martes, 18 de noviembre de 2008

Elephant

Elephant és la personal visió de Gus Van Sant sobre la matança de Columbine. En una època tant convulsa i marcada per la violència, aquest director ofereix una perspectiva nova i diferent sobre aquests tipus d’esdeveniments que han marcat el pasta recent de la societat americana. Allunyat de les convencionals expressions de violència i agressivitat, Van Sant recorre a altres mecanismes per tal de transmetre-ho a l’espectador.

La pel·lícula succeeix a una escala temporal molt reduïda i exposa la interacció dels membres d’un institut en un temps i espai quasi “reals”. D’aquesta manera es repeteixen escenes contínuament però sempre des d’un nou punt de vista. Així doncs, el director ofereix una visió global de la interacció d’alguns individus que comparteixen un mateix espai. El tractament de la llum és molt especial i està planificat específicament. S’aprofita al màxim la llum natural i així també es reforça el concepte de realitat vinculat al temps en què es realitza l’acció. Hi ha molta foscor contrastada amb molta claror. Gus Van Sant no limita la utilització d’aquests recursos i els explota al màxim per refermar la voluntat de realitat. És especialment destriable també, l’espai on transcorre la història ja que està enregistrat quasi en la seva totalitat en un institut de Pórtland.

El repartiment d’actors és completament amateur a excepció d’alguns dels actors més adults que són professionals. Així doncs la majoria dels actors: John Robinsons, Elias McConell, Jordan Taylor, Crrie Finklea, Nicole George, Alicia Miles, van ser escollits en un càsting massiu d’adolescents americans. El so musical de la pel·lícula està detalladament dissenyat per escenes i personatges concrets. Cal destacar la presencia de peces musicals de Beethoven en moments clau de molta tensió intangible. Sense dubte, el més assenyalable és la utilització del silenci present en la major part de la pel·lícula.

La història té lloc en un institut americà on dos estudiants es presenten armats i preparats per matar a la resta de persones presents al centre. Anteriorment a la seva arribada es relaten petits retrats de trajectòries vitals d’alguns dels presents en el moment de la matança per tal de familiaritzar-nos amb els presents i amb els assassins i així acostar-los més a l’espectador. D’aquesta manera s’entén que en l’acte generalitzador de la matança s’ha d’analitzar i valorar les particularitats dels individus i les seves vivències personals.
La violència es palpa de manera volàtil en l’ambient, l’espectador té la continua percepció de que alguna cosa ha de succeir per no s’esdevé. Així que se’ns obliga a mantenir-nos expectants als silencis, als canvis de llum i a deixar-nos endur per la vaporositat dels colors i al so imperceptible seguint a tots els implicats. Gus Van Sant crea amb Elephant un testimoni ferotge sobre la violència adolescent enfocada des d’una perspectiva, que inicialment sembla incomparable amb l’agressivitat però que, finalment, evoca a la perfecció aquest sentiment.

1 comentario:

E.N.B dijo...

Hola Laie:

Me ha gustado mucho tu crítica. Aunque no llegó a superar el "impacto" que tuve con "Mi Idaho Privado", el filme no me dejó en absoluto indiferente. Tal vez porque se estrenó en plena eclosión de las matanzas escolares en EEUU y la película ofrecía una mirada nada cínica sobre esa triste realidad. Desgraciadamente Elephant es un buen ejemplo de que al cine de autor de calidad le queda un largo camino por recorrer. A pesar de haber sido galardonada al más alto nivel (Palma de Oro y Mejor Director en el Festival de Cannes) y alabada por la crítica, no logró conquistar al público español (su box office no llegó a los 400.000 euros).
Una lástima...

Saludos