jueves, 20 de noviembre de 2008

La desmesura com estil : Tenebrae (Dario Argento, 1982)



Si, jo també soc fan de Dario Argento. De fet, com som un grup nombrós, ens sentim millor, ja que de vegades costa de creure com és possible gaudir veient les seves pel·lícules, sent conscient alhora dels múltiples errors de tot tipus que contenen. A més, en el cas de Tenebrae, es dona el cas que es tracta d’una de les seves pitjors pel·lícules. El que em fascina d’ella, però, és l’absoluta llibertat i la falta de prejudicis amb que està filmada. És com si Argento hagués decidit portar al límit el seu estil, i de fet, el propi gènere del giallo, fent que pràcticament morin tots els protagonistes de la trama. De fet, l’únic personatge que acaba en vida ho fa cridant amb autèntic horror.

Com és habitual en l’italià, els personatges no tenen consistència, els actors tampoc són gaire bons (com sempre, amb algun actor de trajectòria internacional per augmentar la comercialitat); la trama conté un allau d’inconsistències, es veu de lluny qui és l’assassí molt abans de la resolució de la pel·lícula i inclús es permet el luxe de, en algun cas, realitzar alguna de les seves típiques virgueries amb la càmera sols pel plaer de fer-ho, sense que aquesta tingui sentit dins els que s’està contant; el seu erotisme és encara més barruer que el del propi de Palma en els seus thrillers, fent d’aquest un model de contenció. I la música? Del grup Goblin, experts en ensordir l’orella més resistent.

Argento ens explica el passat de l’assassí a la manera de Sergio Leone, amb flashbacks progressius que contenen elements psicològics de pati de col·legi. Això si, el fetitxisme d’aquests, amb la noia de sabates vermelles, la canso infantil que les acompanya o l’enorme ganivet del darrer, subjuguen més enllà del seu sentit. La mateixa falta de criteri conté la trama principal. El director es permet la llicència que un dels personatges secundaris, s’enfadi amb un amic i es baixi de la moto d’aquell, pràcticament davant de la casa de l’assassí!!! I per si no hi havia prou, un gos embogit la conduirà literalment a l’habitació on aquell guarda les proves dels seus crims. En la darrera escena, veiem com la última víctima entra en una casa, s’atura, i al inclinar-se, observem al assassí darrera seu. Però el muntatge impossibilita que aquell es trobi allí!! I per acabar-ho d'adobar, l'assassí morirà per culpa d'una escultura d'allò més estrambòtica que ningú amb un mínim de sentit comú tindria a casa seva.

Quin és, doncs, el secret d’Argento? Com és possible aconseguir fascinar amb el que ens mostra tenint en compte el cúmul d’irregularitats que contenen els seus films? Doncs precisament en això, en saber endinsar-nos en les seves trames impossibles, anul·lant la nostra percepció crítica fins un cop acabat el film. D’altra banda és innegable que té estil, un estil molt personal, basat en el domini de la càmera i en la creació d’atmosferes. Fascina amb la sang ben vermella, en l’excés però també amb la brillantor en la execució dels crims, amb els plans d’ulls observant a les víctimes, amb els enormes ganivets i destrals...

Haurem d’esperar l’estrena del seu darrer film, titulat precisament Giallo, per veure si encara té alguna cosa a dir en aquest ja esgotat gènere.

No hay comentarios: