sábado, 15 de noviembre de 2008

88'





Diuen que el cine ha de commoure, despertar passions, i 88’ ho aconsegueix amb escreix. Des del primer minut augmenten les pulsacions i se’ns estreny l’esfínter. Són reaccions a l’alçada de l’allau de caspa narrativa que avança inexorablement cap a nosaltres.

La història és ofensivament clònica. Psiquiatra vinculat al FBI, borratxo i inestable, és amenaçat per un criminal desconegut a qui presumptament va inculpar. En aquest moment comença el joc de perfil psicopàtic en forma de compte enrere. Durant el procés, la posada en escena ens fa variar constantment les sospites de qui pot ser el culpable, amb el clàssic abús del recurs que aconsegueix més l’exasperació que no pas la complicitat del espectador.

I en tot això, Al Pacino provoca l’efecte d’aquell vell amic que et recomana una platja, i en arribar-hi has de xutar els preservatius per posar la tovallola. Incomprensió i sentiment de frau. La cinta és un cas descerebrat i extrem de cinema d’actor; la intenció d’aconseguir l’efecte tradicionalment hipnòtic que provoca la presència d’Al Pacino no és suficient per contrarestar un guió enèssimament mastegat. Aquest cop el recurs no funciona en absolut.

És lamentable comprovar el contrast entre la dinàmica que imprimeix la trama i l’expressió bovina, neutre, del protagonista, que sumada als evidents esforços que li provoca l’acció, ens fa pensar en un avi que ha estat enganyat pels nets a jugar a fet i amagar. El crepat de tres pisos, la perilla, la roba negra, les borratxeres i les relacions amb dones joves no ens manlleven les ganes instintives de regalar-li una bossa d’aigua calenta per al llit.

En aquest sentit, alguna ment preclara de l’equip de rodatge havia de fer notar que despertar-se ressacós al costat d’una noia 40 anys menor és més aviat arqueologia que no pas sexe. Woody Allen ho va entendre a temps i no va cometre l’error en l’etapa Johansson.

Entre plans zenitals i línies narratives paral·leles, anem avançant cap a l’inevitable i clàssic final convergent i revelador. No entraré en detalls concrets sobre la identitat del criminal, però sense cap mena de dubte no té la talla de Michael Corleone.

2 comentarios:

J.C.Alonso dijo...

Querido, Oriol, qué de acuerdo estoy contigo. El brodrio es de aupa pero lo más lamentable de este "telefilm" es ver a uno de los más grandes de la interpretación arrastrándose por los suelos entre botox y teens. A veces, me hago esa pregunta, de tu ejemplo "allenniano" y también pienso: que duro tiene que ser ir en un autobus lleno de "otoñales freakies" a Benidorm para ver a Mª Jesús y su acordeón. Es dura la vida; para todos. Un saludo, J.C.A

Jordi Sánchez Navarro dijo...

Endinsan-te en els territoris de la crueltat, Oriol? Per mi, perfecte.