domingo, 14 de diciembre de 2008

Les 400 coups

Quan François Truffaut realitza el seu primer llargmetratge, Les 400 coups, son ja uns quants els ‘nous directors’ que han fet el seu debut (com Malle o Chabrol). Però l’impacte d’aquesta opera prima serà incomparablement major al de les anteriors, i al de la majoria de les posteriors. D’entrada, això va ser fruït del (polèmic) renom que Truffaut s’havia fet com a crític. Per a bé o per a mal, la pel•lícula estava destinada, abans de la seva presentació, a ser l’origen de múltiples comentaris i disputes, entre els que comulgaven amb les idees del Truffaut-crític, i esperaven veure-les traslladades a la pantalla, i els que no, i volien confirmar que la pràctica és més complexa del que la teoria moltes vegades afirma. Però Les 400 coups es va revelar com alguna cosa més que un simple espai per al debat ocasional, i hem pogut comprovar que els seus valors artístics l’han fet perviure fins avui. Quan Jean-Luc Godard va afirmar que existia un cinema abans i després de Les 400 coups, estava constatant que el film del seu col•lega acabava d’il•luminar nous camins per al cinema modern.
En els seus escrits, Truffaut advocava pel trencament amb allò que anomenava ‘le cinéma du papa’, i que identificava amb l’academicisme de les formes i la gravetat de les històries, amb la pompositat i l’artifici, amb els grans temes (de la literatura). Una ‘certa tendència del cinema (francès)’, en deia, que considerava obsoleta, i encara pitjor, perniciosa per al desenvolupament creatiu del cinema, les imatges del qual eren presoneres de la lletra escrita en el guions ‘de qualitat’. Doncs bé, a Les 400 coups es va proposar oferir una alternativa radical en el fons i en la forma. El rodatge es fa en exteriors (aprofitant la mobilitat que proporcionaven els nous sistemes lleugers de filmació) en lloc de en costosos, limitats i incòmodes estudis (que Truffaut havia arribat a qualificar d’indrets insalubres); la improvisació s’adopta com a sistema de treball (algunes de les escenes són el resultat dels assajos del jove actor Jean-Pierre Léaud, en considerar-se més naturals); s’accepta que la realització pugui ser maldestre en alguns moments (algunes escenes estan narrades de manera brusca, com l’accidental trobada entre Atoine i la seva mare al carrer), doncs el seu artífex no és un professional de cinema (“Mai he passat per una escola de cine. Mai he estat ajudant de direcció. És un inconvenient, i també un avantatge: inventem”, diu Truffaut); l’ús del pla seqüència trenca amb la rigidesa del pla clàssic; narra vivències personals extretes de la vida mateixa –del propi director–, i no dels llibres; més que un argument, constitueix una successió d’escenes lliures i informals, fent que l’acció i els personatges semblin esborranys, perquè la importància està en la pròpia vida abans que en la trama (1); es tracta d’anècdotes que en cap cas volen reflectir ni construir un model social, doncs a Truffaut no li interessa la sociologia, sinó els aspectes efímers de l’experiència humana (2). En això últim es distingeix de Rossellini i del neorrealisme (inspiradors de bona part de les seves formes), constatant que la Nouvelle Vague no és un moviment polític, sinó exclusivament cinematogràfic.
Per a Mark Cousins, la gran pregunta que es fa la Nouvelle Vague és: “Com podem acabar amb la sobrietat en el cinema?”. En la segona pel•lícula de Truffaut, Tirez sur le pianiste, un personatge diu que es mori la seva mare si menteix, i la següent imatge és de la seva mare caient morta. Sense dubte, es tracta del revers en positiu de la ‘negror’ present en el cinema francès de l’època que tant va atacar el Truffaut-crític. Per això Les 400 coups, a pesar del seu rerefons dramàtic és també una comèdia.
En treballs posteriors, Truffaut es desvia d’aquesta línia, i comença a adaptar novel•les a la pantalla, cosa que li val acusacions d’incoherent i traïdor. Però aquesta nova polèmica ja no podia entelar el fet que les seves primeres pel•lícules havien marcat una època.

--------

(1) Diu Pedro Miguel Lamet a Diversos Autors: François Truffaut cineasta. Bilbao: Mensajero, 1984
(2) Cousins, Mark: Historia del cine. Barcelona: Blume, 2005

No hay comentarios: