martes, 18 de noviembre de 2008

Smoking room.


FUMO SI QUIERO. PORQUE TENGO DERECHO.

Smoking room (2002)
Direcció:  J.D. Wallovits, R. Gual

Un empleat d’una empresa qualsevol recull signatures per a aconseguir una sala de fumadors a l’oficina, on s’ha prohibit fumar recentment. En primer tots semblen estar d’acord, però en el moment de signar, quan els aborda d’un en un, es van tirant enrera. La tensió entre ells va in crescendo, i explota quan es reuneixen tots junts i tot allò latent surt a la llum. Amb aquesta excusa de la sala de fumadors (per cert, quan es va estrenar la pel·lícula encara no hi havia la llei del tabac!), Gual i Wallowits construeixen una proposta molt interessant explorant la (in)comunicació i soledat que genera el ritme de vida de la societat actual.

Durant tot el film ens tanquem amb els personatges dins l’asfixiant oficina, gris, tancada, subdividida. Un ambient depriment on els treballadors transiten i interactuen de manera superficial i desenvolupen el seu treball monòton (que no se’ns acaba de concretar mai). Tot se’ns mostra càmera en mà, sense artificis, i acompanyem els personatges des d’aquest punt de vista molt documental i directe sense posicionar-nos en cap moment.

Smoking room aposta per la innovació i el gran resultat té encara més mèrit tenint en compte el baix pressupost de que parteix. És una pel·lícula co-dirigida (poc habitual al cinema espanyol), i tots els aspectes estan molt curats. Un gran treball de direcció artística, que aprofita i potencia els pocs recursos, configura aquest context claustrofòbic al que els personatges estan presos, sense llum exterior. Conjuntament amb la il·luminació i atmosfera sonora obtenim un resultat estètic amb gran influència televisiva i d’una gran força visual.

Dins aquest context, es llancen els personatges a interactuar entre ells. El guió és àcid i amb un ritme molt realista que costa de trobar al cinema espanyol. Es tallen entre ells, les frases queden sense acabar i els silencis no s’elideixen. Els diàlegs sovint desemboquen en l’absurd, són banals i superficials. Els personatges es mouen per la inèrcia del propi interès i no els importa la resta. Se’n riu, però de manera sinistra, d’un entorn que resulta molt proper al de la gent que viu a les grans ciutats, compartimentades i on impera l’individualisme.Tot plegat dóna un resultat molt convincent, que no seria possible sense la gran interpretació dels actors, base fonamental del film. Smoking room es fonamenta en gran part en el confrontament dialèctic entre els personatges, i tot el repartiment està a l’alçada d’aquest repte(van guanyar, com a conjunt, el premi a millor interpretació masculina del Festival de Málaga).

En conjunt trobem una proposta arriscada en quant a contingut i posada en escena, i a la que el cinema espanyol no ens té habituats (no va ser un gran èxit de taquilla, però si de crítica). Una petita peça de poc pressupost i moltes idees, que aporta una reflexió sobre la naturalesa humana i la soledat a la gran ciutat.

2 comentarios:

Carme Puche dijo...

I un fantàstic Eduard Fernández, sensacional. Quina gran pel·li per a temps de tantes prohibicions...

alan masferrer dijo...

Fa molt temps que la vaig veure i no la recordo amb precisió, però recordo que em vaig endur una grata sorpresa, tant per l'apartat artístic com tècnic (gran fotografia i ús de la càmera). Un bon exemple del què es pot fer amb pocs recursos però amb talent. Els seus treballs posteriors són una mica irregulars, a veure amb què ens sorprendran més endavant...

salutacions