domingo, 2 de noviembre de 2008

ZOOLANDER, UN DESCEREBRADO DE MODA

Intentant transformar l’absurditat i el simplisme del gènere còmic, al que molts films ens tenen acostumats, l’actor, director i guionista, Ben Stiller aconsegueix en aquest cas, crear una paròdia del món de la moda, pinzellada amb intel•ligència i subtilesa, que aporten un nou prisma a aquest gènere.

Derek Zoolander (Ben Stiller) és el top-model més famós del planeta i representa un estereotip que caricaturitza la percepció general que es té del món de la moda i de tot el que aquest engloba. En una combinació molt encertada, Ben Stiller comparteix pantalla amb Owen Wilson, que interpreta a Hansel, el nou model jove i prometedor que acaba apoderant-se del protagonisme que fins ara pertanyia a Derek. Mentre els dos models lluiten per ocupar aquesta posició, un consorci mundial de la moda que utilitza mà d’obra infantil en països subdesenvolupats planeja assassinar al primer ministre de Malasia, donat que vol implantar condicions laborals que a ells els suposaria el fracàs. Així doncs, contracten a Mugatu (Will Ferrell), un conegut dissenyador de moda, per a que desenvolupi un pla per a eliminar al primer ministre, on Derek haurà de tenir un paper molt important.

Zoolander és, sens dubte, una gran escalada i una de les millors desfilades de Ben Stiller al cinema com a director, després de peces més modestes com Cuble Guy (1996) i Reality Bits (1994), cosa que significa un gran triomf per al jove comediant. La combinació de gags fàcils en tota la pel•lícula amb escenes on Stiller utilitza una subtilesa no només verbal, completen una sàtira frívola i plana que no va més enllà de les pretencions ridiculitzants.

Probablement però, la pel.lícula pequi d’una trama molt simple, amb pocs i poc destacats punts de gir que la poden dur a la monotonia, i la seva previsibilitat ajuda a crear també, aquesta sensació. No apta per a adeptes cinèfils que busquin espectacularitats tècniques, Zoolander és el que sembla, una comèdia de mecanismes senzills –segurament massa senzills per a alguns-.

Tot i això, Stiller juga amb un repartiment de titans de l’humor com són Owen Wilson o Will Ferrell i compta amb una llarga llista de ‘cameos’ que dónen dinamisme i realisme a la seqüència, i que van des de David Bowie, fins a Lenny Kravitz, passant per Paris Hilton, Jon Voight o el dissenyador Luciano Pistone. Una de les finures que el director es permet, a més a més, és l’aparició de maquilladors i estilistes famosos, que segurament, passaran desapercebuts i inadvertits a ulls del públic genèric, però no per al públic criticat en qüestió, que ho entendrà com una bona juguesca del director.

Zoolander acaba sent un atac a la visió i l’enfocament del món de la moda d’avui en dia, a través d’un humor molt específic i bàsic, que probablement sigui el seu punt fort i feble a la vegada. L’únic que pretèn és donar a entendre que la millor manera de formar part d’aquesta escena mediàtica, superficial i perfeccionista és també, poder arribar a riure’s d’un mateix
.

No hay comentarios: