martes, 9 de diciembre de 2008

Jacques Rivette: literatura, teatre i cinema



'Ne touchez pas la Hache' ('La duquesa de Langeais'). Direcció: Jacques Rivette. Intèrprets: Jeanne Balibar, Bulle Ogier, Guillaume Depardieu,Michel Piccoli.

L’historia transcorre durant la Restauració monàrquica. En la seva primera trobada, el general Armand de Montriveau s’enamora d’Antoinette de Navarreins, cortesana a Paris i dona d’un duc de Langeais sempre invisible dins del relat. Armand, es un general de Napoleon Bonaparte, molt respectat pel seu valor i les seves gestes, sobretot l’exploració de l’ Africa. Antoinette per la seva banda, queda captivada per aquest personatge taciturn i es presta a seduir-lo d’una forma calculada com si fos un joc però va refusant la relació, en part per divertir-se i en part per respecte a ella mateixa i amb ell, no oblidem que es una aristòcrata d’una cort que ha de guardar unes mínimes formes. Segurament un sentiment religiós una mica inconscient però que existeix fa que es mantingui una mica a l’expectativa malgrat està afalagada per la passió del general.

Aquest acaba comprenent que la duquessa difícilment s’entregarà als seus desitjos i decideix organitzar una mena de venjança. Montriveau la rapta a la sortida d’un ball i l’amenaça amb marcar-la amb un ferro calent al front. Es com un exorcisme del seu amor però al final l’ allibera penedit. La duquessa finalment sembla disposta a donar el pas i submergir-se a la passió però ara es el general- magnífic Guillaume Depardieu- qui la refusa, perquè creu que el vol embruixar. Antoinette prova una darrera invitació però quan Armand sembla decidit a anar a la cita, un signe del destí, un pèndul pertorbador li marca que no hi vagi. Desprès d’aquesta negativa a les portes de la casa del seu amant virtual, Antoinette de Langleais es tanca amb un convent carmelita a Mallorca, ha on elgeneral repenedit intenta treure-la.

De fet el film comença amb un episodi doncs, que passa cinc anys més tard. Armand de Montriveau, desembarca a Mallorca amb l’expedició francesa enviada per restaurar la monarquia de Ferran VII. Precisament es en el monestir que domina l’illa ha on descobreix que la germana Thérèse és la dona que busca fa cinc anys. Aconsegueix l’autorització per veure-la davant de la superiora del convent. Accepta veure’l amb la mentida de que es el seu germà. L’entrevista es tanca teatral i dramàticament amb les paraules desesperades de la novícia.” He mentit mare, aquest Home es el meu amant “. La cortina del escenari és tanca i un flash-back ens torna al passat ja explicat al principi d’aquest comentari.

El que resulta essencial d’aquesta pel·lícula de Jacques Rivette, es primer el enfrontament interpretatiu dels dos personatges principals que intenten tota l’estona marcar el ritme, amb una mena de estira i arronsa marcat per un element vital dins del cinema de Rivette, el temps que fa arribar o massa aviat o sempre tard, sense que els amants virtuals puguin controlar-lo i que posant en marxa mecanismes d’amor –odi fa més dur el sentiment de pèrdua .

Antoinette, subjecta a les lleis de l’aristocràcia, defensa abans que rés, el seu principi de salvar les aparences. En aquest mon la simulació ho es tot, inclòs més que els sentiments o el amor. I és precisament a través d’aquesta representació ha on va sortint també una pintura política de la societat de l’època. El objectiu de Rivette i les paraules de Balzac amb un guió molt fidel al text de la novel·la és en segon lloc el mostrar l’inevitable decadència d’una aristocràcia- molt posats en els seus papers tan Bulle Ogier com Michel Piccoli- que Napoleó acabarà per escombrar aviat.

En tercer lloc, aquest duel apassionat es el ” macguffin” que fa servir Rivette per parlar dels seus temes preferits i que ja analitzarem a la PAC i que no son altres que els complots, la conspiració, allò que no es diu però que s’insinua. Un joc que va ensenyant la fusteria teatral del seu cinema en aquest film ple també d’ intertítols, a la manera del cine primitiu o dels fulletons del XIX. Si el cinema es un art de la representació de la realitat, que ho és, Rivette, conscient d’això el fa creuar amb el teatre per donar eixís un mirall més ric de representacions i que va donant a La duquesa de Langeais la bellesa d’un artifici que apuntala qualsevol obra d’art: el procés creatiu i la posada en escena.

3 comentarios:

J.C.Alonso dijo...

Querido Joan; una elección de gran gusto y exquisited. Hablas de uno de los grandes teóricos del cine francés y gran crítico de nuestra vieja conocida "Cahiers du cinéma".El film tiene una dirección artística impecable y refleja su condición novelesca Balzaçiana. Amén, del gran reparto-donde vemos a casi todas la vacas sagradas galas-una curiosidad de este film es la del papel del excelente director de cine Barbet Schroeder interpretando al duque de Grandlieu. Un abrazo, J.C.A

Joan Batlle dijo...

hola compi. Pues es verdad me había olvidado por completo de Barbet Schroeder..y eso que tengo pendiente de ver su película sobre el abogado Klaus Barbie, la has visto ya ?. Saludos y celebro que te guste Rivette.

J.C.Alonso dijo...

Pues, Joan,no la he visto y le tengo ganas, porque un buen amigo mío-de los fiables- me dijo que era documental puro, que no deja indiferente a nadie; menudo elemento el Barbie. Intentaré verla y comentamos. Un abrazo, vamos a abrigarnos que la noche esta de "Fargo", J.C.A