martes, 16 de diciembre de 2008

"Jules et Jim" de Truffaut

Je considère que “Jules et Jim” est un hymne à la vie.
-------------------------------------------------------------(Truffaut )

------L’etapa com a crític de François Truffaut es pot veure reflectida al film que ens ocupa. A “Jules et Jim” hi ha: profunditat de camp (vehiculada, per exemple, mitjançant les sortides dels tres personatges al camp i també, en moments com en el que sembla que l’esperit de la Catherine vola lliurement), referències a la Modernitat (com la màquina de vapor que hi és contínuament present i la figura de la Thérèse, la Locomotive), referències a la història del moment (com l’esclat de la Primera Guerra Mundial), clucades d’ullet cap el cinema mut on la música juga un paper rellevant (per exemple, la presentació del propi film i també, la música que l’acompanya durant tota l’acció), l’ús de la càmera de manera científica (com quan la Catherine clava una cleca al Jules i comencen a riure; és aquí un dels moments en què Truffaut utilitza diferents primeríssims plans congelats per copsar les cares de felicitat d’ella), l’ull narrador (tota la diègesi és neta, amb pinzellades de film policíac, i hi ha un ús molt documental de la imatge), el moment epistolar (quan la Catherine i en Jim s’escriuen; és un episodi que pot recordar obres llibertines com Les liaisons dangereuses) i referències al món del teatre (com la manera de narrar la història; per exemple, el moment en què els tres són a la casa i cadascú obre la finestra de la seva cambra). Elements que són verosímils i que, per tant, donen realitat i profunditat al llargmetratge.

------Pel que fa als temes, aquests aporten certa novetat com pot ser la relació a tres oberta a quartes persones (un triangle amorós canviant i el paper jugat per l’amant del Jim), el tractament dels protagonistes (que no es fan vells físicament si no que es marca el pas del temps mitjançant obres pictòriques; dos exemples els trobem a l’habitació de l’Albert i a l’habitació de la Catherine), el tema de la llibertat (plantejat per la protagonista i que practica principalment en el pla sentimental. Cal recordar, però, qu'elle veut vivre de la même manière qu’un homme, mais c’est là seulement une particularité de son caractère et non une attitude féministe et revendicative. ), la lògica de cada personatge (cadascun d’ells és conseqüent amb el què s’ha avançat: la Catherine és una mena d’heroïna tràgica que viu en un món imaginari (entre una Madame Bovary i una Lady Godiva); en Jim és l’etern seductor (un Don Juan simpàtic) i en Jules és el típic maldestre amb les noies (com un William extret de “Nothing Hill”). Comparacions totes relacionades amb el món dels llibres ja que el propi Truffaut diu que el llargmetratge és un livre cinématographique.

------Cal destacar aquí l’ús de la veu en off que s’ha emprat à chaque fois que le texte me paraisait impossible à transformer en dialogues ou c’était trop beau pour se laisser amputer. I també, el rol narratiu jugat per la cançó Le Tourbillon de la vie que resumeix d’una manera molt festiva la història dels personatges vertebradors de “Jules et Jim”. Un quadre dins un altre quadre que ens retorna cap al fet que Truffaut entén el cinema com un Art indirect, inavoué i qu’il cache autant qu’il montre. Un relat autoreflexiu que ajuda a la coherència interna del propi film a través de la senzillesa, la lògica i la claretat heretades de Rossellini.

------“Jules et Jim” és un récit vécu dels que tant agradaven Truffaut i, els seus personatges, que en paraules d’un conegut compositor català viuen un amor feréstec, senten una atracció que acabarà tràgicament però sense victimismes. És aquest un dels trets originals de Truffaut, el tractament de la història sense el contrapunt moral d’allò que és correcte i d’allò que no ho és. El respecte cap a la llibertat de l’individu (tant en el pla psicològic com en el pla de l’acció) en una societat on els rols estan curosament delimitats. Per exemple, al film es comenta que el triangle amorós és anomenat les trois fous mais à part ça, bien vu. Aquí es pot recordar el pensament de Nietzsche ja que Truffaut seria considerat un metteur en scène que no hauria caigut en l’Error de la Societat Occidental de subordinar la vida al concepte i el film seria interpretat com un sí a la vida. És a dir, l’hymne à la vie del què ens parla Truffaut.

No hay comentarios: