jueves, 20 de noviembre de 2008

Body of Lies: Distraccions sense cos


En els trucs de màgia el més important és la distracció. Pots ser un destraler amagant la carta, però si has aconseguit explicar un bon acudit o crear una tensió inusual tens assegurat que ningú veurà com l'as de cors entra a la butxaca. Aquesta és la sensació que es pot tenir veient Red de mentiras (Body of Lies), l'última incursió de Ridley Scott als nostres cinemes. Lluny han quedat els temps d'Alien, Thelma&Louis i Blade Runner, en què no volies que res et distragués perquè la tensió, l'acudit i la reflexió estaven immersos en el film, i no fora d'ell. Perquè una pel·lícula no està només feta d'una bona realització i muntatge, cal alguna cosa més. I no s'hi val a posar-nos distraccions –objectes volants que ens controlen des del cel, històries d'amor amb calçador o trames aparentment complexes–, cal que els personatges ens facin creure allò que ens estan explicant. I encara que el truc està ben fet, no hi ha res al fons del barret de copa. La xarxa de mentides (la del film i la d'Scott) està teixida al voltant de la persecució per part de la CIA d'un terrorista a l'estil Bin Laden. Leonardo DiCaprio és un solvent home sobre el terreny del Servei d'Intel·ligència dels Estats Units que està a les ordres de Russel Crowe, un veterà de la CIA, bastant forçat en la seva interpretació, que controla les operacions via mòbil mentre acompanya el seu fill petit al lavabo. Les implicacions en la guerra dels dos protagonistes són antagòniques (control i tecnologia vs perill i proximitat), i podrien ser interessants, però se'ns fan massa evidents. Tot i això, el truc pren força: aparentment el personatge de Crowe és fred i aparentment el de DiCaprio és l'agent més preparat per aquest tipus d'operacions. Però ni una cosa ni l'altra, la tensió no és prou forta i ni tan sols l'enamorament espontani (i perillós, però això sembla que al personatge de DiCaprio li rellisca) del millor agent amb una metgessa jordana no ens crea la distracció suficient. En el cas que ens agafés despistats, la sensació final seria de buidor, perquè no sabem més de terrorisme ni dels personatges que ens en parlen del que sabíem al principi de la pel·lícula. I el pitjor, no ens importa. Fins i tot si estàvem disposats a veure un truc de màgia, en acabar mirem a dins la caixa que el mag acaba de tallar i no hi trobem la bonica hostessa partida per la meitat. Perquè el truc d'Scott, com recita el títol, no és més que una xarxa de mentides. 

No hay comentarios: