viernes, 14 de noviembre de 2008

EL NIÑO CON EL PIJAMA A RAYAS: EL LLIBRE ESCENIFICAT



Ja tenia mitja feina feta i el que quedava va ser relativament fàcil: reproduir la novel•la d’en John Boyne, El niño con el pijama a rayas. En aquest sentit, tenia l’èxit assegurat. Si el llibre va ser un best-seller, la pel•lícula no podia ser menys. Però una cosa és que la massa pagui per veure-la i una altra molt diferent és la impressió que en tregui del film. El “m’esperava més...” “o li falta alguna cosa...” eren els comentaris estrella a la sortida del cinema un cop finalitzat el film. I és que Mark Herman no s’ha arriscat a innovar fora de l’obra literària que gran part del públic ja ha llegit. Els recursos visuals són escassos i el missatge caut i dins la línia de “lo correcte” no va més enllà del ja s’ha dit fins ara. La novetat? La nova visió des de la que se’ns mostra la història: els ulls innocents d’un nen de bona família que veu sense entendre molt bé el terrible i la barbàrie del món nazi i la vida dins dels camps de concentració. Així, cal dir que la interpretació del protagonista Bruno, Assa Butterfield, és un factor positiu molt destacable en el film. La mirada d’incomprensió que mostren els seus ulls són els que compensen la lineal història sense elements innovadors que signa Herman.

La posada en escena, la fotografia i l’ambientació –tot i que clàssiques– s’ha de reconèixer que estan prou bé aconseguides, però un cop més, semblants a tot el que ja hem vist en drames com “La vida es bella” o d’altres anteriors que tracten el tema de l’Holocaust. Per suposat, El niño con el pijama de rayas no entra dins les pel•lícules de llàgrima fàcil però és que tampoc aconsegueix emocionar a l’espectador, excepte amb el seu final menys inesperat, pels que no hagin llegit l’obra literària. Els detalls, les descripcions i les sensacions que transmet el llibre queden apagats en la pel•lícula, on el director intenta plasmar-los –sense gaire èxit– a través d’imatges com els núvols de fum dels crematoris, les descripcions –sovint precàries– de les olors, etc. La falta d’emotivitat i el lent ritme d’algunes escenes fan que en ocasions el film s’allargui més del compte. En aquest sentit, la banda sonora de James Horner s’encarrega de salvar la pell a moltes parts de la pel•lícula.

El pressupost i l’argument de El niño con el pijama a rayas eren adequats per realitzar un film espectacular que creés precedent i deixés una bona marca en la història del cinema. Una pena que la feina de Herman s’hagi quedat pel camí, però cal tenir present que per voler imitar veritables obres d’art sobre un tema tractat com l’Holocaust i l’horror dels nazis en la segona guerra mundial, s’ha de ser Hitchcock dirigint, per exemple, “Memòria dels camps” o per lo menys, tenir creativitat i voluntat per apostar per nous horitzons.

4 comentarios:

J.C.Alonso dijo...
Este comentario ha sido eliminado por el autor.
J.C.Alonso dijo...

Querida Saray, estoy de acuerdo con tu crítica. Esperaba mucho más de esta película, pero eviendentemente; el guión y la producción de low cost han hecho mella en ella. Lo mejor son los últimos 10 minutos (aunque lo hemos visto mil veces) hay que recordárselo a la gente. Y lo de James Horner, ahí sí que discrepamos; es una de sus peores bandas sonoras. Hace mucho tiempo que este gran compositor perdió el rumbo, basta recordar algunas de sus obras y las actuales (Glory, Braveheart, Aliens-2 o Leyendas de Pasión), una pena. Esperemos que el tiempo le devuelva su antigua musa y nos regale alguna joya. Amiga, un saludo, J.C.A

Jordi Sánchez Navarro dijo...

Molt bé, Saray per haver centrat la teva crítica en aspectes formals de la pel·lícula, sense entrar en valoracions sobre intencions, moralitats, ni en massa temes extracinematogràfics.

Por otro lado, gracias de nuevo, Juan Carlos, por dar tanta vida a este blog.

Inés dijo...

Saray, m'has fet decidir-me. No penso veure la pel.lícula ja que tinc una increible sensació amb el llibre i no vull perdre-ho