jueves, 20 de noviembre de 2008

Solo quiero caminar: "Benvingut sigui el retorn de Gloria Duque"

Díaz Yanes ens regala, amb aquest film, una nova odissea heroica de la quotidianitat tràgica. Reprèn el personatge de Gloria 13 anys després de Nadie hablará de nosotras cuando hayamos muerto, ara com a integrant d’una banda d’atracadores peculiar.

El ritme, brutal, i una narrativa contundent, fan avançar la pel·lícula mitjançant plans zenitals, panoràmiques aèries, tràvelings i un ús recurrent de la imatge congelada. La composició dels plans és sovint virtuosa, i la posada en escena (aquesta escena de boda, estupenda per definitivament hortera, l’ambientació mexicana...) palesa la importància que la forma té en aquest film, forma que transmet de manera afortunada una èpica heroica volgudament moderna.

Díaz Yanes segueix una procés de depuració inversa en la plasmació de l’heroi: si bé va començar amb la sobrietat formal de Nadie hablará de nosotras... a través d’una heroïna real com la vida mateixa a qui apreníem a conèixer pels fets i les paraules del film, va seguir –i posem apart el parèntesi de Sin noticias de Dios - amb un personatge manllevat (Alatriste) amb qui començava a configurar l’heroi d’una manera formal, fins arribar a aquesta pel·lícula, que amaga el relat darrera el silenci dels protagonistes i explicita l’èpica encara més visualment que l’anterior.

El silenci és, doncs, el que marca la interpretació d’Ariadna Gil, el silenci i la duresa, i, en menys mesura, també el personatge de Diego Luna. Díaz Yanes mostra metafílmicament els seus referents: si Grupo Salvaje es troba darrera les atracadores, El silencio de un hombre rau com a font de Gabriel (però també d’Aurora). Tanmateix, la confusió d’una trama complicada i excessivament rocambolesca i fracturada es torna en contra de la caracterització dels personatges: si bé coneixem sobradament Gloria Duque per la pel·lícula anterior, no sabem res del que s’amaga darrera la duresa hieràtica d’Aurora o l’angoixa pusil·lànime de Paloma. En canvi, i curiosament, podem saber molt d’Ana, la que menys pes interpretatiu té en la pel·lícula (però no pas en la trama).

Malgrat els referents explicitats pel director, el film es mou entre el thriller sangonós a la Tarantino i el romanticisme desaforat. I és aquest romanticisme el que el salva definitivament: els personatges d’Aurora i Gabriel, destinats a trobar-se i abocats a un destí fatal. La interpretació d’Ariadna Gil i Diego Luna –ajustadíssima al meu parer, si bé el hieratisme d’Ariadna pot arribar a irritar algú- fa justícia als personatges i gran el film.

I l’esplèndid tràveling final permet l’esperança després de la descàrrega adrenalítica de tanta brutalitat sanguinolenta.


Carme Ors i Puig

No hay comentarios: