miércoles, 12 de noviembre de 2008

El bé i el mal: La nit del caçador





Títol original: Night of the Hunter
USA,1955 Direcció:Charles Laughton Intèrprets:RobertMitchum, ShelleyWinters, LillianGish. Durada: 93' Un psicòpata que es presenta ell mateix com a predicador coincideix a la presó amb un home sentenciat per robatori que, abans de morir, li explica que va amagar un botí de 10.000 dòlars. Recuperada la llibertat, seduirà la vídua del lladre i sotmetrà els seus fills a una persecució implacable a la recerca dels diners
.

El any 1955, el gran actor britànic Charles Laughton va dirigir la seva primera i única pel·lícula, La nit del caçador basada en una novel·la de Davis Grubb i amb un guió esplèndid de James Agee, Si en la seva època fou un estrepitós fracàs comercial, fins i tot la productora RKO, va decidir treure-la de cartell, avui en dia està considerada per la critica una pel·lícula de culte i, ens atrevim a dir-ho ràpidament , estem davant d’una autentica obra mestra, que supera el seu temps i que és configura com un film ple de modernitat més enllà del seu any de producció. De fet quasi podríem dir que ens trobem un treball sobre l’ imatge cinematogràfica que es va avançar al seu temps i que constitueix un vertader compendi de recursos que anirem analitzant un darrera de l’altre.


Per començar el relata avança com a glopades, submergit dins d’un halo poètic que llisca al espectador a un mon ple de percepcions sensorials que sovint s’entrecreuen i dilueixen unes en altres. Contribueix en aquesta producció de sentit la fotografia d’en Stanley Cortez, vertader homenatge al expressionisme alemany. La pel·lícula esta plena de plans extraordinàriament elaborats: els dits tatuats de Robert Mitchum amb les paraules Love i Hate (Amor i Odi), el descobriment de la mare ofegada al voltant d’un cotxe amb els seus cabells flotant al fons del riu, una imatge quasi prerafaelita , la granja on dormen els dos infants i per la finestra de la qual es veu a l’horitzó la silueta de Mitchum a cavall(blanc contrastant amb la negra nit ) travessant la pantalla, Lillian Gish esperant asseguda amb el fusell a les seves mans la presencia malsana del predicador, i finalment la fugida nocturna, riu avall, sota el cel estrellat formen part dels moments poèticament més bells de la història del cinema. De fet Charles Laughton no va considerar en cap moment enfocar La nit del caçador dotant-la d’un tractament realista. Al contrari va elaborar un univers oníric, de malson, viscut pels dos nens , en un absorbent clima de terror. El mecanisme intern de la pel·lícula és decididament poètic , les escenes i les seqüències avancen per associació d’idees metafòriques abans que per una lògica narrativa creadora de tensió. Això es bastant evident si tenim present que una de les paraules que ha sortit més sobre la pel·lícula es la de conte. I és que ens trobem amb tots els ingredients d’un conte infantil - perversió i truculència incloses, Hansel i Gretel, la fada bona –Lillian Gish- o el ogre devorador -Robert Mitchum - . Per tant i com passa a la majoria de contes, hi ha un fil conductor: la lluita entre el Bé i el Mal, lluita que és dona per protegir la innocència. Son també el odi i el amor que tant bé sap utilitzar Mitchum amb les seves mans per enganyar a tots aquells ignorants d’una comunitat de fanàtics i puritans. Però i aquesta és una sorprenent variable del relat, aquest nens no son tan innocents, estan des d’un començament tacats per la culpa, una mena de pecat original que agafen “gracies” al desig del pare de fer-los partícips d’un delicte. Meravellosa metàfora que fa anar la pel·lícula cap els desitjos d’un deu omniscient ( i narrador) que contempla aquest combat més aviat com el deu del antic testament, violent i venjatiu.

Es tan suggerent la pel·lícula que fins i tot es capaç de relativitzar el delicte comès pel pare dels nens. La gran depressió americana dels anys 30 que va portar a la misèria a moltes famílies i que Steinbeck i Ford van retratar meravellosament a Las uvas de la ira es el rerefons i el motiu de tot el relat que per si no ni hagués prou, Laughton amb un estil quasi de Dickens, condueix als nens i els posa fent cua per agafar una simple patata amb la qual treure’ s la gana que els martiritza. Ja doncs, en aquesta pel·lícula magistral tantes lectures que certament la fan inesgotable, recomanen a la gent interessada el llibre d’en Domènec Font dedicat a aquesta extraordinària obra mestra.

8 comentarios:

J.C.Alonso dijo...

Jo, macho, Joan. Qué pasote macho... Una de las 5 mejores películas de la historia.Dirigida por un actor-normalmente- de reparto(excepcional, mamma mia en Testigo de Cargo) y la única y última vez que dirige una peli: absoluta obra maestra. Acabo en la ruina y alcoholizado. Lo de Robert Mitchum no tiene nombre, no he visto andar y fumar a nadie como él. Esos tipos, desaparecieron con los Dinosaurios. Un abrazo, me voy a poner "Retorno al Pasado". J.C.A

Jordi Sánchez Navarro dijo...

No abaixis el nivell, Joan, i utilitza l'entusiasme que et proporcionen obres mestres com aquesta per escriure sempre així de bé.

Inés dijo...

Impressionant pel.lícula. La vaig veure farà 15 anys i em vaig quedar penjadíssima. Tant que la verssió de Martin Scorsese em va semblar fluixa, tot i tenir al impressionant De Niro, l'únic que podia substituir Mitchum

J.C.Alonso dijo...

Ay, Ay, ay, mi querida Inés, cariño, ¿no crees que te estás confundiendo de película?. Vamos a ver en 1962, un correcto director de la época, J.L. Thompson realizó el Cabo del Terror-título original de la traducción Made in Spain-el auténtico made in USA era "Cape Fear". Si bien, el protagonista, psicopatón era el gran R. Mitchum, ése, que te está confundiendo con la obra maestra"La noche del cazador" que nos ha comentado el gran Joan.Tú todavía está impactada por el remake del maestro Scorsese de la original"Cape Fear". Aquí el actor que interpreta a esa bestia-Mr. Mitchum- es Robert de Niro y el abogado "acojonadillo" Nick Nolte. La chica de la primera versión era la hermosa Polly Bergen (la escena de los huevos) y la chica de la segunda,la no menos bella y talentosa Jessica Lange. Destacar la extraordinaria banda sonora de un Bernard Herrmann en forma y el remasterizado que hizo el no menos grande Elmer Bernstein. En fin,Inés, más que otra cosa, corazón, te lo he aclarado, porque el amigo Joan se "curraó" una crítica muy guapa. Un abrazo, a tu disposición. J.C.A

Inés dijo...

Jajaja. Caramba JC tienes toda la razón. Tengo un cruce de calbes con estas dos pelis (hace mucho que las vi, unos 15-20 años, y creo recordar que las vi bastante seguidas). Que haríamos sin ti en este blog, corazón. !!Menudo archivo tienes en tu cabecita!!!

Inés dijo...

Por cierto, en la noche del cazador es donde Mitchum silvaba o era en la otra?. Ayyy, tengo que recuperar esa peli i volverla a ver. Pero no sé porqué tengo la sensacición de que los tatuajes de amor-odio en las manos los he visto en alguna peli más moderna. Tal vez también lo confunda con De Niro, como también iba tan tatuado en la peli de Scorsese!!.

J.C.Alonso dijo...

Inés, cielo, si que has visto esos tatuajes(pero en otro fetich) en un peli más moderna: se llama "Haz lo que Debas" de Spike Lee. Es una película cómico-dramática con el consiguiente subcontexto del conflicto racial-algo que siempre tiene obsesionado a este directo-en el barrio de Harlem. Salen dos actores magníficos: John Turturro y Danny Aiello(éste último te sonorá de Hechizo de luna junto con Cher). En mitad de una buena bronca aparece un chavalín, vamos, ya tirando a zagalón con un radiocassete de aquellos de los 80 a todo caña y enseña sus nudillos(que portan unos anillos de esos de oro quincallero) donde se lee lo de "Love" en un mano y en la otra "Hate". El otro día creo que la pasaron en el canal temático TCM. Un beso, Inés y como decía Manolo Morán en "Bienvenido Mr. Marshall", a servir y encantao. A ver si arreglo la lavadora, qué en esta casa todo se rompe. J.C.A

Inés dijo...

JAjjaja. Lo que digo, corazón, todo un archivo en esa cabecita (aunque debo confesar que no he visto "Haz lo que debas"). Nada, siempre dispuesta a leerte, me encantan tus comentarios