lunes, 17 de noviembre de 2008

'Code 46', de Michael Winterbottom

Direcció: Michael Winterbottom
Guió: Frank Cottrell Boyce
Any: 2003

Code 46 va ser un més dels intents de Michael Winterbottom de no encasellar-se i experimentar amb els gèneres. Després d'haver donat la seva particular visió del que és un romanç d'època (Jude), un relat urbà (Wonderland), un drama bèl•lic (Welcome to Sarajevo), un pseudodocumental (24 Hour Party People), el cinema de denúncia (In This World) o fins i tot el western (The Claim), li tocava el torn a la ciència-ficció. Winterbottom es comporta com un d'aquells directors del Hollywood clàssic que tan aviat realitzaven una comèdia, com un thriller policíac, aportant, o no, la seva empremta en cada cas, en funció de la seva personalitat com a realitzadors. Amb la diferència que l'inquiet Winterbottom ho fa per pròpia iniciativa, ja que la seva llibertat dins de la indústria es revela gairebé total, com va deixar clar, l’any següent, la seva radical 9 Songs.

Si alguna cosa sembla caracteritzar, doncs, la carrera de l'anglès és l'originalitat, no tan sols en l'elecció dels temes, sinó també en el seu tractament. Tot i així, es difícil que Code 46 esdevingui una pedra de toc del gènere, més que res perquè la seva recreació futurista és ja molt reminiscent. Se'ns presenta un món completament globalitzat en el qual la majoria de la població viu en grans ciutats i parla una llengua anglesa barrejada amb paraules d'altres idiomes. Fora de les metròpolis, la desertització fa estralls, i les persones desemparades (“sense papers”) sobreviuen com poden. Encara que la vida a la ciutat no és gaire més fàcil a causa de la pol•lució i la perillosa radiació solar. Un món, en definitiva, prou semblant al què vint anys abans ja augurava Blade Runner. En aquest context se'ns explica la història de William, que ha d'investigar el cas d'uns "papers" falsos apareguts a Shanghai. Una vegada allà s'enamorarà de Maria, la dona a qui hauria de detenir. La cosa es complica quan descobreixen que la seva relació suposa una violació del Codi 46, ja que tenen una compatibilitat genètica del 50%; a més, a William se li esgota el seu "paper" de viatge i no se li permet abandonar la ciutat ni quedar-s’hi.

La novetat en la proposta argumental del film consisteix més aviat en haver estat capaç de connectar aquest futur imaginari amb el present, més en concret amb l’actualitat política que ens està tocant viure. L’any 2003 s’iniciava la Guerra d’Iraq, i a Code 46 –produïda el mateix any– ens trobem que els dos protagonistes, veient-se perseguits a Shanghai, aconsegueixen fugir i es refugien al Pròxim Orient, en el que, d'altra banda, sembla una extensió de In This World, però realitzant el viatge a la inversa. Tot i que, segurament, el que també va cridar l'atenció de Winterbottom sobre aquella zona i li va fer decidir-se a situar l'acció de la seva faula futurista allà, no va ser només la importància que el lloc adquiria com a pol dels conflictes internacionals, sinó sobretot el seu paradoxal aspecte, amb els seus gratacels impressionants i moderns convivint amb rudimentaris habitatges i envoltats de desert. Les imatges resultants, introduïdes en un context de relat de ciència-ficció, resulten molt convincents com a plasmació d'una (anti)utopia. Precisament aquí és on es troba el gran mèrit de la pel•lícula, en la seva capacitat per crear un autèntic món irreal sense recórrer a la construcció de decorats o a l'ús de costosos efectes especials. Amb uns exteriors adequats, és a dir, capaços de transmetre el sentit desitjat, i filmats amb bon sentit del fantàstic, en té prou per a situar-nos en aquest futur proper. Un futur que en construir-se a base d'imatges del present gairebé sense additius, es fa paorosament creïble.

5 comentarios:

E.N.B dijo...

Hola Jordi:

Excelente elección y excelente crítica. Winterbotton es uno de esos directores que me produce sentimientos encontrados. Admito que en sus experincias detrás de la cámara en las que no se regocija en exceso en el hecho de ser icono del circuito independiente, consigue conmoverme. Y este caso, como tu bien apuntas, resulta doblemente especial, no ya por la dificultad del género sino también por una historia estéticamente al nivel de expectativa de los que de adolescentes nos sentíamos seducidos por El mundo feliz de Huxley. Merece, a mi juicio, mención de honor la fantástica interpretación de Samantha Morton, así como la banda sonora (Coldplay aparte) de Free Association (que personalmente todavía no me he cansado de escuchar...).

NANDO BERMEJO dijo...

Yo tb creo q es de esas películas q prestigian la SF, y demuestra que, lejos de lo que la mayoría de la gente piensa, dicho género puede ser mucho más cercano a lo antiutópico (Orwell, Bradbury, Huxley...) que a lo tecnológico. Junto con Hijos de los hombres, Código 46 es de las mejores películas de ciencia ficción que se han dirigido en los últimos años, y tb de las que más me gustan del señor Winterbotton (junto con Road to Guantanamo).

Saludos!!!!!

J.C.Alonso dijo...

Estimado Jordi; me ha gustado tu crítica, es cierto, que Winterbotton es un tipo especial. A mi esta peli, me dejo a medias, excesivamente pretenciosa. Me pone mucho más el Winterboton de "I Want you", "Wonderland", "El perdón" ,y ésta, va recomendada para mi buen amigo Nando, "24 hour party people". Lo siento Nando,pero esa movida me pilló en Manchester con una novia que tuve( era encantadoramente depravada). Ohh,qué noches de New Order y Stone Roses! Ah, y no olvidemos un binomio que se compensa "Road to Guantanamo" y "Un corazón invencible"-la nena Angelina lo borda-Winterbotton tiene talento para darnos más y lo espero. Un saludo Jordi y un abrazo para el Sr. Bermejo.

Jordi Codó dijo...

Merci nois :)
I Nando, estic amb tu quan dius que 'Hijos de los hombres' es una gran pel·lícula. Té característiques similars a 'Code 46': un futur creïble i reconeixible (fet sense gastar-se gaires diners en efectes especials) i un comentari social (en aquest cas sobre immigració). Coses així tenen doble interès, sense voler desmerèixer la ciència-ficció que és pura fantasia.

NANDO BERMEJO dijo...

J.C., gracias por la recomendación. Ya he visto 24 hour party people, y me consta que es una película de culto. Su extraña y metalingüística mezcla de ficción y documental me resultó interesante, pero me dejó algo tibio... Eran tales las expectativas que me habían generado que... En fin, supongo si lo que narra, encima lo has vivido (como es tu caso), la mirada cambia totalmente... De todas maneras, me apunto la película para una futura revisión.

Saludos y un abrazo!!!!