domingo, 2 de noviembre de 2008

Un toque de canela

La societat del s.XXI és una societat amb pocs valors, sens dubte. Poc a poc s'han deixat perdre i s'han substituït per altres coses molt més fàcils i molt més inútils. La família n¡es un cas. S'han perdut les relacions i s'han banalitzat fins els extrems.

I Un toque de canela vol mostrar tot el contrari a través de la relació entre Fanis Iakovidis i el seu avi, Vassilis, a qui fa més de trenta anys que no veu. Després de separar-se quan Fanis tenia set anys, un inesperat viatge a la seva ciutat natal, Estambul, el fa retrobar amb el seu avi i amb tantes llunyanes sensacions. Aquesta és la percepció amb la que un es queda durant els primers trenta minuts de pel·lícula; després tot es transforma en una barreja d'emocions i olors. Olors que, gairebé, un pot percebre des del sofà de casa.

En aquesta obra que, a primera vista, sembla fàcil, s'hi tracten diferents temes emocionalment sòlids. La relació entre avi i nét i el que aquest últim li transmet amb els diferents ingredients per cuinar, desprèn un to tranquil que mai arriba a fer-se feixuc. Una mica més carrincló és ja la història de Fanis amb una noia, a qui coneix des de ben petits i amb qui es retrobarà al cap de més de trenta anys. Tot el que es crea i el que mou en Fanis al voltant d'aquesta relació sembla massa fora lloc, el que desprès un to irreal del que són les relacions entre nens. Res més lluny de la realitat que, passat tant de temps, es retrobin amb cert to d'enamorament.

Si bé aquestes històries són les més destacades, igual d'importància tenen els personatges, bàsicament perquè tots ells tenen un perfil molt característic que, sota el meu criteri, s'adequa molt a la situació de cada un d'ells. El pare de Fanis, un pare de família que ha hagut de marxar a l'exili i separar-se de la seva família i la seva ciutat. La seva mare, mestressa de casa i mare patidora que desespera en veure la vocació culinària del seu fill. D'aquests dos perfils s'extreu amb facilitat el caràcter i la manera de fer de Fanis.

La fotografia d'Estambul captiva a qualsevol, bells paisatges d'hivern i de carrerons antics.

La veu en off de Fanis és en tot moment agraïda i en cap cas innecessària.

Una bona pel·lícula per recordar que, a la vida, hi ha sensacions màgiques.

Anna Rosés Belló

No hay comentarios: