, sinó a casa amb no més de 2 persones, si pot ser, a la foscor d'una nit de vent i pluja, i sobretot amb un bon audio. Açò afavorirà arribar amb la màxima tensió fins l'últim instant de pel·lícula.

lunes, 17 de noviembre de 2008

La Ciencia del sueño


M'apropo a la pel·lícula “La Ciencia del Sueño” (2006) atret especialment per la procedència professional del seu director, Michael Grondy. En efecte, Grondy va començar la seva carrera com a realitzador de videos musicals i anuncis de televisió i es reconegut com un dels representants de la influència d'aquests gèneres en el cinema.


El film narra una part de la vida de Stephane -interpretat correctament per Gael García Bernal-, un dissenyador gràfic que arriba a París des de Mèxic amb expectatives d'una bona feina. Enamorat de la seva veïna Stephanie -interpretada per Charlotte Gainsbourg-,  a qui s'apropa i de qui s'allunya sense massa sentit, i amb una feina lluny de les seves expectatives, el món dels somnis  pren cada cop més protagonisme i es barreja amb el món real cada cop més. Unes gotes justes d'humor ajuden al desenvolupament de la trama i complementen algunes escenes que podríem qualificar d'oníriques.


Si bé al començament la posada en escena i els elements d'unicitat i coherència del film són força clars per a distingir la realitat dels somnis de cartró, durant el desenvolupament del guió  els  elements d'un i d'altre món es mesclen  fins a aconseguir un discurs dispers que se'ns fa difícil de situar. Els somnis que es desenvolupen al cap del protagonista, que pren forma de plató de televisió, es narren amb personatges reals i amb decorats de cartró i cel·lofana com a episodis que allarguen i moldegen els viscuts pel protagonista.


A l'hora de valorar el film, d'entrada podem qualificar la producció com a un exercici original de llenguatge cinematogràfic que desenvolupa un guió senzill però a mesura que avança la trama, la barreja de vida real i vida somiada esdevé un poti-poti a vegades incomprensible. 





'Code 46', de Michael Winterbottom

Direcció: Michael Winterbottom
Guió: Frank Cottrell Boyce
Any: 2003

Code 46 va ser un més dels intents de Michael Winterbottom de no encasellar-se i experimentar amb els gèneres. Després d'haver donat la seva particular visió del que és un romanç d'època (Jude), un relat urbà (Wonderland), un drama bèl•lic (Welcome to Sarajevo), un pseudodocumental (24 Hour Party People), el cinema de denúncia (In This World) o fins i tot el western (The Claim), li tocava el torn a la ciència-ficció. Winterbottom es comporta com un d'aquells directors del Hollywood clàssic que tan aviat realitzaven una comèdia, com un thriller policíac, aportant, o no, la seva empremta en cada cas, en funció de la seva personalitat com a realitzadors. Amb la diferència que l'inquiet Winterbottom ho fa per pròpia iniciativa, ja que la seva llibertat dins de la indústria es revela gairebé total, com va deixar clar, l’any següent, la seva radical 9 Songs.

Si alguna cosa sembla caracteritzar, doncs, la carrera de l'anglès és l'originalitat, no tan sols en l'elecció dels temes, sinó també en el seu tractament. Tot i així, es difícil que Code 46 esdevingui una pedra de toc del gènere, més que res perquè la seva recreació futurista és ja molt reminiscent. Se'ns presenta un món completament globalitzat en el qual la majoria de la població viu en grans ciutats i parla una llengua anglesa barrejada amb paraules d'altres idiomes. Fora de les metròpolis, la desertització fa estralls, i les persones desemparades (“sense papers”) sobreviuen com poden. Encara que la vida a la ciutat no és gaire més fàcil a causa de la pol•lució i la perillosa radiació solar. Un món, en definitiva, prou semblant al què vint anys abans ja augurava Blade Runner. En aquest context se'ns explica la història de William, que ha d'investigar el cas d'uns "papers" falsos apareguts a Shanghai. Una vegada allà s'enamorarà de Maria, la dona a qui hauria de detenir. La cosa es complica quan descobreixen que la seva relació suposa una violació del Codi 46, ja que tenen una compatibilitat genètica del 50%; a més, a William se li esgota el seu "paper" de viatge i no se li permet abandonar la ciutat ni quedar-s’hi.

La novetat en la proposta argumental del film consisteix més aviat en haver estat capaç de connectar aquest futur imaginari amb el present, més en concret amb l’actualitat política que ens està tocant viure. L’any 2003 s’iniciava la Guerra d’Iraq, i a Code 46 –produïda el mateix any– ens trobem que els dos protagonistes, veient-se perseguits a Shanghai, aconsegueixen fugir i es refugien al Pròxim Orient, en el que, d'altra banda, sembla una extensió de In This World, però realitzant el viatge a la inversa. Tot i que, segurament, el que també va cridar l'atenció de Winterbottom sobre aquella zona i li va fer decidir-se a situar l'acció de la seva faula futurista allà, no va ser només la importància que el lloc adquiria com a pol dels conflictes internacionals, sinó sobretot el seu paradoxal aspecte, amb els seus gratacels impressionants i moderns convivint amb rudimentaris habitatges i envoltats de desert. Les imatges resultants, introduïdes en un context de relat de ciència-ficció, resulten molt convincents com a plasmació d'una (anti)utopia. Precisament aquí és on es troba el gran mèrit de la pel•lícula, en la seva capacitat per crear un autèntic món irreal sense recórrer a la construcció de decorats o a l'ús de costosos efectes especials. Amb uns exteriors adequats, és a dir, capaços de transmetre el sentit desitjat, i filmats amb bon sentit del fantàstic, en té prou per a situar-nos en aquest futur proper. Un futur que en construir-se a base d'imatges del present gairebé sense additius, es fa paorosament creïble.

domingo, 16 de noviembre de 2008

Stiller no és cap broma

Tropic thunder

Any: 2008
Nacionalitat: USA-Alemanya
Direcció: Ben Stiller
Guió: Ben Stiller, Justin Theroux, Ethan Coen.
Intèrprets: Ben Stiller, Jack Black, Robert Downey Jr., Tom Cruise, Nick Nolte.

La paròdia és una de les fonts d'humor més pròpies de la postmodernitat. Des de "Wayne's world" fins a les pel·lícules de la saga "Scary Movie" o "American Pie", podriem dir que es tracta d'un dels gèneres més estables quant a afluència d'espectadors. L'humor slapsticko-escatològic segueix enganxant i, com en tot gènere, existeixen pel·lícules que són dolentes i altres pel·lícules (comptades) que no es conformen amb complir les quatre convencions que justifiqui la seva producció. Sens dubte que Tropic Thunder pertany a les del segon grup.

I és que el film de Ben Stiller no només explora els tòpics de les pel·lícules de guerra sino que se'n riu del seu gènere, d'ell mateix i del cinema en general i tot allò que l'envolta. És per això, que situa l'acció en el rodatge d'una pel·lícula bèl·lica protagonitzada per actors consagrats. Instat (ordenat) pel productor (veritable amo de la pel·lícula), el director pren la determinació de donar un cop de timó al film i gravar-lo en forma de reality per tal que els seus actors es desprenguin de la rigidesa del seu divisme. No és estrany que aquesta premissa argumental metalingüística pugui recordar-nos al cinema americà independent més modern, doncs entre els guionistes del film trobem a Ethan Coen.

Tanmateix, la pel·lícula no enganya ningú: és el que et penses que serà i, com a tal, no hi falten ni l'humor més directe, ni les referències als tòpics de les altres pel·lícules bèl·liques. Menció especial pel personatge negre de la pel·lícula, interpretat per Robert Downey Jr., un oscaritzat actor que es pigmenta la pell per tal d'entrar més en el personatge. També el pragmatisme del magnat interpretat per Tom Cruise o la hipocresia del patriotisme, encarnada per l'impostor veterà de guerra que interpreta Nick Nolte. No hi falta, tampoc, el necessari moment melodramàtic:

- Explica al món el que has vist aquí.
- Què he vist?
- No ho se, però explica-ho.

La picada d'ullet al gremi (i al cinema independent) també apareix en la seva crítica a Hollywood, en la representació final de la gala dels Oscar.

En definitiva, una pel·lícula per passar una bona estona i a la que s'ha d'anar amb tots els prejudicis del món però amb un ull posat en la carrera d'un Stiller cada cop més lliure. Serà per això que el premiat guionista Aaron Sorkin ha confiat en ell perquè li dirigeixi la seva propera pel·lícula?

TERESA, EL CUERPO DE CRISTO: CUANDO LA FE DE LA MUJER PUEDE CON EL PODER DEL HOMBRE
















Dirección y guión:
Ray Loriga.
Países:
España, Reino Unido y Francia.
Año: 2007.
Duración: 97 min.
Género: Drama.
Interpretación: Paz Vega (Santa Teresa de Jesús), Leonor Watling (doña Guiomar de Ulloa), Geraldine Chaplin (priora del convento), José Luis Gómez (fray Pedro de Alcántara), Eusebio Poncela (Gaspar Daza), Álvaro de Luna (padre de Santa Teresa), Paula Errando (Juana), Ángel de Andrés (obispo de Toledo), Amparo Valle (Mari Briceño), Javier Mejía (Francisco de Borja).




Este film relata parte de la vida de Santa Teresa de Jesús o Teresa de Ávila, una monja que tenía visiones con Jesucristo y que trató bajo todos los medios realizar las peticiones de este demostrando su gran valentía. Aún así, el director, Ray Loriga, construye la película basándose en las experiencias que más que convenían, y no fiel a la vida de la santa, para conseguir un largometraje más comercial.

El director, Ray Loriga, otro valiente como Teresa de Jesús. Su trayectoria se basa en la escritura y algunos guiones cinematográficos. Sólo dos películas en su haber: “La pistola de mi hermano” y “Teresa, el cuerpo de Cristo”.

Muchas de las críticas de “La pistola de mi hermano” argumentan que el film está vacío, que su estilo no acaba de cuajar, con diálogos imposibles y que es demasiado pretencioso para un director novel. Si algo tiene en común estos films es que, en las dos películas, los protagonistas son personas perturbadas aunque valientes, solitarias, pretenciosas y puede que altivas, que creen que están por encima del resto sin pesanr en sus consecuencias. Tal vez en “Teresa, el cuerpo de Cristo” el director tenga más pensados todos los pasos que debe dar para que el film sea más admirado y pasa de un estilo grounge al clásico.

En “Teresa, el cuerpo de Cristo” la fotografía es bellísima, cada plano es un cuadro y su vestuario y localizaciones están conseguidos. Lo que sí hay que destacar y lo que no logra el director es que, a pesar de tratarse de un drama cargado de sentimiento y emoción y de que la película acaba enganchando al espectador, no suscita esas emociones al público. Las causas pueden ser varias: la interpretación de Paz Vega como Teresa (la cual debería estar más atenta a su vocalización), una muerte repleta de ficción de la protagonista con resucitación incluida, el tipo de personaje que nunca decae demostrando su fortaleza o que no cuadran las apariciones de Teresa con sus objetivos ya que ella tiene visiones eróticas que no tienen nada que ver con su fin.

Ray Loriga aprovecha este personaje histórico para darnos a conocer el poder de la fe y la lucha por lo que uno quiere y más siendo mujer, como también pasa hoy en día. Teresa no se achica ante nada: juicios, un mundo controlado por hombres, el poder de la iglesia y su afán por enriquecerse a pesar de no seguir sus criterios, las clases sociales dentro y fuera de la iglesia. Que hay que ser capaz de morir por los sueños, estar en contra de las injusticias aunque te tengas que enfrentarte a la autoridad, como esta fortaleza crea envidias y seguidores, aunque estos sean minoritarios y que lo imposible se puede conseguir con lucha y sufrimiento, sólo hay que quererlo de verdad.