viernes, 5 de diciembre de 2008

PAC 4.1 FAHRENHEIT 451 - FRANÇOIS TRUFFAUT

La pel·lícula Fahrenheit 451 és una de les obres més atípiques de Truffaut per alguns dels condicionants que la van envoltar, però per altra banda no deixen de ser reconeixibles trets característics del director a diferents nivells.

En primer lloc, representa la primera i única pel·lícula de ciència ficció que va rodar el director. Adaptació de la famosa novel·la de Ray Bradbury, va comportar costos elevats, problemes en la cessió de drets, dificultats inherents pel fet de rodar a Anglaterra (país que detestava pels seus actors i el seu cinema), problemes amb els actors i amb el treball de guió a causa de l’idioma (finalment ell s’atribuiria un 40% del guió, essent el 60% restant la novel·la de Bradbury).

Totes aquestes referències configuren un conjunt interessant a estudiar en la mesura que la interacció entre elements teòrics de l’autor i la pràctica final estableixen un equilibri difícil i a vegades impossible fins i tot. L’element clau que articulà ambdós eixos tot permeten la realització del projecte fou la seva passió per la lectura. Des de petit, estableix una intensa relació amb la literatura que no abandonarà mai i que representa el pont entre uns interessos cinematogràfics en teoria tant allunyats d’aquesta obra literària de gènere futurista que finalment adaptà. L’impacte de l’obra de Bradbury escrita 12 anys abans, així com la temàtica central, la crema de llibres per part de brigades de especialitzades de clar perfil feixista, centren l’interès de Truffaut que, per una vegada, relega en un segon terme l’espai del realisme associat a la observació psicològica i social en un marc nacional contemporani.

És interessant, doncs, cercar els marcs referencials del propi Truffaut en una cinta en aparença tant distant del seu concepte de la cinematografia.

Una observació acurada i el propi director ens guien per les claus cinematogràfiques de la pel·lícula. En primer lloc, Truffaut intenta donar una pàtina realista a una cinta de ciència ficció amb una voluntat doble, la d’efectuar una certa parodia del gènere amb una representació estètica que és alhora homenatge al tractament visual del cinema mut (escenes del cotxe de bombers) i referència al totalitarisme nazi (uniformes dels bombers). Fins i tot encarrega al compositor Bernard Hermann una banda sonora tradicional sense reminiscències futuristes.

Seguint aquestes consideracions, fins a quin punt, doncs, va aconseguir el director portar a la pràctica el concepte d’autor. Hi ha suficients traces de cámera stylo per tal que puguem reconèixe’n l’estil?

Tot i la manca de profunditat psicològica en el retrat dels personatges, si podem observar

interessos habituals com les relacions personals, en la ruptura entre Montag i Linda, i la posterior unió amb Clarisse. També les referències personals, la ploma de l’autor, es deixa notar en el fet de la crema dels llibres i els símils feixistes, en una clara al·legoria a la infància del propi autor, marcada per l’amor a la literatura i l’entrada dels nazis a Paris que ell visqué, amb les implicacions totalitàries conseqüents com la crema de llibres. Hi ha una clara referència personal a 5’18’’ on un nen ha de donar un llibre perquè el cremin davant seu.

En quan a estil, també trobem referències a idees teòriques expressades amb anterioritat. Per exemple, trobem tràvelings reSsaltables per la continuïtat que ofereixen, com ara la primera trobada de Montag amb Clarisse, que ens trasllada en un pla continu del vagó de tren fins a casa d’ella (de 9’30’’ a 12’30’’). D’altres fragments de manca de découpage corresponen a l’arribada de Montag a casa seva, quan troba Clarisse al terra amb sobredosis (tres minuts aproximadament amb un sol tall). Són plans llargs, amb profunditat longitudinal com els corresponents a les sortides dels camions de bombers.

En aquest sentit és interessant contrastar aquestes escenes amb d’altres on el muntatge predomina de manera important per imprimir ritme a una cinta que es mou en un equilibri difícil, entre els elements d’acció inherents al text i la voluntat de l’autor d’afegir naturalisme a un argument contextualitzat en allò fictici. En moments com les sortides del camió dels bombers, tant a l’inici com a 88’50’’, o bé a 60’ en la cremació dels llibres amb la propietària, és quan observem els efectes més evidents del muntatge per altra banda inevitable

Seguint el rastre de l’apologia que feu Truffaut de la qual n’hem exposat elements significatius al principi, cal aturar-se també en la seva concepció tant intima del cinema, on visualitzava la pel·lícula del futur com a una obra totalment personal, individual, enllaçant-ho amb la idea que els grans directors són ells mateixos que escriuen les pel·lícules que roden. És clar que, com s’apuntava a l’inici, queden en segon terme les principals intencions teòriques de l’auto, supeditades en aquest cas a la temàtica concreta que fou el principal interès de l’autor. El que no es pot negar, és que xocar amb molts dels seus postulats tot i que també utilitzà aquests per justificar-se: no es tractava d’un text d’autor, però si que en donà una visió personal tant en posta d’escena com argumental. El final, la simulació de la mort de Montag, és una adaptació pròpia que fou molt alabada, tot i que la iniciativa també sembla anar en contra dels retrets que feia a Aurenche et Bost respecte a les alteracions en les adaptacions literàries.

El fet d’adaptar una obra tant celebrada significava una restricció important en la visió d’autor, que quedava condicionada a molts elements de caire productiu. Tot i queixar-se de la uniformitat argumental del cinema francès i fer apologia d’una renovació del cinema nacional, la pel·lícula va ser rodada a l’estranger amb actors anglesos. La part de control que va exercir va aconseguir evitar donar un caire de superproducció impersonal tant detestada pel propi Truffaut.

Per últim, la temàtica fantàstica trairia en aparença els principis realistes ja promulgats per Bazin, però també aquí Truffaut justificaria la tria justificant la visió gairebé hiperrealista que ofereix de la societat, els horrors passats i temors futurs concretats metafòricament en totalitarisme, alienació social i aculturació.

Com diria el propi Truffaut més endavant en alguna entrevista, quan algun periodista el reprenia per no haver acomplert alguns dels principis que predicava, “ja sé que tinc tot l’aire de contradir-me, perquè el que nosaltres fèiem era molt apassionat, però era normal aleshores ja que necessitàvem destruir certes coses, fer que la gent s’apassionés per d’altres; necessitàvem absolutament fer soroll””.

No hay comentarios: