domingo, 14 de diciembre de 2008

Les quatre cents coups

Les quatre cents coups és una història sobre una infantesa turmentada. Antoine Doinel és un nen amb falta d’afecte que ha viscut un entorn familiar fred, sobretot per part de la mare. L’ambient a l’escola tampoc ajuda gaire si no fos pel seu amic René. Amb ell fan les típiques entremaliadures dels nens de la seva edat: fan campana, es colen al cinema... Res amb mala intenció, és un nen de 12 anys que se sent incomprès per la societat i que ha viscut un ambient hostil a casa i l’escola. Tot això, el condueix a situacions conflictives com fugir de casa, robar una màquina d’escriure i finalment a l’internament en un reformatori.

És l’opera prima de François Truffaut després de l’intent fallit de dos curtmetratges que s’estrenen sense pena ni glòria. En canvi, Les quatre cents coups no passa desaparcebuda per les grans pantalles de finals dels anys 50, tot el contrari: guanya el premi al millor director en el festival de Cannes i es considera un dels films representatius i que inauguren el moviment de la Nouvelle Vague. Un moviment que capgira el cinema francès del moment per atorgar-li un aire molt més personal.

I és que la personalitat de l’autor es respira en tots els recursos del film. El tractament auster i sobri que fa de la fotografia i la posada en escena, el vincula al neorealisme italià tot i que la seva mirada singular sobresurt del moviment cinèfil de caire polític. La càmera en mà o l’allargada dels plans-seqüència per evitar manipulacions de muntatge volen apropar el film al gènere documental. Així es manifesta la personalitat de l’autor i també en el component autobiogràfic de la història que narra. Moltes de les peripècies per les que passa Jean Pierre Leaud en la pell d’Antoine Doinel són extretes de retalls biogràfics: un entorn familiar poc afable, inadaptació social, el robatori de la màquina d’escriure, la passió pel cinema i els llibres de Balzac, el pas pel reformatori...

Potser aquesta és la raó per la qual l’espectador se sent al costat del jove protagonista i s’identifica directament amb ell des del principi. A través dels ulls del nen veiem la mirada del director. Una mirada desafiant i provocadora que es reafirma com a artista i que sense complexos es dirigeix al públic en l’últim pla seqüència del film. Amb aquest gest, un tant agressiu, el director reivindica la infantesa del nen com a dret universal i inalienable a tots. És la seva manera de fer reflexionar al públic.

No hay comentarios: