miércoles, 19 de noviembre de 2008

"La classe operaia va in paradiso" d’Elio Petri

“Aquesta tasca la pot fer un mico, tu també pots fer-la”
http://www.youtube.com/watch?v=nT24WyP6fTI

----------Com és sabut, en temps de crisi hi ha revolucions. Si més no, això és el que hem estudiat la majoria de nosaltres a classe. La present obra d’Elio Petri també es pot llegir en clau revolucionària-marxista; però.. evidentment, deixant de banda els –ismes en què sovint s’ha embolcallat molts pensadors i que acostumen a deteriorar programes filosòfics mitjançant un marketing “pop” excessivament “light” de fidelitat cap a l’autor.

----------La frase amb la que he titulat la crítica està extreta del film i va dirigida a un treballador industrial que ve del sud d’Itàlia (recordar la quantitat de treballadors provinents del sud, en deien: “mans brutes”) i penso que és molt descriptiva de La classe operaia va in paradisso; un film que és: primer, crítica de la injústicia d’una societat capitalista duta fins els extrems; segon, ironia satírica on el personatge del sanatori és qui sembla tenir un discurs més coherent (o realista); i tercer, reflexió per la qual ens adonem de la sort que tenim de no trobar-nos en la situació ni en el cosmos industrial que s’hi reflecteix.

----------Massa, el protagonista, és un obrer més a una fàbrica indeterminada de peces i forma part dels empleats d’una cadena de muntage corrent. Veiem com els seus superiors supervisen els temps de treball i els ajusten al mil·límetre per a aconseguir la màxima producció; hi llegim el missatge sobreimprès: “Màquina + Atenció = Producció (Bon treball)”. Massa hi és des de molt jove i allí és una mena de profeta, líder o gall del galliner (com es vulgui dir) mentre que a casa seva.. ni tan sols compleix.

----------Un dia, Massa es talla el dit amb la màquina. A partir d’aquí, el món del personatge canvia i comença a prendre consciència (primer element/factor de la Revolució per a Marx) de la seva alienació causada per la fàbrica; un univers industrial que fa d’estructura (organisme mecànic) de la superestructura (el món capitalista) i que aliena els seus treballadors/es tot expandint-se a la societat de l’època. Hi veurem el paper dels diferents tipus de sindicats: els oficials (més moderats) i els que van per lliure (més radicals); el paper idealista dels estudiants (que són els únics que no tenen res a perdre); l’oposició de la companya sentimental de Massa que treballa també des de molt jove i que no vol renunciar a petits luxes (fet humanament molt comprensible); i un destí de Massa (com a metàfora de la classe obrera) que no desvetllaré perquè és una obra que cal veure-la i interpretar-la individualment.

------

Tres punts a destacar:

1--> La vinculació de l’amputació del dit amb una suposada castració i la impotència domèstica de Massa (l’espectador/a ja veurà la ironia freudiana del paral·lelisme).

2--> El desenllaç: Molts hi llegeixen una solidaritat entre la classe obrera; d’altres, un nihilisme extrem i d’altres, una mena d’esperança que el Messies arribarà (val a dir que dins el plantejament filosòfic de la praxis de Karl Marx aquesta arribada teològica hi és present). És a dir: “Chacun, son choix!”

3--> Per a amants del gènere crític és fàcilment recomanable altres obres mestres com: Temps modernes de Charles Chaplin, Metropolis de Fritz Lang, Ladri di biciclette de Vittorio de Sica o Paisà de Rossellini (i un llarg etc).

No hay comentarios: