domingo, 14 de diciembre de 2008

Edipo Rei de Pier Paolo Pasolini (1967)



“Edipo Rei” de Pasolini està basada en les tragèdies “Edipo rei” i “Edipo en Colona”, de Sófocles. Es roda en Bolonia, el Marroc i la Toscana amb l’actuació de Alida Valli com la mare adoptiva, Silvana Mangano com a Giocasta, Franco Citti com “Edipo -figlio della fortuna- o el dels peus inflamats”, Julian Beck com el cec Tiresias i el mateix Pasolini com el sacerdot que increpa a Edipo Rei demanant-li que resolgui la pesta a Tebas.
La història reprodueix la pròpia tragèdia grega: Laio i Giocasta, reis de Tebas descobreixen per un oracle que el seu fill Edipo matarà al seu pare i es casarà amb la seva mare. És per això que encarreguen a un esclau que abandoni a Edipo en la cima de Citeron. Un pastor de Corintio el recull i l’entrega al seu rei que l’educa com si fos el seu fill. Edipo, amb el temps, confús i intranquil per un somni, consulta el seu destí a l’oracle Apolo que li parla del mateix vaticini. Edipo, en una constant fugida del seu destí, abandona Corintio i acabarà en Tebas traçant les línies marcades pel seu destí.
Lo important d’aquesta pel·lícula és la narració fílmica i no tant la pròpia història en si mateixa. En aquest sentit, Pasolini plasma la importància que ell donava a com els personatges ens parlen a través dels signes o sintagmes vivents i es pot dir que la realització de la pel·lícula l’any 1967 plasma meticulosament els postulats del seu discurs sobre el pla seqüència escrit en el mateix any.
El seu cinema és molt visual doncs predomina la contextualització a través de la imatge i no tant de la paraula. Primer, a través del llenguatge de la presència física dels seus personatges ens situa històricament en el context en què s’enquadra cada escena. Edipo Rei comença en la Bolonia dels anys 20, posteriorment es desenvolupa en una Grècia africanitzada pre-cristiana i, finalment, de nou en Bolonia als anys 60. Aquests diversos contexts històrics, l’espectador els va identificant ràpidament per l’aspecte visual a través de la presència física dels seus personatges en el seu entorn. Pasolini, d’acord amb les seves idees sobre el pla seqüència, defuig dels plans llargs i utilitza plans generals breus, les panoràmiques i travellings que recreen l’àmbit social i històric del moment i reforcen la subjectivitat de la realitat viscuda pels seus personatges. També combina una camera inquieta i vibrant que sembla insertar-se en el moviment corporal dels seus personatges, que reforça la idea d’incertesa i misteri que Pasolini evocava en parlar de la subjectivitat del pla i del llenguatge de l’acció del temps present, que és inacabat.
En segon lloc, a través del llenguatge del comportament general del seus personatges ens situa davant de la seva pròpia història i vivència particular: per exemple un Edipo príncep de Corintio que, en el començament del film, la seva forma de parlar el situa en l’ambient gloriós del regnat on s’ha educat.
En tercer lloc, a través del llenguatge del comportament específic que reuneix els llenguatges humans simbòlics, Pasolini ens representa les situacions particulars en què es van trobant cadascun dels personatges. Un exemple molt representatiu: quan Edipo es troba a Laio escoltat pels seus soldats i s’enfronta ell sol a tots ells. Pasolini, a través de l’expressió corporal, exageradament teatral, del propi Edipo, plasma de forma infalible, primer, la seva por en veure que s’ha d’enfrentar a uns quants soldats i, en segon lloc, la força i la fúria que es desencadena en el seu interior, que el farà fort i invencible.
Al llarg del film, les diferents accions que van succeint són incompletes, incertes perquè és una veritat a mitges. No és fins al final (com passa amb la mort en la vida real) que tot té un sentit i que la història és comprensible. Pasolini ens va dibuixant la realitat vista a través de cadascun dels seus personatges, el cunyat, el missatger, Giocasta, el endeví Teresies que implica a Edipo en l’assassinat del Rei Laio. Tots donen la seva visió de la realitat, tots diuen la veritat, la seva, una veritat incompleta que necessita de les altres veritats subjectives per ser complerta. És amb aquesta idea que el llenguatge de l’acció de cada personatge es va dirigint cap una recerca, la recerca de relacions amb els restants llenguatges de l’acció, dels altres personatges. Així definia Pasolini el llenguatge de l’acció “una búsqueda”.
Una bona coordinació final dels tots els testimonis, inclosos els testimonis més crucials (encara que menys protagonistes) del criat que abandona a Edipo i del pastor que el recull, fa esclatar el desenllaç final amb la mort de Gioscasta i la ceguesa d’Edipo, que no és altra cosa que una mort parcial. Pasolini deia que era necessari morir perquè la vida tingués un sentit.
Es tracta d’un final que, al mateix temps enllaça amb la història inicial d’un nen de la Bolonia dels anys 20, transformat ja en adult i que es retroba en els mateixos escenaris de la seva infància. El teló de fons de la història d’aquest segon personatge, el de Bolonia, és una simbologia sobre la vida i la mort (representada en la maduresa del personatge). Pasolini tanca, així el cercle de la vida, naixement i mort, i amb aquesta, la mort, la vida té sentit, de la mateixa manera que el film, amb el muntatge, dona sentit a la història que reprodueix.
Una frase final per fer pensar “La vida acaba en el mateix lloc on comença”, que reforça la idea de Pasolini sobre la vida: desxifrable plena i vertaderament després de la mort. En paraules de Pasolini “mentre té un futur, és a dir una incògnita, un home està inexpressat”. En canvi, la mort realitza un ràpid muntatge de la nostra vida, seleccionant els moments més significatius, els ordena i fa del nostre present infinit i inestable un passat clar, estable i amb sentit.
També cal dir que pot semblar que la manipulació temporal entre la història de l’Edipo de Tebas i l’Edipo de Bolonia permet a Pasolini reforçar el sentit autobiogràfic, ja que Pasolini va néixer a Bolonia i sembla que, en algun moment de la seva vida, també va reconèixer la seva identificació amb el personatge Edipo i la seva història de la fixació per la seva mare.
Finalment, em permetré una subjectivitat ineludible com a subjecte que soc, aquest final ens recorda que estem davant d’un relat de ficció, i particularment em mou a no acceptar el mite i m’impulsa a buscar la veritat, perquè buscant la veritat esculls el teu propi camí, sense necessitat de deixar que la vida et passi per davant esperant que un destí et marqui el camí.

No hay comentarios: