sábado, 13 de diciembre de 2008

Els remakes

What's up, doc?

Director: Peter Bogdanovich
Guionista: Peter Bogdanovich, Buck Henry
Intèrprets: Barbra Streisand, Ryan O'Neal, Madeline Kahn.
País: USA
Any: 1972


Per una persona que s'ha criat amb un tipus de cinema, deu ser difícil desmarcar-se d'allò que ja forma part del seu caràcter, de la seva manera de veure el món. Per un nostàlgic com Peter Bogdanovich, qui reconeix haver vist només en la seva adolescència prop de 6.000 pel·lícules, és encara més difícil. Bogdanovich estima el cinema, i sobretot, estima el cinema clàssic, l'anomenada època daurada, de la que diu va morir el 1962, havent complert només 50 anys. Dins aquesta època, una pel·lícula se situa entre les seves predilectes; es tracta de "Bringing up Baby", dirigida per Howard Hawks al 1938, que explica la història d'un paleontòlec (Cary Grant) que està a punt de culminar un projecte personal i de com aquest és truncat per la irrupció d'un personatge extremadament energètic (Katherine Hepburn).

Trenta-quatre anys més tard, Bogdanovich en copia l'estructura i fins i tot alguna escena per donar vida a "What's up,doc?". La voluntat de realitzar el pseudoremake/homenatge està justificada: en la seva estrena, l'obra de Hawks (actualment considerada una de les millors comèdies de la història), va ser vilipendiada per la crítica. L'afany de Bogdanovich com a defensor del cinema clàssic és aquí encomiable, de la mateixa manera que la seva tasca com a divulgador. Però la seva devoció cinefílica el porta a cometre alguns errors clars: ni l'elecció de l'elenc és encertada (comparar la força d'Streisand amb la de Hepburn és com comparar Russell Crowe amb Marlon Brando), ni el ritme que requereix tota comèdia amb tarannà vaudevillesc s'acaba assolint. Més encara, mentre la primera ha resistit amb força el pas del temps, la segona és vista com un exercici de cinisme comparable al de Gus Van Zandt amb Psicosis. Això ens porta a preguntar-nos si l'òbvia necessitat divulgativa passa per la còpia exacta o remake, o dit d'una altra manera: si es fa necessari que Haneke refaci Funny Games perquè la seva obra original tingui una segona oportunitat comercial. És clar que les històries protagonitzades per reis i sacerdots ja no interessen a gairebé ningú, però la solució de canviar la cara de James Steward per la de Brad Pitt no sempre resulta tant efectiva comercialment com s'havia esperat. Apareixen nous conflictes, noves preocupacions, noves formes narratives. El film de Bogdanovich ens fa aprendre del passat, però no parla del seu present. Ni, obviament, del nostre.

No hay comentarios: