jueves, 20 de noviembre de 2008

Gloria Duque, et robem a faltar

Sólo quiero caminar.
Anar a veure una segona part, continuació, o una mena de retorn al passat té cert riscos, però si volem viure hem d’arriscar, i jo conscient del perill , ho vaig fer.
L’experiència va ser diferent de l’esperada, una barreja de sensacions.
Agustin Diaz Yánez va dirigir l’any 1995 a Victoria Abril, entre altres, en un magnífic thriller que ens va deixar bocabadats, “Nadie hablará de nosotras cuando hayamos muerto” va ser impressionant. Es tractava de la seva primera experiència com a director i va treure una bona nota, una excel·lent pel·licula.
Amb la seva última pel·licula “Alatriste” no va tenir tanta sort, malgrat ser la més cara de la història del cinema espanyol. Davant això ha tornat a Mèxic a rescatar a Gloria Duque.
Ara amb el retorn de Victoria Abril i el seu personatge, un paisatge similar (Mèxic) i a més acompanyada de Pilar López Ayala, Ariadna Gil i Elena Anaya “Sólo quiero caminar” és una bona pel·licula que depèn com te la miris et dóna diferents sensacions.
Un bon guió, un ritme trepidant, pocs diàlegs i un grup de dones cansades del masclisme de la societat mexicana porten a l’espectador a un terreny de ningú, et treuen de la butaca i et deixen nu davant la pel·licula. A partir d’ahí pots tapar-te, intentar no passa massa fred i sortir indemne , o deixar-te anar i no pensar. Si et deixas anar i et fitxes en detalls (que a mi m’havien passat per alt) de reminiscències cinematogràfiques, to va bé. La narració flueix ràpidament, les dones són fortes i saben fer de tot (una mica Macgivers també ho son), els homes xerran,beuen i es deixen fer allò que a tot el gènere masculí li agrada, etc. Un mal son de dones i un plaer d’homes.
Però, si al contrari intentes mirar més enllà de la pantalla i simplement busques un detonant, un encenedor del que ha sortit la flama que ha posat en marxa la traca, pases fred, por i fins i tot ganes de marxar. Hi han forats al guió i la posada en escena que et deixan fred. Massa acció per tan poca trama, massa moviment per tan poc espai massa venjança quan no sabem on ha començat tot.
Excel·lent fons musical que acompanya la narració i records d’algún director americà que tampoc calia imitar.

No hay comentarios: