sábado, 13 de diciembre de 2008

Els 400 cops

Els 400 cops fou el primer llargmetratge de François Truffaut i per molts altres també va ser un dels trets de sortida de la Nouvelle Vague. Fins llavors, el crític francès s’havia mantingut escrivint crítiques i realitzant algun curtmegtratge però sense “atrevir-se” a prendre realment les regnes de la direcció d’una pel·lícula. El film relata la història d’un nen i algunes de les seves preocupacions o problemàtiques vinculades a la relació amb els pares i l’escola. D’aquí que sorgeixi un fort sentiment de desarrelament que el porti a fugir i escapar-se en diverses ocasions.
Moltes són les referències a la pròpia infància del director que trobem reflectides en el film, i és que en certa manera, reconegut per ell mateix, és un film biogràfic. Així, Truffaut creava una redempció simbòlica de retrobament amb el seu passat.
La història es centra en Antoine Doinel, un nen en un entorn familiar molt particular. Un pare relegat a una posició completament secundària que estima el seu fill però que no arriba mai a preocupar-se per comprendre’l sinó que es queda tan sols en les consideracions més formals: que vagi a l’escola, que estudiï, i que esdevingui algú de profit. En certa manera procura que el seu fill no es converteixi en algú com ell i per tant projecta totes les seves inseguretats en el seu fill. La mare en canvi, no mostra cap vinculació afectiva amb Antoine, adopta un paper dèspota i el desprecia. Malgrat aquest entorn, Doinel només vol fer les coses bé, però per mil factors no aconsegueix sortir-se’n. A l’escola té molts conflictes amb el professor i constantment acaben xocant. Totes aquestes situacions, els problemes a l’escola i la incomprensió dels pares acaben portant al protagonista a constants fugues estroncades però que finalment es materialitzen amb l’internament d’Antoine al correcional d’on també acaba fugint.

En aquest film es poden apreciar molts trets neorrealistes, totes les localitzacions són al carrer, la il·luminació trenca amb tot el tractament anterior a la Nouvelle Vague. El realisme és portat a l’extrem amb la dilatació i el joc amb el temps i l’espai per donar més intensitat a l’escena. La història transporta en sí mateixa, pessimisme, amargor, tendresa...
Al ser el primer llargmetratge del crític es configura com una obra que segueix estrictament les seves concepcions teòriques i les seves consideracions cinematogràfiques. L’estètica de Truffaut és portada a l’extrem i és que en certa manera, és l’obra més “truffauniana” que es pot trobar en la seva filmografia.

No hay comentarios: