sábado, 13 de diciembre de 2008

FARGO


Dir: Ethan i Joel Coen
1996

Recuperem Fargo, sense menysprear ni molt menys les seves produccions posteriors, però com a mostra representativa d’allò que tan bé fan els Coen, sorprendre a partir d’allò que ja s’havia dit milers de vegades. Com en la majoria dels seus films, a Fargo prenen elements de cinema de gènere i els donen la volta, ironitzen i homenatgen donant una visió única i fresca de què és el cinema, tot enllaçant-lo amb la cultura popular, i la tradició de l’Amèrica profunda de la qual provenen.

L’argument de Fargo no diu gran cosa: un home que contracta uns sicaris per simular el segrest de la seva dona (rica) i forçar el pagament d’un rescat. L’operació es complica i es salda amb diversos assassinats. Assistim al desenvolupament dels fets des del punt de vista de Maggie, una policia local embarassada que, des de la seva aparent innocència i calma.


Vist així, trobem una pel·lícula de gènere negre... sinò fos perquè ens situem sobre un fons completament blanc, gelat i infinit. Els Coen juguen a un espai-no espai en el que col·loquen els personatges a transitar dins i fora dels límits de la pantalla, i és la interactuació entre ells la que fa el film. L’espai triat ens indica que tot es tracta d’un vestigi d’altres temps (Fargo, poble semi-fantasma de l’Amèrica profunda), i els diferents elements del gènere negre i melodramàtic que es tracten des de l’òptima més còmica i “gamberra”, on tot és blanc i estrany, tant que ens resulta fins i tot familiar.


Un film impecable en quant a muntatge, posada en escena i planificació, davant el qual només seiem i gaudim d’allò que veiem. Però el que és totalment imprescindible és el treball dels actors Són una de les bases per al resultat magnífic que veiem a Fargo, ens ho hem de creure i ells ho aconsegueixen. No obstant, els Coen solen repetir equip artístic, i escriuen papers pensant en actors concrets. Si bé és cert que tots són genials, en especial destaca Frances McDormand, en el paper de Maggie, explicant amb una naturalitat pròpia d’un nen tota la història i la seva simple, alhora que tendre visió de la vida. Com l’espectador davant la pel·lícula, curiós i emocionat. Per això ens roba el cor.


A Fargo, si agafem els elements per separat, segurament no tindria sentit. És en la barreja explosiva on trobem el significat i força d’una pel·lícula que aparentment és molt simple però s’endinsa en la naturalesa humana. A més, des que comença no ens deixa escapar, hem d’entrar a Fargo, a veure què passa, què és tot allò tan estrany. I només per aquesta sensació, aquesta curiositat que sovint perdem davant les pel·lícules (o ens fan perdre), ja val la pena.

No hay comentarios: